dimecres, 18 d’agost de 2010

Que no vas ser tu el primer amor, això volia dir-te, que tu vas ser la primera dependència, el primer no puc viure sense tu, l'inèdit sense tu no sóc res, el desconegut et necessito, el fatídic no em deixis mai o em moriré. I no és que fóssim massa joves, és que ja teníem l'ànima massa ferida.

Vam ser la primera necessitat malaltissa de tenir-nos per no caure.
I l'última. Perquè, ja ho veus, aquí no s'ha mort ni es morirà ningú, i la terra encara era humida quan va aparèixer el primer amor, sense estridències, sense vestits esquinçats, sense drames. I era tan senzill i tan diàfan, que vaig saber que a partir d'aquell moment estimaria així, i només així. Que no hi cabia el dolor, en aquella manera de donar-se, d'expandir-se.

Per això ara torna a ser senzill. Mirar com somriu i saber que m'importa, que vull que sigui feliç, sempre, independentment de si m'estima o no, de si em desitja o no, de si demà vol tornar a agafar-me la mà o no. Arriscar-me a dir-li "t'estimo" i saber que no hi tinc res a perdre, perquè mai no l'he volgut tenir.

Que no vas ser tu el primer amor, això volia dir-te, però també que he après a estimar el que vaig ser amb tu (les pors absurdes, que bevien compulsivament de les teves, la paralitzant incapacitat de saber-me lliure per decidir). Que estimo el que vaig ser amb tu i tot el que vaig aprendre a ser després de tu. I que en cada moment vam fer el que podíem, el que sabíem. I va estar bé.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Que bonic, i quina saviesa, no? No sé, sembla que parle algú tranquil, que estima tranquil·lament, sense estridències, que veu a l'altre i a ell mateixa, i que torna(o ja ho féu) al passat sense estridències, també. Acceptant les coses.
Besets

Coralet

GLÒRIA ha dit...

Un altra text bell i suggeridor, Sònia. Quan et llegeixo sempre em quedo amb ganes de seguir però haig de respectar els teus punts i apart. Aleshores penso que fins aviat i...et rellegeixo.

Dr. Flasche ha dit...

Avui he llegit un text molt bonic de la Natàlia Ginzburg. M'ha fet pensar en la teva entrada, que j'havia llegit anteriorment, i que ja tenia ganes de comentar...

A poc a poc es va trobant la pau, una pau quieta i silenciosa, fonamentada en el respecte a un mateix, als encerts i a les errades. Un respecte tendre pel que som, que poc a poc, anem acceptant, perdent el sentiment de culpa, i la melancolia, per tot plegat esdevenir com una novela en una posta de sol, al mar, a l'estiu: quieta i plaent.

És llavors que trobem quines són les coses imprescindibles, realmente imprescindibles, allò que és realment important...

És llavors quan totes aquelles coses que ens moriem per dir es fan mensys, i menys, i menys relevants...tan inmersos com estem en la nostra fabulosa novela, una comèdia, quelcom plàcid potser, perquè la vida, la vida ha deixat un drama per ser un somriure, el somriure de qui ha trobat la pau, un somriure comedit i prudent...

una abraçada

Dr.

C. ha dit...

Un The End amb tanta classe com el final de Casablanca. Ben fet. Ben escrit.

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies, C. Un plaer també el teu racó de cafè. M'ha agradat descobrir-te.

Anònim ha dit...

Torne de llegir de tant en tant aquest post, i algun altre teu. Ja l'he llegit moltes voltes, i el llig encara. I crec que m'ajuda.
els bons apunts no es perden...

Coralet