dilluns, 6 de desembre de 2010

de fugides

No t'agrada aquesta música, chumba chumba, però ets aquí, i balles. Tanques els ulls i mous el cos per buidar la ment, per alienar-te. L'últim cop ja fa molts mesos, potser un any, sorties d'un hospital i fugies del deliri. chumba chumba. Has fet tota la ruta -Tú sabes, Rosa, Silk-, i fins ara havia anat bé, vinet i riures i Fito i los Fitipaldis i Manolo García i Sia, breathe me, i et recordes que t'havies oblidat de respirar, potser va sent hora de tornar a casa, però fumes un poc més i et quedes. I ara ets aquí i odies aquesta música però balles, d'això es tracta avui, d'emborratxar-te del que sigui, has començat a mitja tarda amb el 5 a 0 amb retransmissió del Puyal, passió intravenosa i drogar-te de futbol, tan efectiu com dopar-te amb dades en un full d'Excel a la feina, perdre el món de vista, concentrar l'atenció -la vida- en el que sigui que no faci mal, en el que sigui que no siguis tu i no s'hi assembli.

L'alienació té un límit. Sempre hi ha un moment que no t'aguanta, que et deixa anar, ja no puc més, i caus muntanya avall i retrobes la ferida en algun plec amagat, intacta. Ja està. No pots tornar al chumba chumba, per més que tanquis els ulls i vulguis ballar de nou. No saps si tens prou diners per tornar al teu barri. La part alta de la ciutat és un desert de casalots glacials. Et promets no tornar a escollir aquesta fugida, mai més. Un altre dia. Avui és avui, i ja no balles, el chumba chumba et trepana els timpans i t'has quedat quieta vora la barra, i ara fas boletes petites amb trossos d'un tovalló i dibuixes una margalida negra arrambada al gin-tonic que no penses acabar-te.


5 comentaris:

Dr. Flasche ha dit...

Has vist biutiful?

És dura, però ajudar recordar, que les ferides que no es curen, que es tapen, es podreixen...

M'ha agradat molt aquesta entrada

una abraçada

david

Aleix a estones ha dit...

jo vaig deixar els txumba-txumba fa tems (els meus són més de poble). No els enyoro. Ara els gin-tònic són de sobretaula de dissabte nit, de riures, de companyia. De veritat que no els enyoro.

vafalungo ha dit...

No sé com es curen les ferides, però sí que sé que, a la llarga, s'acaben convertint en una cicatriu que ens recorda tot el que hem hagut de lliutar per guarir-nos.

la vida té vida pròpia ha dit...

és el que tenen de bonic, les cicatrius: que ens recorden la vida.

m'agrada que hagis passat per aquí, m'ha encantat el teu blog!

marina ha dit...

M'encanta la manera com ho escrius...! I les dues darreres línies, mmm, fantàstiques. Em sembla que puc sentir com es replega el paper amb els dits enmig del chumba chumba.