divendres, 1 de juliol de 2011

un conte

(Fa temps vaig llegir no sé on aquest conte, que segons sembla és dels indis cherokee, i hi he pensat sovint. L'he buscat pertot i no l'he tornat a trobar. El conto, doncs, com el recordo.)

Seguint el ritu de pas de la joventut a l’adultesa dels nens del poblat, el pare d’Amadahy se l’emporta al bosc amb els ulls embenats i el fa seure amb l’esquena recolzada en un tronc d’arbre. El nen haurà de passar-hi tota la nit sol, sense moure’s i sense treure’s la bena dels ulls, fins que surti el sol. No pot demanar ajuda a ningú. Si aguanta tota la nit sense trencar cap d’aquestes normes, s’haurà convertit en un home. El nen no podrà parlar amb ningú d’aquesta experiència, ja que l’entrada en la masculinitat adulta ha de ser individual i secreta.


Amadahy s’asseu al tronc i intenta dominar la por, però aviat comença a tremolar i a petar de dents. En la seva ment, cada soroll es converteix en una amenaça: animals salvatges que potser el ronden, algun guerrer d’una tribu enemiga que podria trobar-lo i esquarterar-lo viu i endur-se'n els trossos com a trofeu, terribles insectes que sense fer soroll podrien enfilar-se-li a les cames o als braços i injectar-li verins mortals sota la pell. Amadahy sent el vent que xiula entre les branques i està segur que algun mal esperit el vigila, esperant potser el moment d’atacar-lo. Està segur que l’herba que sent cruixir al seu voltant amenaça amb un perill imminent, però no sap d’on li ve, i no pot moure’s, ni treure’s la bena dels ulls. La suor freda li glaça l’esquena i amb prou feines pot controlar la tremolor de tot el cos.

Tanmateix, Amadahy aguanta. Aquí ningú no el veu ni pot riure’s de la seva por. Deixa de fer-se el valent i es permet plorar, tremolar i sentir pànic. No deixa de sentir-ne en tota la nit. Una nit llarga, terrible, inoblidable.

L’escalfor d’un raig de sol s’obre pas entre les atapeïdes copes dels arbres i li besa les galtes xopes de suor i de llàgrimes. Amadahy agafa per fi una llarga alenada d’aire. Es treu la bena dels ulls i mira al seu voltant.


El seu pare és allà, assegut a pocs centímetres d’ell. No se n’ha anat mai. S’ha quedat tota la nit vetllant-lo per protegir-lo de tots els perills.


Estem tan sols com pensem, moltes vegades?
Són tan reals les nostres pors com les creem en la nostra ment? Quina forma tenen els nostres fantasmes?

9 comentaris:

Drach ha dit...

una bona metáfora del que significa fer-se gran, que potser també passem amb el mateix valor y la mateixa por que Amadahy, però sense aquest sentit tan màgic d'iniciació.

Anònim ha dit...

Quin conte més bonic.
La por té un sentit, quan és racional, i el perill és real, l'altra por, que ens paral·litza i no ens deixa créixer, eixa sí que ens la creem nosaltres. Hui parlava amb una amiga de les pors, i veus pors absurdes en els altres, i els altres veuen la teua por absurda. Fa una certa gràcia.

El xiquet creix sobretot perquè es permet sentir la por, no es fa el valent, viu la por i aguanta amb ella tota la nit.

Besaetes

Coralet

Eva ha dit...

Suposo que tenir fills i veure'ls créixer és això, al cap i a la fi, intentar protegir-los i, alhora, deixar-los espai perquè prenguin les seves pròpies decisions, s'equivoquin, caiguin i es tornin a alçar. Difícil equilibri, imagino.
Preciós!

Eva

Andreu ha dit...

Gràcies, Sònia!

GLÒRIA ha dit...

Sònia, un conte molt bonic explicat amb un ritme pausat ple de saviesa. Quant a la por, real o fictícia, és por i -perdona la insistència- fa por.

Mps Landino ha dit...

He plorat com Amadahy.

Lorenzo Muriel ha dit...

Hola Sònia,

Hay muchos tipos de soledades. Si escoges la buena, es duro pero sanador estar tan solos como pensamos porque esa es la que nos lleva a la verdad de cada uno.

Enhorabuena por el cuento.

Una abraçada

Víctor Mañosa ha dit...

"El seu pare és allà, assegut a pocs centímetres d’ell. No se n’ha anat mai. "... avui penso explicar-li aquest conte al meu fill.

És preciós.

Un petó.

Víctor.

Andreu ha dit...

Jo el vaig explicar a en Guim. 3 anys. L'endemà el va voler sentir de nou.