dijous, 15 d’abril de 2010

taxi driver

No esperava trobar una dona de la meva edat al volant del taxi. Rossa tenyida, brusa texana adornada de perletes formant flors a l'alçada del muscle, morena (als Estats Units n'haurien dit hispana), vivaç. Mastega xiclet. Quan entro al vehicle, a la ràdio sona una música alegre que em recorda un hit de discoteca d'algun estiu molt llunyà. Ella no em busca els ulls pel retrovisor per preguntar-me on vull anar, es gira per mirar-me. No sé si és aquest contacte visual tan directe el que em fa trontollar, que em fa dir-ho molt ràpid, A la Vall d'Hebron, siusplau, i ella, ràpid també, Le va bien por Valldaura?, i li dic que sí i m'escapo dels seus ulls però ja és impossible tornar a tancar la porta de dins. Ploro en silenci i no tant, la cara enganxada al vidre, m'inundo sense remei, rissaga al port, xàfec d'estiu, calamarsada. Faig un conjur inútil per ser invisible. Sempre m'ha fet vergonya plorar en públic i sempre m'ha estat impossible aturar-ho quan ha començat. Agraeixo en silenci el seu silenci. Temo la pregunta que podria fer vessar el got, i al mateix temps em fa tanta por ser sola plorant al vidre.
Abans del primer semàfor, em fa saber que no he de témer res: suaument, com si abrigués algú amb un xal damunt les espatlles un vespre d'estiu que fresqueja, fa rodar el dial i canvia l'emissora. Música clàssica. Em ve al cap el despatxet del pare, picàvem a la porta abans d'entrar i ens rebia amb un somriure, Escolta això, escolta, saps què és? Amb entusiasme, descabdellava noms propis que no volia que oblidéssim: Mozart, Haendel, Bach. Les notes de la ràdio se m'emporten el pensament i em desconnecten del dolor, de la por, de la ràbia. A l'entrada de la Ronda de Dalt, s'ha estovat el nus i hi ha més lloc perquè passi l'aire. El seu silenci i el meu caminen fent equilibris damunt de les notes i es troben just allà, en el lloc de l'ànima on dues dones que no saben res l'una de l'altra es reconeixen i es permeten el desig d'acompanyar-se.
Quan estic a punt de baixar, ara des del retrovisor, em busca els ulls: Que te vaya bien. El vostè ha caigut pel camí i no ha calgut recórrer a cap pregunta. Sona Pachelbel i penso en el meu germà, petit batiscafo, i noto com s'engrunen els últims fragments de dolor. Gràcies per la música, li dic. Tomba el cap per somriure'm.

3 comentaris:

noviembre ha dit...

Vidas Cruzadas... me gusta cuando se perciben canales de energía entre desconocidos, me hace creer en la magia.
Estaría bien que la Taxi Driver tuviera un blog y escribiera sobre lo que vieron sus ojos.

Un abrazo Sònia

Dr. Flasche ha dit...

Potser perquè no sé plorar, que no solc agafar a taxis...

sparkling ha dit...

Preciosa manera de fotografiar el moment i de transcriure'l en paraules... M'ha encantat.

Petons i bombolles.