dijous, 10 de febrer de 2011

estacions

Recordes aquesta sensació? Baixar del tren en una estació que no és la teva. Adonar-te'n quan ja és massa tard i només ets a temps d'aixecar una mà com qui crida un taxi i quedar-te palplantada a l'andana amb la boca oberta, com si no t'ho poguessis creure. Aturar amb el cos un instant agut de pànic, i notar-te després l'esquena adolorida, les mans balbes. Al teu voltant, ningú no et sap el nom ni te'l demana. Regalaries la mitja lluna de lapislàtzuli que sempre dus a la butxaca a qui en digués cadascuna de les lletres, en qualsevol de les seves variants, sònia, sonita, sò, a qui et mirés als ulls per preguntar-te On volies anar?, potser puc acompanyar-t'hi. La gent aquí no et sap el nom ni li interessa, no et sap cap anhel ni li interessa.

T'acabarà vencent la indiferència, i ja no recordaràs, si és que ho has sabut mai, en quina estació volies baixar-te.

(Foto: Mundorail http://www.mundofotos.net/foto/mundorail/710400/llegada-del-tren-a-la-estacion)

3 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Sonieixka,
Les estacions ferroviàries em tenen robat el cor. Potser per què vaig créixer en una. Em recordes amb el teu poètic escrit que, un dia d'aquets, hauria d'agafar un tren. No hi fa res on me porti.
Un petó!

Dr. Flasche ha dit...

Porto dies pensant en aquesta entrada. En el conformisme, no sé si vaig per bon camí. O potser, en adaptar-se, en sobreviure. Un mira la televisió i veu tants polítics corruptes als quals la gent segueix recolzant nominalment. Un veu en això, que potser és un detall menor, i en tantes altres coses , que inevitablement venen les ganes de deixar-se endur, de quedar-se en aquesta estació, tot i no saber-ne el nom i només saber-se fora de casa.

Així, és, perquè no només de vegades es massa tard. És pitjor saber-ho de bon començament i fer com que no...

Crec que m’invadeix aquesta sensació, aquesta por, i de vegades em venen ganes de fugir de tot allò que no només haig de fer, sinó que també vull fer, però és difícil i complicat, i un no troba el camí...quina angoixa, quina por!

Anònim ha dit...

el teu blog no me'l perdo mai, Sònia. No cal que m'apunti en cap agenda una data que m'obligui a entrar-hi. És el meu inconscient que m'hi porta inesperadament quan ja pensa que hi trobaré nou material, que m'omplirà, que m'emocionarà. No falla mai. I aleshores, després d'una lectura profunda, repetida, inesgotable, somric perquè em sento afortunada de passejar-me per aquest lloc tant ple de tot.