dijous, 28 d’octubre de 2010

no són dignes (acomiadant Joan Solà)

"Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva,
digueu-ho només de paraula
i serà salva la meva ànima"
(adaptat de Mt. 8, 8-9)


Al paranimf de la universitat no hi cabia ni una agulla, i encara hi faltava tota la gent que hauria volgut ser-hi i no ha pogut. Cadascú s'acomiadava del seu Joan Solà: el mestre, el company, l'amic, el filòleg, el savi; però, per damunt de tot, l'home que ens va ensenyar a parlar, viure i sentir des de la llibertat ineludible de ser qui som, com a persones i com a poble. Ens ho ha recordat el seu nebot Joan, que també ha subratllat que justament per això era a la universitat, i no en cap altre lloc, on Solà rebia el seu últim comiat; que els qui formen el Govern actual, els polítics que ens han deixat de banda ("ens sentim desolats i desemparats") no eren dignes de rebre'l a casa seva.

Tenien totes les paraules de Solà per salvar-se l'ànima, si haguessin volgut.

3 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Sònia,
Com sempre emotiva i plena d'inspiració. Bell comiat al gran home que els "nostres representants" no han sabut honorar.
Un petó!

Roser ha dit...

Sònia,
som na Roser Marí, germana d'en Jordi (Solstici), no sé si em recordes, ens vàrem veure un dia a sa Facultat. Bé, he trobat es teu bloc i ja hi duc una bona estona llegint, m'encanta com escrius. I ara he trobat això sobre en Solà... Jo som una dels que hi volien ser i no podien... I encara em fa mal al cor sa seua pèrdua. I sí, ens sentim desolats i desamparats...
Un petó.

la vida té vida pròpia ha dit...

Roser! Quina sorpresa! M'alegro que hagis passat per aquí, i que hi faci de bon estar. Va ser molt especial acomiadar en Solà, hi érem els que hi érem i també els que no hi havíeu pogut ser. Ens queda d'ell tot el que ens va donar, sobretot l'empenta i la valentia, crec, i l'amor al saber.
Una abraçada forta!