dimecres, 17 de novembre de 2010

pastel

El cel d'aquest matí era una paleta de colors pastel gairebé irreal, de fotografia retocada i cursi. No m'han agradat mai, els colors pastel. Sempre m'ha deixat una mica frustrada la seva falta d'intensitat, aquest hi sóc però que no se'm noti, aquest vull i dolc ensucrat. Deu ser perquè jo, de vegades, tampoc no puc passar d'aquest estadi cromàtic, i justament quan més voldria mostrar-me oberta, divertida, espontània, rabiosament intensa, em quedo aigualida en un blau celeste carrincló, anodí, d'escola de monges.

3 comentaris:

Aleix a estones ha dit...

fins que no ho has dit, no sabia com era el blau d'escola de monges...i quina raó que tens, quina mandra els colors que no "pinten" res!

Anònim ha dit...

A mi m'agraden els pastel, les pintures pastel (pintava amb elles, fa molt de temps) i els quadres fets amb colors pastel de Degas, si no m'equivoque.

Sembla que no són intensos, però ho són. Tanmateix, entenc el que dius
"Aquest hi sóc però que no se'm noti"
que tots alguna vegada patim.
Beset

coralet

Dr. Flasche ha dit...

L'altre dia mirava a la dos una entrevista a un coreograf i ballarí de dança contemporànea. Li van demanar què preguntaria a alguna persona que acabés de conèixer, i va respondre: "de quins colors tens pintades les parets de casa teva?"

Va raonar que això diu molt d'una persona i trobo que és una idea molt bona...

Ho escric aquí perquè hi ha tants tons pastel a les cases...