divendres, 8 d’octubre de 2010

mitja lluna

He trobat a la butxaca d'uns pantalons l'arracada de lapislàtzuli amb forma de mitja lluna que van portar-me de Xile ara deu fer tres o quatre vides. En vaig perdre la tanca massa aviat, i la parella, si és que mai va tenir-ne. No ho recordo. No em va saber greu: no m'ha agradat mai gaire, de dur arracades, i el forat de l'orella dreta me'l van fer tan mal fet que el camí d'entrada i el de sortida no es connecten en línia recta, i sempre acabo amb el lòbul adolorit. La duia sempre, la mitja lluna, al moneder, fins que la vaig perdre ara fa uns mesos. M'agradava trobar-la allà sovint i recordar la il·lusió del regal i amorosir l'enyorança. La dona que me la va regalar em va ensenyar el camí que em duia de tornada a casa. Deu ser per això que no me'n desfaig, perquè quan la miro i hi jugo entre els dits sé que m'aguanta el fil que m'uneix a la mare. A la meva, i a totes les que hem perdut, i les que hem retrobat.

2 comentaris:

Dr. Flasche ha dit...

Jo avui he regirat totes les meves coses. Soc a casa, sí, a casa. A Mataró, vaig arribar divendres i m'hi passaré uns dies. Tres mesos sense venir. Tres!

Ara, el xoc es brutal, tant que costa mantenir dret el timó. El timó d'un vaixell amb el que fa mesos navego en un desert de sorra i del que ara, tot justo, en començo a sortir...[encara que ho digui en veu baixa perquè queden moltes coses per arreglar]

Saps? Trobava a faltar deixar-te un comentari llarg, una bona parrafada de les meves. Mai he sapigut si els meus macrocomentaris agraden o semblan pesats, però a mí, sempre m'han agradat aquesta mena de converses...

Avui, aquesta tarda, he regirat totes les meves cases, he trobat llunes i rebuts d'altres vides, d'altres vides que sumen la meva, i de les que ni puc, ni em vull despendre. Tot plegat, ara cremen per moure el meu vaixell...

Endavant, endavant xiuxeja el vent! Aviat tindrem una guarida on deixar les coses, i començar a esciure les meves poesies de calma i bon temps, em diu el pare.

abraçades

david

GLÒRIA ha dit...

Jo també retrobo coses que he donat per perdudes i quan les tinc al davant recordo un tros de vida i guardo el que havia perdut per tornar-ho a extraviar i retrobar.
Un bell i suggeridor escrit, Sònia.