dimecres, 8 de juny de 2011

no em deixis mai

De vegades hi ha històries que et deixen l'ànima freda. No impassible o indiferent, sinó freda, glaçada, paralitzada, cosida a punyalades de gebre. És un terror que talla el flux de la sang a les venes i t'atura el cor gairebé literalment, i és impossible recórrer a la raó perquè és de la raó mateixa que neix la barbàrie. L'impacte és com el de la caiguda, els ossos petant a l'asfalt, l'aire segat als pulmons, la fragilitat de sobte a la intempèrie. Mil·lèsimes de segon de pànic que se t'aferren al cos i el deixen trontollant durant dies, o setmanes o mesos o anys, com quan colpejàvem amb força la barana de ferro de l'escola i ens quedàvem hipnotitzades mirant com les vibracions s'escapaven de la barana mateixa i es perdien en l'infinit, eternes. Feia mal aquell soroll insistent, i fascinava. Hi ha històries que se't queden enganxades a la pell com la marca d'una esquitxada absurda amb aigua bullent, com la cançó d'infantesa que aconsegueix arrencar l'àvia del seu mutisme, com una bufetada injusta. Per bé o per mal, han vingut per quedar-se, per habitar-te la ment i el cos fins l'últim dia que conservis la memòria.

2 comentaris:

Eva ha dit...

Hola guapa,

Que fort. No t'ho creuràs. Vaig acabar-me de llegir aquest llibre la setmana passada (el vaig agafar a la biblioteca del costat de la feina, l'Andreu Nin).
M'encanta el títol en anglès (Never let me go). És bonic i trist alhora, perquè m'imagino la protagonista, ballant i gronxant un bebè imaginari, mentre canta "No em deixis mai, no em deixis mai".
Em va enganxar des del principi. Si hagués de triar una paraula per definir-la seria inquietant. És d'aquelles històries que se't fiquen a dins i et van calant, com el fred a l'hivern...

Eva

GLÒRIA ha dit...

Doncs jo no he llegit el llibre però vaig veure la pel·lícula i les sensacions que tan bé descrius, Sònia, les aplico a aquella tarda a la sala fosca veient aquell jovent malmès i resignat.