dijous, 17 de juny de 2010

tinc una casa

com l'amiga diurf, jo tampoc no arribo a tot. I com que estic fent un esforç sobrehumà per deixar el cafè, la nebulosa mental i la memòria de peix, que fa uns mesos que s'han convertit en una inquietant habitud, m'entorpeixen la feina justament avui, que he d'escriure l'últim treball d'una assignatura apassionant sobre un tema apassionant ("Per què Teresa Forcades?"). Em persegueix l'entropia. De moment, deixo aparcades les quatre notes que he pogut apuntar en la darrera hora i mitja (déu meu, ja són gairebé les vuit!!!!!) i converteixo, en contra del meu costum, el blog en un dietari apressat, per buidar el pap i prou, en primeríssima persona i literalment autobiogràfica: he d'escriure un treball acadèmic i sé que únicament seria capaç d'escriure qualsevol altra cosa, d'aquelles que només cal agafar-ne un fil i es van descabdellant gairebé soles (una nit amb tu, vi negre i croquetes de ceps a l'Horiginal, un record bonic d'infantesa escoltant música clàssica al despatxet del pare, una posta de sol enyorada al port de Ciutadella). Només sóc capaç d'escriure qualsevol altra cosa, i d'escoltar la increïble veu de Miranda Gas i el piano de luxe de Clara Peya, i d'aferrar-me a aquesta frase, "tinc una casa que li agrades molt".

3 comentaris:

Marta ha dit...

Vinc d'un lloc on les dones no tenen casa i escoltar-te entre les lletres del teu post és començar a tenir maons.

la vida té vida pròpia ha dit...

Entre totes edificarem cases per a les dones que han quedat desemparades.
Una abraçada immensa.

Dr. Flasche ha dit...

Que bonic, sí, tenir una casa, una llar amb finestres y pedres, i un sofa per llegir, i una ximeneia per escalfar-se, per sentir el calor el foc i dir, soc viu i a casa meva...