dimarts, 12 d’abril de 2011

la sogra, la mare, la germana

(Oli d'Enrique Chernáez)

A totes les mares que hem perdut. I a les que hem retrobat.
(Dedicatòria de Non si male nunc, Viena Edicions, 2008)

I s'ha enllaçat l'abraçada que guardava a les costelles amb aquella del comiat, fa no sé quants anys, davant la boca de metro de plaça Catalunya, era el segon cop en vuit anys que et veia plorar i vaig sentir en el més profund de l'ànima, amb veritable certesa, que m'estimaves més del que mai havia pogut imaginar. Diumenge també. La teva alegria quan em vas reconèixer, el timbre il·lusionat de la teva veu, aquell Estàs guapíssima! i les abraçades, sobretot les abraçades, la primera després de la sorpresa, amb un nus d'emoció, i l'última, després del te i les pastes i la conversa, barreja d'alegria i de tendresa, que ara ja no serà un comiat si no volem (Vine un altre dia a veure'm), i que em transportà només per un instant al vertigen del buit en aquella boca de metro per guarir-lo, per tancar el cercle que permet totes les renaixences.

Que vas ser tu a qui vaig trobar més a faltar els primers mesos d'aquell naufragi (A totes les mares que hem perdut, vaig escriure gairebé sense aire a la dedicatòria de Non si male nunc) no t'ho havia dit mai. Que desitjava amb ànsia que se'm guarissin les ferides només per poder tornar, com diumenge, a visitar-te, a abraçar-te, a prendre un te amb tu i mirar-te els ulls desbordants de vida, tampoc no t'ho vaig dir. Ni que, després de l'enyor, vaig omplir els forats de l'ànima amb la gratitud; que l'arracada de lapislàtzuli sense tanca que encara guardo a la butxaca no em lliga a tu amb cap dolor estèril, sinó amb la llum que em vas deixar com a llegat. No et vaig dir res de tot això, però no calia. Estic segura que ho vas entendre. Sempre has estat una dona sàvia.

Ni tu ni jo no som les que érem, però continua intacte el fil que ens vincula, que te'm fa mare retrobada, referent, amiga, germana. Sense tu no hauria trobat el fil per cosir les peces desmanegades del meu poemari. Non si male nunc era l'esperança de la trobada que es va fer real diumenge. Aquell poemari és (ha estat sempre) per a tu, i per a totes les mares, totes les sogres, totes les germanes. Les que hem perdut, però també les que hem retrobat, i anem retrobant al llarg de la vida, en dies esclatants de primavera.

2 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Sònia!
Quins mots bellíssims!
Que la poesia et segueixi perseguint per fer-nos fruir llegint-te-

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies, Glòria. M'agrada molt que t'aturis en aquest racó, que si arriba a ser poètic ja es pot donar per satisfet.
Una abraçada.