dilluns, 10 de gener de 2011

panets

La mare i l'àvia venien panets per les cases de Forestal Alto. Els amassaven a casa, petits, rodons, blanquíssims, i els fornejaven a casa d'una veïna, perquè elles no tenien forn. No hi posaven gaire llevat. Molt anys més tard, a Barcelona, feien pans alguns diumenges a la tarda. Acabats de sortir del forn, era difícil resistir-se a obrir-los per la meitat, untar-los amb mantega i assaborir-los a poc a poc, perquè ens duressin molta estona. Tinc encara el gust salat de la mantega fosa en la molla blanca i el crec de la crosta, també blanca, cruixent i calenta.

L'àvia se n'ha anat un tros massa enfora per recordar la recepta. Només em mira amb els ulls cansats i arronsa una mica les espatlles abans de tornar a adormir-se, o a fer-ho veure. A la mare encara li costa recordar si vull el cafè amb llet o sense, encara que li acabi de dir fa dos segons que ja no en prenc. I jo no sé ben bé per què aquesta tarda que no és diumenge m'han agafat tantes ganes d'omplir el forn de panets rodons, petits, blanquíssims, untar-los amb mantega i fer que em durin molta estona, fins que comenci a fer-se fosc.

2 comentaris:

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Mai havia menjat pa fet a casa, però des de fa uns mesos una veïna amb moooolt de temps lliure es dedica a pastar-ne i a portar-me pataquetes per a tota la setmana.

Rebó.

marta ha dit...

Segur que tu faries uns panets boníssims. en vull, ni que sigui un mos.