dijous, 20 de gener de 2011

33

Avui, la meva germana fa 33 anys, i no la tinc tan a prop com voldria. Em permeto d'enyorar-la una mica, sempre amb un somriure als llavis, com ella, i la recordo amb 4 anys al pati de l'escola, petita i indefensa, poc sabia ella que d'allà n'havia de sortir tanta força. La veig amb 15 escrivint-me una carta quan encara vivíem juntes per dir-me em preocupes, t'estimo, no vull que prenguis mal. Amb 17 enviant-me lletres a Anglaterra, dibuixets al marge, petons de pastanaga. Amb 32, ara fa uns dies, fent-me trencar de riure mentre escarníem la Teresa de Ventdelplà i miràvem Infidels escarxofades al sofà.

No sé si la distància física acaba afluixant els llaços. Jo continuaré estrenyent-los tant com pugui amb el record i les paraules.

2 comentaris:

Anita ha dit...

Gràcies, bonica!
Si faig una ullada a aquests 33 anys, tu sempre hi ets present. En els bons moments i en els dolents. Sempre has estat a prop meu i m'has fet crèixer i riure,i plorar, atrevir-me, i mirar les coses des d'un altre prespectiva, i mirar coses que no veia, de vegades al meu costat, de vegades a la ombra... Sempre present.
M'encanta tenir-te al meu costat i no voldria per res del món que s'afluixi cap llaç. De totes, maneres, no crec que hi hagi distància prou llarga perquè es pugui afluixar res entre nosaltres.
Moltes gràcies per ser-hi i per recordar-me tots aquests moments tant nostres de la vida.
Jo també t'en vull recordar un que m'ha vingut al cap i és molt divertit!!
Recordes un any que em vas regalar "el último Mohicano"? Encara ploro de riure quan ho recordo!!
T'estimo molt, bonica, i m'encanta que em regalis post com aquests!
Petonets de pastanaga, de coliflor i de bròcoli i de tots els colors!!

la vida té vida pròpia ha dit...

El último Mohicano!!!!!!!! No me'n recordava!!!!! jajajajajaja!!!! Jo sí que he plorat de riure recordant com tu vas plorar de riure!!!! :)