dimecres, 20 de gener de 2010

avui no és demà

Des que ha tornat d'escola al migdia, la neboda petita fa la pregunta, insistent, a la seva mare: Mama, avui és demà? I ella li diu, pacient, que no, que avui és avui, que demà no és fins demà, i la petita rumia un moment amb el dit a la barbeta com si volgués entendre-ho, i al capdavall se'n torna a jugar, avui la germana gran ha proposat de construir una casa amb peces de fusta de colors que els van dur els reis i fa estona que s'hi entreté, però ella no pot, ho intenta a estones però la interromp el pensament que la té absorbida des que ha sortit de classe, la veu de la mestra, la promesa que em vol explicar quan truco per parlar amb la seva mare, Mama, és la tieta?, vull parlar amb la tieta!, però ara no pot ser, és delicat, és urgent, després hi parlaràs, i la petita reprèn per enèsima vegada el joc encaixant aquest després que troba tan inútil i estrany com aquest demà que ja hauria de ser avui però que no és. I li cau una peça del joc i s'enderroca la casa a mig construir i la germana gran s'enfada i ella s'aixeca d'una revolada perquè comença a fastiguejar-la aquest joc que necessita tanta concentració i corre a atrapar la il·lusió i torna al despatx on la mare ja ha penjat el telèfon i prova d'acabar una traducció, Mama, avui és demà?, i ella li somriu i li repeteix, pacientíssima, que no, que avui és avui, que demà no és fins demà, i ara el joc de construir una casa amb la germana ja no li interessa gens, la impaciència se la menja, quan avui sigui demà la mestra ha dit que tota la classe de P-3 aniran a un museu on veuran un munt de coses meravelloses, i ella mai no ha sortit de l'escola fins tan lluny i no s'aclareix a imaginar què deu ser un museu, però segur que és genial, i quan avui sigui demà i hi hagin anat i torni a casa amb l'autocar, ho explicarà al pare i a la mare però sobretot a la germana gran, que ja té gairebé sis anys i ha anat i tornat de molts museus.

I mentre la seva mare m'ho explica, penso que avui és avui i que voldria que fos demà i que demà fos demà-passat i demà-passat demà-passat, així fins esgotar els dies que s'estenen com un inacabable passadís asèptic fins al teu riure.

2 comentaris:

Anita ha dit...

Non si male nunc et olim sic erit... I que avui sigui demà, ja!!
Petonets de pastanaga, polida!

Dr. Flasche ha dit...

Rera el temps, del rellotge, dels dies que neixen i moren, de començar i parar, dels períodes més misteriosos i foscos, també dels clars, del Sol i la Lluna, també darrera dels planetes que ens observen...rera, ben en el fons, s’amaga el secret més bell de tots: allò que ens fa morir, és el mateix que ens fa viure. La imperfecció, l’asimetria de la que vam néixer, no és sinó la distància que es va obrir al no res, per contenir les nostres passes, l’oportunitat de fer camí, de caminar, de sentir...d’estimar!

I aquest secret esdevé llum però al mateix s’amaga a molts i molts racons. També en la il•lusió d’un demà que volem que sigui avui. Però tens raó, cal recordar que avui, tècnicament, no és demà, i que tot i que són coses semblants, cal seguir tots els passos, sense saltar-se cap ni un, per trobar al fi, el demà que havíem somiat, i que finalment, esdevinguin la mateixa cosa. És un cercle que es tanca. Quan aprenem la naturalesa del temps, quan sabem caminar pas a pas, saltironet a saltironet, el rellotge s’atura, i tornem ser amb la mare que ens va veure néixer.