dijous, 25 de febrer de 2010

tal com heu vingut

(Publicat a "Quaderns d'Illacrua", La Directa, 24.02.2010)
Fotografia: Gianluca Battista
Text: Sònia Moll Gamboa


Ningú no en té ni la més petita idea. Ni ell, naturalment, que us dóna l'esquena i no us mira, que no us mira ara ni us mirava abans, quan us ha clavat les botes a les costelles, ni us mirarà després quan us tanqui en un cotxe i desaparegueu tal com heu vingut, sense res (sense ser). No en té ni idea ningú, ni ell ni la dona que s'ha quedat blanca a uns metres de distància i té la boca oberta i no pot cridar, ni tan sols la noia que s'ha aturat vora d'ella i insulta en veu baixa el de les botes i empresona la ràbia a les mandíbules, és rebel però té seny i sap que aquí tindrà sempre les de perdre. No en tenen ni idea ni elles ni ningú, i molt menys la gent que fins fa uns minuts passejava la seva cansada habitud per la Rambla, amorosida avui potser pel bon temps, l'estiu és a prop i n'hi ha que somien el mateix mar que a vosaltres us omple els malsons; no en tenen ni idea aquests tampoc, els que ara s'esquitllen tan de pressa com poden i aparten la vista, amb vosaltres no fan com amb els accidents de trànsit, que s'embadoquen i fan veure que no però el que volen és mirar i quedar-s'hi clavats com qui s'hipnotitza amb el foc, amb vosaltres no, amb vosaltres, que sou i sereu sempre els altres, fugen apartant els ulls, s'emporten la vergonya o el disgust encaixonats en les passes ràpides, en el gest contrariat, per què veniu ara a sotragar consciències, no puc canviar el món, jo, ara. I no els sotragueu res, ves ara de què es queixen, si no en tenen ni la més petita idea, tampoc ells, del que sou (de qui sou). Tal vegada no ho sabrien ni que us miressin, ni que tinguessin la bona voluntat d'intentar comprendre aquest dolor amb què us voldrien redimir de vés a saber quins pecats (¿o no us consideren, en el fons, pirates, intrusos, il·legals, pàries?). No en tenen ni idea les veus que per unes hores us convertiran en algú a la palestra mediàtica quan tentinegi un altre cop el tema del dia, la SGAE i els drets d'autor i la pirateria infame.

I no en té ni idea qui escriu aquestes ratlles mentre renuncia a comprendre i intenta només desdibuixar els contorns que la separen del buit ple de vertigen dels vostres ulls.



dijous, 11 de febrer de 2010

a Sofía (del blog A retazos)

Si ara et dic que ho he intuït aquesta tarda, quan rellegia el teu bloc una altra vegada, que des que el vaig descobrir (fa tan poc, massa poc, massa tard) que comprovava diversos cops al dia si havies escrit algun post nou, si et dic que no sé com he sabut que se m'acabava el temps de gaudir del privilegi de llegir-te, no t'ho creuràs.

No sé qui ets però entenc que vulguis tancar la paradeta, deixar d'estar exposada als ulls de tothom, però no volia deixar de dir-te que tinc la sensació d'haver-me quedat òrfena, i que no crec que sigui l'única persona a qui li ha passat el mateix. I no sé com demanar-te que si tornes a escriure en un altre lloc, m'ho facis saber.

Gràcies per la bellesa que ens has regalat amb les teves paraules.

dijous, 4 de febrer de 2010

dimarts, 2 de febrer de 2010

Males companyies

Amb una presentació de luxe a càrrec de Biel Mesquida i apadrinat per la brillant editora del Club Editor (perdoneu la mala memòria, sóc incapaç de recordar-ne el nom, però no oblido l'exquisidesa amb què articula el discurs i captiva l'auditori ), Marc Cerdó irromp en l'espai literari en llengua catalana amb Males companyies, una novel·la que no deixarà indiferent a ningú. De fet, ja no ha deixat indiferent a ningú. Començant per mi mateixa, que he comès el greu error de cedir a la impaciència i no m'he pogut estar de llegir-ne la primera pàgina: se m'endú a una velocitat de vertigen a través i per sota i per damunt de les línies, i sé ara, irremeiablement, que m'espera una benaurada nit d'insomni.

(A la cua de les signatures, a dos metres de mi, la gran Pepa López. Em prometo que a la tercera anirà la vençuda i li confessaré que des de temps immemorials és per a mi l'actriu (i la dona) més meravellosa dels Països Catalans.)

dilluns, 1 de febrer de 2010

germana, mare, àvia, besàvia

Tres poemes per la mare 1

les canyes dansen amb plomalls de fred.

un vent gelat escombra l'alegria
dels dies breus.
per què un hivern tan llarg?

la mare gronxa encara
bressol i somnis.

jo sé el que em dic.


Francesc Garriga, Camins de serp