diumenge, 14 de novembre de 2010

estiuet de sant Martí

Quan saps que en un lloc no has d'estar-t'hi gaire, les coses deixen de tenir una importància absoluta. Et recordes de l'Urdaci i dels seus dos telediaris i et preguntes com pot ser que et semblessin tan súper solemnes i súper importants algunes situacions que ara només et fan mig somriure. Sense el pes d'un "sempre" nuat al coll, et mous amb més lleugeresa i t'agafen més ganes de fer, d'implicar-te, de capbussar-te en un present que ja no et sembla una condemna. Podries embalar-te i formular totes les preguntes que un dia vas decidir empassar-te. Dir-hi la teva. Somriure més sovint encara. Arriscar-te. Inventar, crear, imaginar. Ser encara més i amb més força.

A la vida tampoc no hem d'estar-nos-hi gaire. Com en Pedrals, també vull creure que hi hem vingut a estiuejar, i que valdrà la pena arriscar-se, inventar, crear, imaginar. Ser encara més i amb més força.

2 comentaris:

Aleix a estones ha dit...

Si la vida que m'expliques és realment com un estiueig, vull el mateix que desitjo cada estiu: Que les vacances durin per sempre.

Dr. Flasche ha dit...

Es realment interessant aquesta entrada. M'ha agradat molt i hi estic totalmente d'acord. L'arrels que tantes vegade hem discutit, arrelar-se a un mateix, passa no per pensar en el sempre, sino més aviat en fluir cap a l'instant, deixar-se anar amb passió i ilussió.

És una gran entrada aquesta!