diumenge, 17 de juliol de 2011

en una altra banda


La vida, llavors, era sempre en una altra banda. Allí on eres tu només hi havia silenci, un silenci espès i irrespirable, i un desig sense nom que arrossegava les cadenes com un fantasma. A tot arreu et faltava l'aire. Fins i tot al mar, fins i tot al pic de l'estiu, quan la gent era feliç i autoindulgent i mandrosa, fins i tot els dies de festa major, sobretot els dies de festa major. La vida era sempre dels altres, dels que s'enamoraven, els que reien, els que ballaven, els que sentien en carn viva dolors de l'ànima que donaven sentit a les cançons que escoltaven les companyes de classe, Sin ti no soy nada, i semblava que sabien de què parlaven, i tu allà, amb els ulls buits, en el teu silenci sense eco.

La vida va arribar de cop i volta, com el fred absurd d'un matí de juliol. Va ser senzill, llavors, embriagar-se, trontollar, caminar ensopegant amb els mobles mentre et tornaven a caure les coses de les mans, venerar el desig i deixar que t'arrossegués, que et consumís, que t'esborrés. Maleir-te després, quan vingué el dolor inevitable, ningú t'havia dit que faria tant de mal. Voler tornar al teu silenci buit i saber que ja no podries, mai més. Que un cop has sentit la vida bategar-te als polsos, a les genives, a la pell, no hi ha cap recer on puguis oblidar-la com s'obliden els amors que no han estat amors i deixen de fer mal les cicatrius antigues.

3 comentaris:

Coralet ha dit...

L'escrit és preciós. Tots hem sentit això alguna vegada, crec. Almenys jo.
Però ara sé que el silenci irrespirable, l'ofec, tot això també és viure. També és la vida...

Bon estiu, vages on vages.

la vida té vida pròpia ha dit...

Tens raó, Coralet. També és vida...

Que tinguis un bon estiu tu també! Una abraçada molt forta!

Dr. Flasche ha dit...

Quan la vida arriba de cop...cal recordar allò, de "mantente en el centro", un llavors li treu més suc, la viu més sin perdre múscul...