dilluns, 8 de març de 2010

8 de març





I avui hauria de parlar de la nevada a Barcelona, de la meravella, del col·lapse, del blanc, de l'insòlit. Però avui, 8 de març, només vull dir que fa molts anys, moltes vides, que vaig aprendre a no enamorar-me d'homes així.

Si no s'haguessin col·lapsat tots els mitjans de transport, hauria anat a brindar amb cava a la llibreria Pròleg.

Per totes nosaltres.

1 comentari:

Dr. Flasche ha dit...

El “desvirtuament” del jo.

No sé perquè ens el van donar, el jo. Potser és un primer error dir que algú ens el van donar, però es la manera d’expressar que no som una unitat única i separada, sinó que formen part d’un tot, amb el que estem relacionats i correlacionats, que l’entorn ens fa i el fe, i que per tant, la responsabilitat no és només cuidar d’un mateix, cosa òbviament imprescindible (cuidar-nos es cuidar la resta), sinó també de considerar i tenir cura de la resta. Som part, una part, però a l’hora som tot, perquè les fronteres no són tan clares com ens pensem.

És per això que no sé perquè ens van donar el jo, però intueixo que aquesta paraula, és només una eina concreta per ordenar i desordenar, per mirar, i per fer de manera fàcil. Una eina per sentir, una porta per obrir pensaments, i entendre el món al que pertanyem.

Sempre he recordat com em va sobtar que als camps de concentració nazi es fessin servir a les dones empresonades com prostitutes per als seus companys de camp. Estava demostrat que així els homes eren més productius en el treball (forçat). I em va sobtar no per ser una crueltat més dels nazis, sinó perquè no entenc com un “pres” pot “fer servir” a un altre, robant-li una llibertat més, la del seu cos.

El jo i el patiment tenen una funció, igual que la pregunta. Quan patim, no és per dir, “jo que ha patit tant, em mereixo tant”. Això es un pensament desconnectat de la resta, és una frontera perillosa, ens fa dir adéu a casa nostra. El jo quan pateix, quan estima ens ha de servir per obrir una distància, com aquell que obre els ulls, per trobar-nos en l’altre, per comprendre el món al que pertànyem.

Quantes vegades he mirat, i miro, ho reconec, com aquell home mira la seva amant, abans de que aquesta es descobreixo. És la mirada del voltor que ronda la mort, i busca aliment. Aquests pits nuus, no són vius, no hi respira la tendresa i de qui es busca més enllà del seu propi sexe, sinó que són, trofeus dissecats per penjar de les parets de la cova que ens abandonem a abandonar, i que volem reafirmar.

Tenim quelcom d’animals, però tenim un jo molt més evolucionat. Triguem, però aprenem a reconèixer-nos en un mirall. També podríem doncs, encara que al començament volguéssim posseir i no estimar, aprendre a trobar-nos, a reconèixer-nos en els altres, a estimar allò que es viu, i no pas el record, i no pas, un trofeu mort.

Ho diu, un que desafortunadament, no ha après.