dimarts, 1 de juny de 2010

guanyar sempre


Necessitaves guanyar sempre. I el que disfressàvem d'amor era jugar a la xarranca i que esborressis amb el peu el fils de guix que havia dibuixat amb cura damunt de les rajoles. El que en dèiem amor era una xarxa invisible de teranyina bruta.

Milers de dies i nits a la vora, i ni una ombra de buit a l'altra meitat del llit quan te n'anares. Ni una estela de tendresa entre els dits l'endemà, ni l'altre, ni dues vides més tard.

I d'això en dius guanyar?

3 comentaris:

Marta ha dit...

Miro la xerranca dibuixada i m'angoixa imaginar el peu d'ell esborrant el teu traç. Esborrar-lo i recordatr-te que hi era en voler seguir jugant.

Jei ha dit...

les pitjors mentides són les nostres.

òscar ha dit...

Se'n diu, però és perdre.