dijous, 24 de febrer de 2011

febrer a Menorca

(A n'Esperança Camps, que m'hi ha fet tornar com en un somni.)

Et juro que va ser febrer tots aquells dies, encara que la mar i el cel tinguessin aquest color esclatant de primavera. Vaig arribar a Menorca el dia de sa sobrassada, al capvespre. A l'hortal me n'havien guardat per escalfar-me-la a les brases de la xemeneia; però jo encara era vegetariana i no vaig voler menjar-ne. Era febrer, el mes de tots els naufragis, el de la boira fantasmal a la muntanya, el preludi del mes turbulent i estrany, març marçot, mata la vella. Era febrer i jo ja duia uns quants naufragis acumulats al fons de les pupil·les. Feia pocs dies que havia començat Ventdelplà, i no vaig poder-me'n empassar ni un sol episodi: quina sèrie més flaca, durarà quatre dies, vaig rondinar. Digue'm intuïtiva. Des del pis dels tiets, al carrer d'Eivissa, vaig passar hores mirant les teulades i la roba que voleiava als terrats, mentre m'espolsava les restes del naufragi escrivint els primers versos de Non si male nunc, "Envolaré els coloms des de la torre de l'església/amb la certesa de no enyorar-los..." No vaig enyorar res perquè allà ho tenia tot. Vaig nedar a Pregonda i a Trebalúger amb una pintora que anys més tard m'il·lustraria, sense saber que eren meus, uns poemes per a Illanvers. Vaig recordar com riu la meva germana.
Vaig passejar alguns capvespres fins al castell de Sant Nicolau, i fins a cala'n Blanes pel camí de sa Farola algun migdia de sol. No vaig fer l'amor amb ningú.

Els darrers tres dies va bufar tramuntana. Una nit gairebé em tomba a la plaça des Born. Ja no vaig saber si s'hi quedaria encara uns dies, sempre recordo el pare, la tramuntana, quan no tres dies, dura una setmana, però sí que me'n vaig endur un alè a la butxaca petita de la maleta. Aquell març a Barcelona va ser fred i plujós. L'abril, un esclat de vida. Vaig continuar enyorant Ciutadella tots els mesos que vingueren fins a cap d'any.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

només, gràcies, Sònia. escriure qualsevol altra cosa, faria malbé aquest relat. sort que tenim Menorca!
e.

GLÒRIA ha dit...

T'he llegit, com sempre, amb plaer, Sònia.

Dr. Flasche ha dit...

Tot lo que té a veure amb aquest llibre em perd...és tan maco!