dijous, 31 de març de 2011

les Vanesses



Sempre hi havia alguna Vanessa. A l'escola, a l'Esplai, a la plaça. Sabien que eren les escollides, el centre de les mirades dels nois, l'objecte del seu desig, de les seves disputes. Menjaven pipes als bancs de la plaça o del passeig, envoltades d'adolescents granelluts i fanfarrons i d'alguna amiga incondicional que sempre era lletgeta o no tan espectacular com elles, i somrien sempre d'aquella manera, autosuficient i arrogant, de perdonavides.
No m'agradaven les Vanesses. M'agradaven les altres, les noies de riure franc i ulls transparents, les noies tímides, les noies que feien olor de colònia. També les noies rebels que no necessitaven la mirada d'ells, les que sortien de cop i volta del no-res i et defensaven d'algun estúpid burleta i et deixaven amb la boca oberta perquè ni t'havies pogut imaginar que haguessin notat mai la teva existència. M'agradava rabiosament la noia rossa que fumava als lavabos d'amagat de les monges i que després, a la plaça, s'asseia on volia i menjava pipes sense fer cas ni dels nois ni de les Vanesses. Aquesta es deia Sílvia. Sempre m'han agradat més les Sílvies.

5 comentaris:

sparkling ha dit...

Quina gràcia. M'has descrit perfectament. Petons i bombolles.

Silvia.

la vida té vida pròpia ha dit...

:-)

GLÒRIA ha dit...

Les Vanesses, filles de dones de la meva quinta, s'ho deien -sabent-ho o no- per l'actriu anglesa Vanessa Redgrave. Tot i que vaig llegir que el nom era llatí i corresponia a una flor extingida, sempre em va semblar forçat a casa nostra. Forçat, impostat i pretenciós...Jo també em quedo amb les Sílvies, també llatines i a més salvatges. I amb alguna Sonieixca d'Anton Txekhov.
Un petó!

Dr. Flasche ha dit...

No té res a veure, però la V ja no és el que era...alguna cosa dec haver après a Salamanca...

la vida té vida pròpia ha dit...

Glòria, m'agrada això de Sonieixca! :-)

Doctor, tots canviem, sort d'això! Sort per a nosaltres, i també per als altres! :)