dilluns, 24 de gener de 2011

laissez passer l'homme libre

El germà Luc li diu al germà Christian, el prior de la comunitat, que no tem la mort. Quan va a sortir de la cambra, amb un somriure burleta, li demana pas: "Deixeu passar l'home lliure".

Només quan no temem la mort -quan no temem el buit, els comiats, la fi de les etapes, de les feines, dels amors- som plenament lliures. Com el germà Luc. Com cadascun dels vuit frares benedictins del monestir de Tibéhirine que després d'una primera amenaça de mort han de decidir si volen fugir i salvar la vida o quedar-se i arriscar-se a perdre-la. La recerca interior de cadascun d'ells en el procés de decidir si fugen o es queden els empeny a qüestionar-se quin és el seu lloc en el món, en un viatge a les profunditats de l'ànima que connecta amb la seva inefable humanitat. Impressiona la manera com viuen aquesta por, com deixen que els travessi, que els crucifiqui gairebé, sense negar-la, sense ignorar-la, fent-li espai en la vida perquè també és vida i batega en cada minut, en cada moment que passen sols i en cada moment que passen junts. Impressiona la petjada de l'amor que senten per aquesta vida en les petites coses, en la quotidianitat dels seus dies a Tibéhirine, la cuina, l'hort, la llenya, el dispensari, les festes compartides amb els veïns musulmans, la pregària. Impressionen l'amor i el respecte que es tenen, i el que tenen als homes i dones que els envolten, i a qualsevol ésser humà que truca a la porta del monestir. Gairebé fa mal tant d'amor a la vida quan és tan plena de por, de pànic, d'incertesa. Saber què han vingut a fer al món els ajuda a conviure amb la mort, a caminar amb ella. A ser lliures.
Ho sabem, nosaltres, què hi hem vingut a fer, al món?
Laissez passer l'homme libre...

5 comentaris:

Mps Landino ha dit...

L'aniré a veure! Gràcies.

plovia ha dit...

La història d'aquests homes et deixa un nus a l'ànima que s'haurà d'anar desfent amb el pas dels dies.

Anònim ha dit...

Me l'apunte.

Coralet

GLÒRIA ha dit...

Sembla que no sigui real aquest amor al bé que, amb amor i molt bé, ens expliques.

la vida té vida pròpia ha dit...

Glòria, crec que és ben real. Vaig conèixer un dels monjos que va reemplaçar aquests a Thibeirine, crec que encara hi és, un monjo català, i ens va parlar de com els va acollir la gent d'allà, del record amorós que tenia la gent del Thibeirine dels monjos assassinats i de l'alegria de tornar a tenir germans (d'esperit, d'ànima) un altre cop a la vora, en aquell mateix monestir que havia conegut la por i la violència en carn viva. "Vosaltres sou la branca i nosaltres els ocells", van dir-los la gent del poble, "si marxeu, què serà de nosaltres?" Eren musulmans, i no hi havia murs entre el seu Déu i el dels monjos del monestir. Una vivència que trasbalsa, que trenca totes les barreres del poder polític que embruta la transcendència, les creences. Encara hi penso més després d'haver vist la pel·lícula.