diumenge, 6 de febrer de 2011

aunque tú no lo sepas




A mi també m'atordeix aquesta cançó, em deixa en suspens, se m'emporta i no importa on sigui o què estigui fent, desaparec, em perdo dins la veu i el puntejat de la guitarra, completament abduïda. I no sé dir-te exactament quines cordes de l'ànima em toca, només sé que són unes de molt tibants que escampen la vibració en cercles concèntrics per tot el cos, com les pedres que fèiem saltar a la superfície del riu quan érem petits, i el deixen tremolant durant molta estona. No recordo on era ni què estava fent el primer cop que la vaig escoltar, suposo que a casa (a quina casa?) o dins del cotxe (de camí a on?), però no crec que pugui oblidar-me d'ahir, dels teus ulls, de les pissarres del cambrer argentí simpàtic, del mos de pastís de verdures que es va quedar en suspens, tremolant a la forquilla, quan van començar a sonar les primeres notes. No era l'Urquijo (em fa falta l'Urquijo), però se m'enduia igual cap a no sé on, un estat mental sense imatges, sense records concrets, només emoció en estat pur, nunca escribo el remite en el sobre, i el silenci, després, tan difícil de suportar. Els teus ulls i els meus desemparats, s'acaba la cançó i la voldríem aquí sempre.

El que tindré aquí sempre, quan torni a escoltar-la, és un restaurant redescobert a prop de Sant Antoni, la promesa d'una celebració com cal amb vi negre i pastís de formatge, el tacte dels teus dits, el desig impacient de besar-te.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

només emoció en estat pur... buf, un diumenge de vesprada no hauria d'escoltar esta cançó, deuria estar prohibit.
Una abraçada
coralet

Mps Landino ha dit...

perquè sempre, sempre, a mi em fan aquest efecte que descrius les teves paraules?