divendres, 23 d’abril de 2010

mapes muts

que no plogui gaire (ei, si pot ser...)


ROSA

T'evoco, Rosa, i se m'acut

que podria besar-te les parpelles

carregades de son, i empresonar-te

un rínxol entre els dits,

si no fes tant de temps que he congelat

el bes a frec de llavi.


Et penso, Rosa, i sé perdut

el silenci quiet dels teus camins,

que ignoren el desfici del meu tacte

(en tinc un mapa mut que vaig omplint

a cops d'imaginari).


T'enyoro, Rosa.

I no vull més

que aquest misteri teu que m'omple el somni

i desfà les engrunes de certesa

que m'aguanten.


(Sònia Moll Gamboa, Non si male nunc)

dijous, 15 d’abril de 2010

contra els infames

M'afegeixo a la iniciativa de la Comtessa amb aquest poema a l'infame (masculí singular genèric, és a dir, inclou Rites i similars).


IRA

Només per avui em permetré odiar-te.
Engrunaré el desig de fer-te mal,
en posaré les molles al morter
i esperaré que la veïna esclati
la forquilla en el plat a l'hora de la truita
per ofegar el batec d'aquesta ira.

Avui dormirem bé,
el meu fantasma i jo.

Sònia Moll Gamboa
(Non si male nunc)

taxi driver

No esperava trobar una dona de la meva edat al volant del taxi. Rossa tenyida, brusa texana adornada de perletes formant flors a l'alçada del muscle, morena (als Estats Units n'haurien dit hispana), vivaç. Mastega xiclet. Quan entro al vehicle, a la ràdio sona una música alegre que em recorda un hit de discoteca d'algun estiu molt llunyà. Ella no em busca els ulls pel retrovisor per preguntar-me on vull anar, es gira per mirar-me. No sé si és aquest contacte visual tan directe el que em fa trontollar, que em fa dir-ho molt ràpid, A la Vall d'Hebron, siusplau, i ella, ràpid també, Le va bien por Valldaura?, i li dic que sí i m'escapo dels seus ulls però ja és impossible tornar a tancar la porta de dins. Ploro en silenci i no tant, la cara enganxada al vidre, m'inundo sense remei, rissaga al port, xàfec d'estiu, calamarsada. Faig un conjur inútil per ser invisible. Sempre m'ha fet vergonya plorar en públic i sempre m'ha estat impossible aturar-ho quan ha començat. Agraeixo en silenci el seu silenci. Temo la pregunta que podria fer vessar el got, i al mateix temps em fa tanta por ser sola plorant al vidre.
Abans del primer semàfor, em fa saber que no he de témer res: suaument, com si abrigués algú amb un xal damunt les espatlles un vespre d'estiu que fresqueja, fa rodar el dial i canvia l'emissora. Música clàssica. Em ve al cap el despatxet del pare, picàvem a la porta abans d'entrar i ens rebia amb un somriure, Escolta això, escolta, saps què és? Amb entusiasme, descabdellava noms propis que no volia que oblidéssim: Mozart, Haendel, Bach. Les notes de la ràdio se m'emporten el pensament i em desconnecten del dolor, de la por, de la ràbia. A l'entrada de la Ronda de Dalt, s'ha estovat el nus i hi ha més lloc perquè passi l'aire. El seu silenci i el meu caminen fent equilibris damunt de les notes i es troben just allà, en el lloc de l'ànima on dues dones que no saben res l'una de l'altra es reconeixen i es permeten el desig d'acompanyar-se.
Quan estic a punt de baixar, ara des del retrovisor, em busca els ulls: Que te vaya bien. El vostè ha caigut pel camí i no ha calgut recórrer a cap pregunta. Sona Pachelbel i penso en el meu germà, petit batiscafo, i noto com s'engrunen els últims fragments de dolor. Gràcies per la música, li dic. Tomba el cap per somriure'm.

dilluns, 12 d’abril de 2010

estratègies

mi estrategia es
que un día cualquiera,
no sé cómo
ni sé con qué pretexto
por fin me necesites.
M. Benedetti, Táctica y estrategia



M'inquieta, saps, el final del poema. M'inquieta necessitar, perquè quan necessito, m'aferro, i quan m'aferro, perdo. Invariablement, perdo. Per això li canviaré el nom al verb, i diré que un dia qualsevol, no sé com ni amb quin pretext, vaig saber que volia habitar-te, el cos i el record i el riure. Que no em moro ni em moriré, però volia i vull, si tu vols, mentre vulguem.