dimecres, 14 de juliol de 2010

la lluvia nunca vuelve hacia arriba

"La lluvia nunca vuelve hacia arriba"
Pedro Guerra


L'apunt d'avui d'Esperança Camps* m'ha fet venir un enyor esmolat de l'illa. Encara sóc a la ciutat, i enguany no hi ha prevista cap escapada a Ciutadella: de moment, visitem l'illa veïna, punt neuràlgic d'un solstici que ara fa un any va apropar veus i versos i va obrar miracles petits i bonics que encara són possibles. Havia pensat que ja em vagaria d'anar-hi a la tardor, qualque cap de setmana; però he llegit n'Esperança, he tancat els ulls un moment i tot d'una hauria baratat una illa per una altra. He enyorat els dies a l'hortal, sense presses ni objectius ni horaris, només llevar-me i preparar-me un trempó al porxo i un cafè americà ben carregat i esmorzar amb tota la calma mentre els de casa es van despertant un per un, cadascú al seu ritme. Allargar l'esmorzar fins quan calgui, potser fins que t'adones que gairebé és migdia, i agafar la velo i anar a Ciutadella a comprar pa sense sal i coques de tomàtiga. Passar pel mercat a saludar na Juanita, que sempre em rep amb un somriure ple de llum i em pregunta per la mare. Tornar pedalant sota el sol de justícia i dutxar-me amb aigua freda a l'aixeta del pati, o amb la manguera, o fer una capbussada al safareig, i jeure després a prendre el sol mentre algú endega el dinar. Aixecar-me quan l'aigua bull i tirar-hi la pasta o l'arròs i tornar sota el raig d'aigua freda o dins del safareig i llegir El Jueves i desconnectar el cervell una bona estona. Dinar tardíssim al porxo, jugar-nos a sorts a qui li toca fer el cafè, fumar-me un bidi mentre els germans juguen a cartes i tornar a desconnectar el cervell per deixar-me sentir només la calma inundant-me pertot. Llegir, escriure, no fer res. I cap a les sis o les set, agafar la velo i enfilar el camí de Sa Farola per nedar a les roques quan la gent comença a marxar. Al vespre, els sopars a l'hortal en ple estiu són sopars d'estrelles i samarreta de màniga llarga i converses calmoses i riures i bromes, i de vegades alguna cançó esgarrapada a la guitarra.

Cada estiu a Ciutadella és diferent, i potser aquest que evoco ja no existeix, però l'any passat encara vaig viure alguns moments així, amb la germana i el nebodet, que riu tothora, i el germà gran, que va quedar uns dies més per assistir al darrer recital del Solstici. Res no és igual però hi ha alguns moments, com esquitxos, que em refermen la sensació que la vida no és lineal, sinó que fa cercles, concèntrics potser, com els d'un estany, que van i vénen. Que no es creen ni es destrueixen, només es transformen. I continuen girant sempre.


(*No entenc què passa amb blogger: ja havia enllaçat el bloc de n'Esperança alguna altra vegada, però ara, quan ho faig, em surt l'error següent: "L'URL hauria d'acabar en un extensió de domini vàlida, com ara .com o .net." Això de .cat, resulta que ara no és vàlid. El més estrany és que el missatge em surt en català. No entenc res. Deu ser una seqüela de l'esquizofrènia viscuda les darreres setmanes amb la Roja al mundial: "Vine, dona, si tots són del Barça!". No sé què voleu que us digui... En fi, potser només li ha agafat una petita embòlia al sistema i demà ja haurà reconegut com a "normal" l'extensió .cat. O jo som un poc papafrita amb les màquines, com diu ma germana, que també pot ser. Esperança, deix el color violeta que havia escollit per enllaçar-te, i apunt aquí l'adreça amb l'extensió in-vàlida i para-normal... www.ecamps.cat)

3 comentaris:

David Madueño ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
esperança ha dit...

gràcies, sònia, tocant fibretes, com sempre. :-)

Anita ha dit...

Encara hi ets a temps de compartir dies a l'hortal: berenars amb trampó de tomàtigues acabades de collir, dinars a l'ombra d'una morera, berenetes que es converteixen en sopars a la fresca... I riures i música i passejades en velo, tardes a la platja, matins al mercat... Encara hi ets a temps!
Molts petonets!