diumenge, 31 d’octubre de 2010

silencis

Quan tenia tretze anys, em vaig enamorar d'una nena de l'escola. Llavors no era com ara, suposo que no cal ni dir-ho. No podia parlar-ne amb ningú. El desfici es va fer tan intens que aviat vaig necessitar una vàlvula per desfogar-me. En aquells campaments de l'escola, la llibreta que amagava al fons de la motxilla estava atapeïda de tots els silencis que havia anat amuntegant durant mesos al pati i a les aules. La lletra, petitíssima, com la del pare, em suggeria la ingènua il·lusió que el meu secret era encara més inaccessible.

Un matí vaig trobar la motxilla remenada i la llibreta oberta. I a l'hora de dinar, els ulls tèrbols i burletes d'aquella companya de classe.

S'escamparen aviat els xiuxiuejos malèvols als passadissos de l'escola. Una amiga em vingué a trobar, esverada, el rostre desencaixat: m'han dit que ets... aquella va dient pertot arreu que ets... no és veritat, oi?, digue'm que no és veritat!

Em vaig negar com Pere abans de cantar el gall, no tres, sinó deu, cent, vint mil vegades. Al balcó de casa, vaig cremar la llibreta pàgina per pàgina. Se m'enfilava el pànic des de la panxa fins al coll i s'aturava allà, asfixiant-me. La vergonya no em deixava respirar. Vaig decidir que no tornaria mai més a l'escola. Se'm va passar pel cap tirar-me pel balcó. Però no vaig tenir valor per fer ni una cosa ni l'altra.

Vaig deixar d'escriure, és clar. També vaig pensar que podria deixar de sentir. Anava a classe mirant a terra per no veure com em miraven, em capbussava en els llibres per no sentir els murmuris, no parlava amb ningú per por que m'interroguessin, de bona o de mala fe. Vaig perdre quinze quilos aquell curs, d'estrès i de ganes de fer-me invisible. I a poc a poc es van anar desfent els xiuxiuejos, unes enraonies en van substituir d'altres, i al capdavall es van oblidar de mi.

En l'última entrevista de feina, mentre m'esperava asseguda en una cadira al costat dels ascensors, la vaig veure sortir d'un despatx. No havia canviat gens. Tenia la mateixa mirada tèrbola, la mateixa manera agressiva de caminar. Es va quedar paralitzada quan vaig saludar-la dient-ne el nom i el cognom. No em reconeixia. Va empassar saliva. Has canviat molt, va dir, i em vaig tornar a veure amb tretze anys, ensorrada per la vergonya i la humiliació, defugint-la quan la veia venir pels passadissos, odiant-la també profundament, amb una ràbia insana. I tant, que havia canviat.

Ara ni l'odiava ni m'avergonyia de res. Fins i tot em vaig oblidar dels nervis de l'entrevista: Si m'agafen potser treballarem juntes, li vaig dir, però es va afanyar a contestar que ella només era allà cobrint una baixa curta. També es va afanyar a acabar la conversa, sense mirar-me als ulls, i va fer mutis per l'escala tan aviat com va poder.

Em van agafar. A la feina, vull dir. No l'he tornada a veure. Tampoc no he tornat a avergonyir-me, ni a odiar, ni a mastegar silencis que enverinen l'ànima. Callo només quan vull, i només cremo els escrits quan ja no em serveixen per explicar-me.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

desconfiances

Genero desconfiança en un cert tipus de dependentes, amb vestits jaqueta de colors foscos, cabells perfectes i molt maquillades, que despatxen en aquestes botigues on venen cosmètics, perfums, desodorants, compreses, xampús i pasta de dents. Quan em veuen entrar, es garratiben com si s'haguessin enrampat i em miren fixament abans de començar a dissimular i a seguir-me d'esquitllentes amb la mirada. Cada vegada que em passa (que els passa, vaja), m'adono que el meu somriure, que sempre m'havia semblat prou acollidor o simplement bonic, elles el deuen trobar amenaçador o desafiant; o que no me'l deuen veure, potser és una altra cosa el que les tensa d'aquesta manera, i llavors faig un esforç per observar-me, sense que es noti gaire, i recordar què duc posat, però no pot ser, uns texans i una caçadora del Zara no poden semblar amenaçadors de cap manera, i sovint no tinc temps d'arribar a formular cap altra hipòtesi perquè ja en tinc una allà al costat, amb un somriure forçat d'orella a orella, "et puc ajudar?", i la veu és tan tensa que agafen ganes de tallar-la i que espetegui com una corda de guitarra.

No, si jo ja ho sé, que no sóc la nora que volen les sogres, però una fa el que pot, i encara que no sembli una nina barbie, ja saps que, si d'entre tots els desitjos en pogués triar un de sol, voldria ser la teva "súper heroi". I que continués agradant-te el meu somriure.




dijous, 28 d’octubre de 2010

no són dignes (acomiadant Joan Solà)

"Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva,
digueu-ho només de paraula
i serà salva la meva ànima"
(adaptat de Mt. 8, 8-9)


Al paranimf de la universitat no hi cabia ni una agulla, i encara hi faltava tota la gent que hauria volgut ser-hi i no ha pogut. Cadascú s'acomiadava del seu Joan Solà: el mestre, el company, l'amic, el filòleg, el savi; però, per damunt de tot, l'home que ens va ensenyar a parlar, viure i sentir des de la llibertat ineludible de ser qui som, com a persones i com a poble. Ens ho ha recordat el seu nebot Joan, que també ha subratllat que justament per això era a la universitat, i no en cap altre lloc, on Solà rebia el seu últim comiat; que els qui formen el Govern actual, els polítics que ens han deixat de banda ("ens sentim desolats i desemparats") no eren dignes de rebre'l a casa seva.

Tenien totes les paraules de Solà per salvar-se l'ànima, si haguessin volgut.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

laberints


no vas pensar que els ocells podien menjar-se les molles de pa que havies anat engrunant pel camí, i s'ha fet de nit i ja no importa si hi havia molles o si els ocells tenien gana, l'únic que pots fer ara és buscar a les palpentes les parets del laberint i continuar caminant.

trobar la sortida no deu ser tan important com et penses.





(imatge: http://www.guimworks.net/2008/10/laberints.html)

dilluns, 11 d’octubre de 2010

els morts

"Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. ¿Recordes aquell temps que en tenies un només, i el contemplaves una estona cada dia mentre el sol espetegava en el balcó, i tenies cura d'ell, i el desaves cada vespre dins la capsa, i la capsa al calaix i l'avemaria de la nit? Ara, però, ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima.

Et tremolen cor endins. N'hi ha per dins les calaixeres; assossegats conversen a la sala; en trobaràs a la cambra de bany, sota la dutxa. Algun de més entremaliat et guaitarà pel butxacó. Et criden, et somriuen, et tremolen cor endins.

De cada dia més. Aquest, aquell, aquesta, aquella i aquells altres encara. Arriben, et saluden, saluden a la sala els coneguts. Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. Et criden, et reclamen, et voldrien amb ells a la rotllana. La pedra en el teu somrís. De cada dia més.

Com si vinguessin de llunyanes, bellíssimes venècies, expliquen el viatge, les anècdotes. Puja el mar cada dia un poquet més. Sense remei. El sol cap al ponent definitiu. Munten les ones colpejant el marbre. Esdevenen garlaires, petulants, com si vinguessin de llunyanes, bellíssimes venècies.

La casa ja n'és plena i encara truquen a la porta. ¿Has provat d'entendre el seu gest de pidolaires, l'espant que volateja pels ulls sense lluor?"

Josep M. Llompart


divendres, 8 d’octubre de 2010

mitja lluna

He trobat a la butxaca d'uns pantalons l'arracada de lapislàtzuli amb forma de mitja lluna que van portar-me de Xile ara deu fer tres o quatre vides. En vaig perdre la tanca massa aviat, i la parella, si és que mai va tenir-ne. No ho recordo. No em va saber greu: no m'ha agradat mai gaire, de dur arracades, i el forat de l'orella dreta me'l van fer tan mal fet que el camí d'entrada i el de sortida no es connecten en línia recta, i sempre acabo amb el lòbul adolorit. La duia sempre, la mitja lluna, al moneder, fins que la vaig perdre ara fa uns mesos. M'agradava trobar-la allà sovint i recordar la il·lusió del regal i amorosir l'enyorança. La dona que me la va regalar em va ensenyar el camí que em duia de tornada a casa. Deu ser per això que no me'n desfaig, perquè quan la miro i hi jugo entre els dits sé que m'aguanta el fil que m'uneix a la mare. A la meva, i a totes les que hem perdut, i les que hem retrobat.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

a tres veus

La primera trobada, en una terrassa de la plaça del Sol al pic d'un estiu que semblava una primavera allargassada, va escampar damunt la taula tots els fragments del collage, i l'únic que vam fer va ser mirar-los, hipnotitzades, milers de trossos minúsculs de colors tan diferents que semblava mentida que mai poguessin arribar a confegir un dibuix sencer. Vaig recordar les làmines en tres dimensions que es van posar de moda quan jo encara anava a l'escola, te les posaven davant dels ulls i només hi veies puntets infinits de colors, i de vegades t'hi passaves tanta estona intentant descobrir la imatge que s'hi amagava que al final els ulls et feien pampallugues i et convencies que el teu cervell era incapaç d'aconseguir ajuntar totes les peces. Algunes vegades, en canvi, es feia el miracle, segurament perquè apagaves la zona del cervell que intentava controlar el procés i et deixaves anar i prou, i llavors apareixia, com si sorgís de les profunditats de la làmina, la imatge oculta, i et semblava que havies entrat en una altra dimensió.

Es va fer el miracle, també. No sé quin dia, un de qualsevol, a final d'agost o a principi de setembre, en no sé quin moment (potser una nota del piano, la idea de l'acordió, un vers de l'altra que et ressona també a dins de l'ànima, pulmons inflats d'havaneres, la ciutat als meus peus, i gira i gira contenta*). Aparegué el dibuix, i es va fer el silenci.

Ahir vam sortir a l'escenari amb els peus descalços i tots els versos a la mà, sostenint el fil invisible amb què ens hem cosit les notes i les paraules per confegir aquest collage à trois, el tapís a tres veus que han acabat esdevenint una de sola.

Gràcies a NunArt per l'oportunitat de compartir aquesta petita creació poètica i musical. A la Clara i a la Georgina, les dues altres veus (una al piano, l'acordió, el xilòfon i el que calgués, l'altra amb els versos i la paraula), per creure que podíem fer-ho. I a tots els qui vau venir ahir al carrer del Sol a acompanyar-nos.



(*versos de Georgina Castillo)