dimecres, 3 de novembre de 2010

quedar-se

i quan pensaves que te n'hauries d'anar, tot es confabula perquè puguis quedar-te. I ja no recordes si volies estar-te aquí o si preferies marxar, simplement no et saps avenir que les coses s'hagin anat col·locant tan fàcilment, sense que te n'adonessis, ara una peça ara l'altra, i que de cop i volta tot quadri, com un petit miracle.

No es tractava de trobar la sortida, només calia quedar-se en el laberint. Assumir-lo. Acceptar-ne els racons foscos, els camins cecs, les parets altíssimes, aprendre'n de memòria tots els topants, i atrevir-te a trepitjar-lo sola.
Respirar els dubtes, la desubicació, el neguit. Empassar-te totes les preguntes (de què et serveixen, si en el fons et fan tant de pànic les respostes?). Aprofitar els atzucacs per descansar, seure a terra amb l'esquena recolzada al mur i mirar cap amunt. Que tots els laberints tenen cel, i alguns, fins i tot, tenen terrasses des d'on es pot veure un tros de mar.

3 comentaris:

Jei ha dit...

has descrit el meu pis: un laberint amb una terrassa amb vistes al mar :)

la vida té vida pròpia ha dit...

a casa meva només hi ha balcó i no es veu el mar... però ja anirem fent, no se sap mai!
una abraçada!

Dr. Flasche ha dit...

un bocí de mar i d'esperança, un lloc on el temps es detura per deixar pas a l'ànima, que creix, que es fa gran i lleugera, perquè no es una pedra que arrosegar pel mig del laberint. No, perqupe l'ànima es un bocí de mar, d'esperança, quelcom que es dilueix en l'horitzó...