dijous, 14 de gener de 2010

dels primers

De l'admirat Josep M. Ripoll (gràcies, Víctor):

DOS

Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.

Sóc el segon. Estima'm.

Josep Maria Ripoll
Dels marges
Sabadell, 2004



I també hi ha els primers disfressats de segons. Aquests, saps, són els pitjors.

Ho entens, ara, per què m'agrades tu?

4 comentaris:

Víctor Mañosa ha dit...

Sònia,

M’alegro que el poema d’en Josep Maria ressonés tant en tu. A mi també em remou coses. En Josep Maria té una poesia amorosa tendra i lúcida a l’hora.

El títol del teu bloc, m’ha fet rumiar, és molt i molt encertat. Realment la vida té vida pròpia, no es pot resumir amb menys paraules una certesa tal.

M’ha agradat molt llegir la teva poesia, que tant gira al voltant de l’amor. Em refereixo ara al llibre. Però també em va agradar molt el poema de la plaquette “subjugat per les dòcils arrels”, i la petita història personal que vas explicar i que la complerta. M'atreveixo a demanar-te que la reprodueixis juntament amb el poema al blog, si et ve de gust.

En definitiva, que moltes felicitats.

Una abraçada i bona nit.

noviembre ha dit...

Es preciosa! Me ha encantado. Petons!

la vida té vida pròpia ha dit...

Víctor, moltes gràcies. Realment em va arribar molt el poema del Josep Maria, no el coneixia i em va agradar que me'l descobrissis.
Pel que fa al poema de la plaquette, de fet, en vaig fer un post fa mesos, al febrer d'aquest any, tot i que en prosa poètica, esplaiant-me més que no pas en el poema, que vaig penjar al blog, juntament amb les fotografies antigues que havia trobat a casa els pares, on sortim el germà bessó i jo fent tentines damunt de la coberta:

http://lavidatevidapropia.blogspot.com/2009_02_01_archive.html

Potser aquí es dedueix més la història, l'anècdota que em feia parlar de l'experiència universal del desarrelament.

Gràcies per passar per aquí, m'agrada trobar-t'hi!

Una abraçada,

Sònia

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies, Noviembre!
Et segueixo, no deixis d'escriure!

Petons!