dissabte, 30 d’octubre de 2010

desconfiances

Genero desconfiança en un cert tipus de dependentes, amb vestits jaqueta de colors foscos, cabells perfectes i molt maquillades, que despatxen en aquestes botigues on venen cosmètics, perfums, desodorants, compreses, xampús i pasta de dents. Quan em veuen entrar, es garratiben com si s'haguessin enrampat i em miren fixament abans de començar a dissimular i a seguir-me d'esquitllentes amb la mirada. Cada vegada que em passa (que els passa, vaja), m'adono que el meu somriure, que sempre m'havia semblat prou acollidor o simplement bonic, elles el deuen trobar amenaçador o desafiant; o que no me'l deuen veure, potser és una altra cosa el que les tensa d'aquesta manera, i llavors faig un esforç per observar-me, sense que es noti gaire, i recordar què duc posat, però no pot ser, uns texans i una caçadora del Zara no poden semblar amenaçadors de cap manera, i sovint no tinc temps d'arribar a formular cap altra hipòtesi perquè ja en tinc una allà al costat, amb un somriure forçat d'orella a orella, "et puc ajudar?", i la veu és tan tensa que agafen ganes de tallar-la i que espetegui com una corda de guitarra.

No, si jo ja ho sé, que no sóc la nora que volen les sogres, però una fa el que pot, i encara que no sembli una nina barbie, ja saps que, si d'entre tots els desitjos en pogués triar un de sol, voldria ser la teva "súper heroi". I que continués agradant-te el meu somriure.




2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

no ñes teu el problema, sinó seu.

Anònim ha dit...

Si no troben acollidor ni bonic el teu somriure és que tenen un problema òptic (com a mínim).