dissabte, 15 de gener de 2011

la clau de la Sarah


caminar a trompicons damunt les pedres de la culpa. No ser capaç mai més de respirar la vida. Haver lluitat, abans, quan encara semblava que els déus podien ser-nos benignes, per allò que estimem, per aquells que estimem. Viure o morir, sempre, a cada cruïlla. Al mateix temps, al mateix ritme. En acabat, el que en queda només és un instant, una escena: el camp de blat sota el cel blau i els núvols de cotó fluix, l'espai obert, dues nenes corrents a través de les espigues, respirant una altra vegada, encalçant la vida.