Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2010

sense casa

(...) a totes les dones d’aquesta casa on no es pot entrar i sortir, només lliscar.
Marta Pérez Sierra


Encara somies cases i torna el mateix glop de fel de sempre, com un cop de puny imprevist a la mandíbula. Quan t'has alçat per anar a rentar-te la cara, duies un fil del somni enganxat a la vora de la samarreta. L'has arrossegat tot el dia. Deu estar ben polsegós, ara. Brut.

Aniràs a dormir quan desaparegui la lluna darrere d'aquell bloc de pisos. Encara no has après a saber a cop d'ull si és plena del tot o si li falta un bocinet de blanc. De groc. És groga, avui, la lluna. Si avui somies cases, vols que estiguin buides de gent. Ser-hi sola. Atrevir-te a obrir totes les portes. Si és que n'hi ha. Potser tornes a la casa de les llindes cegues i les parets de calç, la casa que tampoc no té finestres, ni mobles, ni quadres, ni cortines. La que no és teva.

la lluvia nunca vuelve hacia arriba

Imatge
"La lluvia nunca vuelve hacia arriba"
Pedro Guerra

L'apunt d'avui d'Esperança Camps* m'ha fet venir un enyor esmolat de l'illa. Encara sóc a la ciutat, i enguany no hi ha prevista cap escapada a Ciutadella: de moment, visitem l'illa veïna, punt neuràlgic d'un solstici que ara fa un any va apropar veus i versos i va obrar miracles petits i bonics que encara són possibles. Havia pensat que ja em vagaria d'anar-hi a la tardor, qualque cap de setmana; però he llegit n'Esperança, he tancat els ulls un moment i tot d'una hauria baratat una illa per una altra. He enyorat els dies a l'hortal, sense presses ni objectius ni horaris, només llevar-me i preparar-me un trempó al porxo i un cafè americà ben carregat i esmorzar amb tota la calma mentre els de casa es van despertant un per un, cadascú al seu ritme. Allargar l'esmorzar fins quan calgui, potser fins que t'adones que gairebé és migdia, i agafar la velo i anar a…