diumenge, 13 de febrer de 2011

una abraçada

He vingut a fer-te l'abraçada que fa anys que guardo entre les costelles i que avui, tornant en cotxe per l'autopista, s'ha obert pas espetegant les ales gairebé amb violència. He sabut trobar el camí seguint les engrunes de pa que des d'aquell dia d'hivern he anat deixant caure per no perdre't. La casa era a les fosques. El barri, en silenci. La veïna m'ha dit que no hi eres, "vols que li digui alguna cosa?", però no s'ha acostat gaire a les barreres de l'entrada. Ja era fosc i he pensat que no sabria dir-te gaire cosa de la visitant que havia demanat per tu, potser només el somriure de la veu, la silueta menuda ("era una noia, semblava jove"). Hauria pogut dir-li el meu nom. Hauria pogut explicar-li que venia a veure't perquè tenia una abraçada per a tu, que en tot aquest temps no havia pogut venir i ara sí, que la por es va quedar feta engrunes al desert, ja fa molts dies. Que avui tot hauria estat bé, que hi fossis, que no hi fossis, que et fes il·lusió veure'm, que no te'n fes, que estiguessis sola o que hi hagués algú altre. Hauria pogut dir-li que encara guardo a la butxaca l'arracada de lapislàtzuli que vas dur-me de Xile. Que t'estimo. Que mai no he oblidat la mare que vas ser i que encara ets, en algun raconet de mi.
No li he dit res. T'he deixat l'abraçada al jardí, a la vora d'un banquet de fusta. Potser la veuràs demà quan t'aboquis al balcó. Potser tornaré un altre dia.

4 comentaris:

mar ha dit...

m'ha encantat llegir-ho. perdona que m'hagi escolat al teu racó, però ja que ho he fet, no volia quedar com una veu invisible, sinó que de manera silenciosa dir-te que m'ha agradat el què dius i el com ho dius d'aquestes paraules.

per mi també el lapislàtzuli té un alt contingut emotiu, i sí, també em transporta a xile, tot i que ara, més aviat a emocions, coses del temps suposo, que amb el temps es transformen.

la vida té vida pròpia ha dit...

Mar, gràcies pel comentari. Espero que continuïs venint per aquí.
Una abraçada.

Ada Bruguera Riera ha dit...

Espero que li arribi, sigui com sigui...

Dr. Flasche ha dit...

La meva mare, quan eram al poble, i el meu tiet es perdia, i desaperèixia, m'enviava a casa seva, a deixar-li menjar a la porta...

un no acabava d'entendre llavors...

És millor deixar abraçades, així, perquè sí...

q bonic!