dimecres, 11 d’agost de 2010

sense el fil


Ha tornat a ser un instant brevíssim, una centèsima de segon, un llampec impossible de retenir. Però ha tornat a ser, que és l'únic que importa. Sentir en el centre de tu mateixa com pot respirar la vida si deixes anar el fil que s'arrossega del malson i que potser duus encara enganxat a la vora de la samarreta. O potser no. Potser s'ha dissolt aquests dies a la muntanya, enmig d'aquella tempesta, o l'ha ferit de mort el llamp que ens va caure massa a la vora. Potser s'ha enfonsat per sempre al ventre fangonós de l'estany.

Viure sense el fil s'assembla a voler retrobar sempre l'estany i capbussar-t'hi encara que l'aigua estigui tèrbola.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

M'encanta com escrius. Perquè la manera que tens de combinar les paraules fa que llegir-te sigui un vertader plaer. Segurament també perquè moltes vegades em sent totalment identificada amb el que sents i ens expliques. Potser no és casualitat, potser de fet tots tenim les mateixes pors, els mateixos anhels, els mateixos somnis..però de totes maneres és un gust poder llegir sentiments i vivències expressats tan bellament. Gràcies!

la vida té vida pròpia ha dit...

Sí, segurament no estem tan lluny com creiem de les persones, fins i tot de les que ens pot semblar que no tenen res a veure amb nosaltres... Gràcies per passar per aquí.

Mps Landino ha dit...

Retrobar l'estany! Sí!
Petons

Gemma ha dit...

Felicitats pel blog! Els teus textos transmeten moltíssim. Pensava d'escriure uns ratlles però un cop aquí em quedo muda. Ara, té més valor un silenci.

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies, Gemma. A mi m'agraden molt les vostres fotos! Faríem un bon equip :-)

Una abraçada.

Gemma ha dit...

Ah, no recordava que el blogger dondava aquesta informació! Per fotos pots visitar la meva web personal ;-) www.gemmacascon.com. Per cert, t'he conegut gràcies al David. Dilluns publiquem el teu poema (m'encanta!). Una abraçada!