dissabte, 18 de desembre de 2010

ateu que m'acompanyes

Un palau invisible
que mai no hem visitat
se'ns alça aquí mateix.
Si tornàvem a néixer.
Màrius Sampere



Montserrat amb tu. Perdre'ns i trobar-nos d'aquella manera, quan desconnectem la part del cervell que vol controlar tots els punts del mapa i ens deixem dur per un riu subterrani que fa aparèixer els palaus invisibles que mai no hem visitat just en el moment en què decidim creure. Creure que trobarem les muntanyes i que tornarem a riure, a abraçar-nos en silenci, a respirar aquest lloc que mai no hem visitat, mai avui, mai ara, mai aquí amb tu. Creure que volem estimar (estimar-nos) d'aquella altra manera, la que ens vol lliures, diferents i en companyia, la que busca el que ens uneix i no el que ens separa, perquè és solament així que no ens separa res, ni el que jo crec, ni el que tu creus, ni el que creurem demà o d'aquí a un minut.
A la cova, el monitor d'aquell grup de joves que dirigia la pregària ha dit, "perquè tot surti de la millor manera possible". No com jo vull, no com tu vols, no com volen els altres. De la millor manera possible. No hem pregat amb ells però en el camí de tornada s'ha fet realitat el desig: agafar-te els dits glaçats només per sentir-ne el tacte i recordar-lo en la pell, en els llavis, en el ventre. Riure'm de tu (ateu que m'acompanyes), que et riguis de mi (creient desubicada), que riguem dels nens que volien veure la monja del Polònia. Que ens trobem en el camí de la cova com ens trobem en el camí dels dies que ja fa uns quants mesos que no ens separen. De la millor manera possible.

dilluns, 6 de desembre de 2010

de fugides

No t'agrada aquesta música, chumba chumba, però ets aquí, i balles. Tanques els ulls i mous el cos per buidar la ment, per alienar-te. L'últim cop ja fa molts mesos, potser un any, sorties d'un hospital i fugies del deliri. chumba chumba. Has fet tota la ruta -Tú sabes, Rosa, Silk-, i fins ara havia anat bé, vinet i riures i Fito i los Fitipaldis i Manolo García i Sia, breathe me, i et recordes que t'havies oblidat de respirar, potser va sent hora de tornar a casa, però fumes un poc més i et quedes. I ara ets aquí i odies aquesta música però balles, d'això es tracta avui, d'emborratxar-te del que sigui, has començat a mitja tarda amb el 5 a 0 amb retransmissió del Puyal, passió intravenosa i drogar-te de futbol, tan efectiu com dopar-te amb dades en un full d'Excel a la feina, perdre el món de vista, concentrar l'atenció -la vida- en el que sigui que no faci mal, en el que sigui que no siguis tu i no s'hi assembli.

L'alienació té un límit. Sempre hi ha un moment que no t'aguanta, que et deixa anar, ja no puc més, i caus muntanya avall i retrobes la ferida en algun plec amagat, intacta. Ja està. No pots tornar al chumba chumba, per més que tanquis els ulls i vulguis ballar de nou. No saps si tens prou diners per tornar al teu barri. La part alta de la ciutat és un desert de casalots glacials. Et promets no tornar a escollir aquesta fugida, mai més. Un altre dia. Avui és avui, i ja no balles, el chumba chumba et trepana els timpans i t'has quedat quieta vora la barra, i ara fas boletes petites amb trossos d'un tovalló i dibuixes una margalida negra arrambada al gin-tonic que no penses acabar-te.


diumenge, 5 de desembre de 2010

bruixes totes

"[el record de la cacera de bruixes] roman entre nosaltres encara com una ferida en la psique col·lectiva. [...] Com el trauma d'una violació infantil, el trauma dels dies de la crema de bruixes no es pot guarir si no s'anomena i es treu a la llum"
Starhawk

En això estem.

divendres, 3 de desembre de 2010

biographie de la faim (Amélie Nothomb)


Fam d'aliment, però també fam d'afecte, fam del sublim, fam de lectura, fam d'escriure, fam de bellesa, fam de conèixer. Fam, en definitiva, de viure. Experimentar la fam, autoinduir-se-la, és una manera de ser sempre conscient del desig. Quan estàs tip, el desfici del desig ja no se sent. La sacietat ens adorm, ens estamordeix; la fam ens desperta, ens fa estar alertes, ens fa sentir que som vius i que, si tibem massa la corda de la fam, de la qual som amos i senyors, podem decidir, també, la nostra mort.

dissabte, 20 de novembre de 2010

boira

Em fa pànic la boira. Em tanca les costelles, els pulmons, l'estómac. No he arribat mai a l'extrem d'aturar el cotxe al voral perquè sé que és més perillós que continuar rodant, i així, teràpia de xoc obligada i odiada, he arribat sempre al meu destí automobilístic gairebé sencera, només amb un petit dèficit d'aire i una intensa debilitat a les cames. Sigui com sigui, Montserrat s'ho val, sempre, i el monestir de les benetes, descobert avui, encara més, i ja no m'atura ni la boira ni la perspectiva d'una retenció quilomètrica a la ronda de tornada.

Qualsevol diria que és massa dur remoure les emocions tancades, ancorades, fetes pedra als músculs i a les dents, als budells, a les temples. Reproduir les pel·lícules una a una, el germà que obre la porta i et salva de l'horror, l'escarni a l'escola, el terror atenallant els músculs infantils, l'ànima alienada que es parteix en dos quan ja no pot suportar-ho ni un segon més. La boira, també, esborrant els límits, els referents, abocant-te al vertigen del buit. Però avui no es tractava d'això. Avui es tractava de fer espai. D'evitar els col·lapses, de sobrevolar la vivència sense tacar-te els dits, sense enfangar-te. Com quan fas un poema i estens el dolor a la terrassa i te'l mires de lluny, i ja no és teu. I amb la germana Teresa a la vora, acompanyant, transmetent una serenor i una harmonia fora del món, tot esdevé fàcil. També la boira, i les retencions, i la certesa dels dilluns en una oficina sense paisatge.

divendres, 19 de novembre de 2010

[Poeta, di, ¿qué haces?]

(...) ¿Por qué conoces
el ímpetu y la calma, la tormenta y la estrella?

-Porque yo los celebro.

R. M. Rilke

dimecres, 17 de novembre de 2010

pastel

El cel d'aquest matí era una paleta de colors pastel gairebé irreal, de fotografia retocada i cursi. No m'han agradat mai, els colors pastel. Sempre m'ha deixat una mica frustrada la seva falta d'intensitat, aquest hi sóc però que no se'm noti, aquest vull i dolc ensucrat. Deu ser perquè jo, de vegades, tampoc no puc passar d'aquest estadi cromàtic, i justament quan més voldria mostrar-me oberta, divertida, espontània, rabiosament intensa, em quedo aigualida en un blau celeste carrincló, anodí, d'escola de monges.

diumenge, 14 de novembre de 2010

estiuet de sant Martí

Quan saps que en un lloc no has d'estar-t'hi gaire, les coses deixen de tenir una importància absoluta. Et recordes de l'Urdaci i dels seus dos telediaris i et preguntes com pot ser que et semblessin tan súper solemnes i súper importants algunes situacions que ara només et fan mig somriure. Sense el pes d'un "sempre" nuat al coll, et mous amb més lleugeresa i t'agafen més ganes de fer, d'implicar-te, de capbussar-te en un present que ja no et sembla una condemna. Podries embalar-te i formular totes les preguntes que un dia vas decidir empassar-te. Dir-hi la teva. Somriure més sovint encara. Arriscar-te. Inventar, crear, imaginar. Ser encara més i amb més força.

A la vida tampoc no hem d'estar-nos-hi gaire. Com en Pedrals, també vull creure que hi hem vingut a estiuejar, i que valdrà la pena arriscar-se, inventar, crear, imaginar. Ser encara més i amb més força.

dimecres, 10 de novembre de 2010

tramuntanades

(fotografia de Manel Armengol)

La meva pell i jo no ens acabem d'entendre. Ha heretat de la mare una sensibilitat extrema a la zona dels pòmuls, i s'enceta tot d'una quan ploro, com un atac furiós de pol·len primaveral. També s'irrita quan m'hi fan petons. Crec que només vol cridar l'atenció, i com que ens coneixem de fa temps, ja no li faig gaire cas, perquè no m'acaba d'entendre quan li explico que no renunciaré mai a les besades, i que les llàgrimes fan net, i calmen.

Per compensar-la, li regalo de vegades (molt de tard en tard) una banyera amb aigua molt calenta i molta escuma. Sals perfumades. Suavitat. Tendresa. Però ella encara remuga, rondinaire com una nena petita, i per distreure-la li conto que han obert per fi el tram del carrer Mallorca que m'obligava a fer marrada per arribar a la feina, i que ara torno a passar davant la Sagrada Família, que m'ha fet feliç recuperar aquest paisatge; i que ahir i avui, com que no controlo gaire el temps, he arribat abans d'hora i m'he pogut escapar més estona a la terrassa per veure el mar. Està un poc dolguda encara perquè aquests dies l'he tornat a maltractar una mica, però intento explicar-li que és que m'havia deixat una porta mal tancada i que de vegades les portes costa acabar d'ajustar-les. Que no passi pena, li dic, que ja no s'hi escola ni una mica de corrent d'aire. Que ja no fa fred a dins de casa. Que la tramuntana, ja se sap, quan no tres dies, dura una setmana, i després el cel és més net, i els colors més vius.

No li he pogut prometre, però, que evitaré les besades.


diumenge, 7 de novembre de 2010

quedar-se (encara)

un dia qualsevol arrencaré a córrer

i ja no penso parar mai més.

que jo també en sé. de córrer, vull dir. com tothom. és el més fàcil. no té cap mèrit.

el que costa és quedar-se.

dimecres, 3 de novembre de 2010

quedar-se

i quan pensaves que te n'hauries d'anar, tot es confabula perquè puguis quedar-te. I ja no recordes si volies estar-te aquí o si preferies marxar, simplement no et saps avenir que les coses s'hagin anat col·locant tan fàcilment, sense que te n'adonessis, ara una peça ara l'altra, i que de cop i volta tot quadri, com un petit miracle.

No es tractava de trobar la sortida, només calia quedar-se en el laberint. Assumir-lo. Acceptar-ne els racons foscos, els camins cecs, les parets altíssimes, aprendre'n de memòria tots els topants, i atrevir-te a trepitjar-lo sola.
Respirar els dubtes, la desubicació, el neguit. Empassar-te totes les preguntes (de què et serveixen, si en el fons et fan tant de pànic les respostes?). Aprofitar els atzucacs per descansar, seure a terra amb l'esquena recolzada al mur i mirar cap amunt. Que tots els laberints tenen cel, i alguns, fins i tot, tenen terrasses des d'on es pot veure un tros de mar.

dimarts, 2 de novembre de 2010

per la porta gran

MI MUERTE

Si tengo suerte, estaré conectado
a una cama de hospital. Tubos
por la nariz. Pero intentad no asustaros, amigos.
Os digo desde ahora que está bien así.
Poco se puede pedir al final.
Espero que alguin telefonee a los demás
para decir, “¡ven rápido, se está yendo!”
Y vendrán. Así tendré tiempo
para despedirme de las personas que amo.
Si tengo suerte, darán un paso adelante
para que pueda verlos por última vez
y llevarme ese recuerdo.
Puede que bajen la mirada ante mí y quieran echar a correr
y aullar. Pero, al menos, puesto que me quieren,
me cogerán la mano y me dirán “Valor”
o “Todo va a ir bien”.
Y tienen razón. Todo va a ir bien.
Me basta con que sepas lo feliz que me has hecho.
Sólo espero que siga la suerte y pueda mostrar
mi agradecimiento.
Que pueda abrir y cerrar los ojos para decir
“Sí, te escucho. Te entiendo”.
Incluso que pueda llegar a decir algo así:
“También yo te quiero. Sé feliz”.
¡Así lo espero! Pero no quiero pedir demasiado.
Si no tengo suerte, si no la merezco, bueno,
me tendré que ir sin decir adiós ni darle la mano a nadie.
Sin poder decirte lo mucho que te quise y lo mucho que disfruté
de tu compañía todos estos años. En cualquier caso,
no me guardes luto mucho tiempo. Quiero que sepas
que fui feliz contigo.
Y recuerda que te dije esto hace tiempo, en abril de 1984.
Pero alégrate por mi si puedo morir en presencia
de mis amigos y de mi familia. Si es así, créeme,
salí de mi vida por la puerta grande. No perdí esta vez.

RAYMOND CARVER, Todos nosotros

que, quan vulguis anar-te'n, també puguis sortir per la porta gran

diumenge, 31 d’octubre de 2010

silencis

Quan tenia tretze anys, em vaig enamorar d'una nena de l'escola. Llavors no era com ara, suposo que no cal ni dir-ho. No podia parlar-ne amb ningú. El desfici es va fer tan intens que aviat vaig necessitar una vàlvula per desfogar-me. En aquells campaments de l'escola, la llibreta que amagava al fons de la motxilla estava atapeïda de tots els silencis que havia anat amuntegant durant mesos al pati i a les aules. La lletra, petitíssima, com la del pare, em suggeria la ingènua il·lusió que el meu secret era encara més inaccessible.

Un matí vaig trobar la motxilla remenada i la llibreta oberta. I a l'hora de dinar, els ulls tèrbols i burletes d'aquella companya de classe.

S'escamparen aviat els xiuxiuejos malèvols als passadissos de l'escola. Una amiga em vingué a trobar, esverada, el rostre desencaixat: m'han dit que ets... aquella va dient pertot arreu que ets... no és veritat, oi?, digue'm que no és veritat!

Em vaig negar com Pere abans de cantar el gall, no tres, sinó deu, cent, vint mil vegades. Al balcó de casa, vaig cremar la llibreta pàgina per pàgina. Se m'enfilava el pànic des de la panxa fins al coll i s'aturava allà, asfixiant-me. La vergonya no em deixava respirar. Vaig decidir que no tornaria mai més a l'escola. Se'm va passar pel cap tirar-me pel balcó. Però no vaig tenir valor per fer ni una cosa ni l'altra.

Vaig deixar d'escriure, és clar. També vaig pensar que podria deixar de sentir. Anava a classe mirant a terra per no veure com em miraven, em capbussava en els llibres per no sentir els murmuris, no parlava amb ningú per por que m'interroguessin, de bona o de mala fe. Vaig perdre quinze quilos aquell curs, d'estrès i de ganes de fer-me invisible. I a poc a poc es van anar desfent els xiuxiuejos, unes enraonies en van substituir d'altres, i al capdavall es van oblidar de mi.

En l'última entrevista de feina, mentre m'esperava asseguda en una cadira al costat dels ascensors, la vaig veure sortir d'un despatx. No havia canviat gens. Tenia la mateixa mirada tèrbola, la mateixa manera agressiva de caminar. Es va quedar paralitzada quan vaig saludar-la dient-ne el nom i el cognom. No em reconeixia. Va empassar saliva. Has canviat molt, va dir, i em vaig tornar a veure amb tretze anys, ensorrada per la vergonya i la humiliació, defugint-la quan la veia venir pels passadissos, odiant-la també profundament, amb una ràbia insana. I tant, que havia canviat.

Ara ni l'odiava ni m'avergonyia de res. Fins i tot em vaig oblidar dels nervis de l'entrevista: Si m'agafen potser treballarem juntes, li vaig dir, però es va afanyar a contestar que ella només era allà cobrint una baixa curta. També es va afanyar a acabar la conversa, sense mirar-me als ulls, i va fer mutis per l'escala tan aviat com va poder.

Em van agafar. A la feina, vull dir. No l'he tornada a veure. Tampoc no he tornat a avergonyir-me, ni a odiar, ni a mastegar silencis que enverinen l'ànima. Callo només quan vull, i només cremo els escrits quan ja no em serveixen per explicar-me.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

desconfiances

Genero desconfiança en un cert tipus de dependentes, amb vestits jaqueta de colors foscos, cabells perfectes i molt maquillades, que despatxen en aquestes botigues on venen cosmètics, perfums, desodorants, compreses, xampús i pasta de dents. Quan em veuen entrar, es garratiben com si s'haguessin enrampat i em miren fixament abans de començar a dissimular i a seguir-me d'esquitllentes amb la mirada. Cada vegada que em passa (que els passa, vaja), m'adono que el meu somriure, que sempre m'havia semblat prou acollidor o simplement bonic, elles el deuen trobar amenaçador o desafiant; o que no me'l deuen veure, potser és una altra cosa el que les tensa d'aquesta manera, i llavors faig un esforç per observar-me, sense que es noti gaire, i recordar què duc posat, però no pot ser, uns texans i una caçadora del Zara no poden semblar amenaçadors de cap manera, i sovint no tinc temps d'arribar a formular cap altra hipòtesi perquè ja en tinc una allà al costat, amb un somriure forçat d'orella a orella, "et puc ajudar?", i la veu és tan tensa que agafen ganes de tallar-la i que espetegui com una corda de guitarra.

No, si jo ja ho sé, que no sóc la nora que volen les sogres, però una fa el que pot, i encara que no sembli una nina barbie, ja saps que, si d'entre tots els desitjos en pogués triar un de sol, voldria ser la teva "súper heroi". I que continués agradant-te el meu somriure.




dijous, 28 d’octubre de 2010

no són dignes (acomiadant Joan Solà)

"Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva,
digueu-ho només de paraula
i serà salva la meva ànima"
(adaptat de Mt. 8, 8-9)


Al paranimf de la universitat no hi cabia ni una agulla, i encara hi faltava tota la gent que hauria volgut ser-hi i no ha pogut. Cadascú s'acomiadava del seu Joan Solà: el mestre, el company, l'amic, el filòleg, el savi; però, per damunt de tot, l'home que ens va ensenyar a parlar, viure i sentir des de la llibertat ineludible de ser qui som, com a persones i com a poble. Ens ho ha recordat el seu nebot Joan, que també ha subratllat que justament per això era a la universitat, i no en cap altre lloc, on Solà rebia el seu últim comiat; que els qui formen el Govern actual, els polítics que ens han deixat de banda ("ens sentim desolats i desemparats") no eren dignes de rebre'l a casa seva.

Tenien totes les paraules de Solà per salvar-se l'ànima, si haguessin volgut.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

laberints


no vas pensar que els ocells podien menjar-se les molles de pa que havies anat engrunant pel camí, i s'ha fet de nit i ja no importa si hi havia molles o si els ocells tenien gana, l'únic que pots fer ara és buscar a les palpentes les parets del laberint i continuar caminant.

trobar la sortida no deu ser tan important com et penses.





(imatge: http://www.guimworks.net/2008/10/laberints.html)

dilluns, 11 d’octubre de 2010

els morts

"Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. ¿Recordes aquell temps que en tenies un només, i el contemplaves una estona cada dia mentre el sol espetegava en el balcó, i tenies cura d'ell, i el desaves cada vespre dins la capsa, i la capsa al calaix i l'avemaria de la nit? Ara, però, ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima.

Et tremolen cor endins. N'hi ha per dins les calaixeres; assossegats conversen a la sala; en trobaràs a la cambra de bany, sota la dutxa. Algun de més entremaliat et guaitarà pel butxacó. Et criden, et somriuen, et tremolen cor endins.

De cada dia més. Aquest, aquell, aquesta, aquella i aquells altres encara. Arriben, et saluden, saluden a la sala els coneguts. Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. Et criden, et reclamen, et voldrien amb ells a la rotllana. La pedra en el teu somrís. De cada dia més.

Com si vinguessin de llunyanes, bellíssimes venècies, expliquen el viatge, les anècdotes. Puja el mar cada dia un poquet més. Sense remei. El sol cap al ponent definitiu. Munten les ones colpejant el marbre. Esdevenen garlaires, petulants, com si vinguessin de llunyanes, bellíssimes venècies.

La casa ja n'és plena i encara truquen a la porta. ¿Has provat d'entendre el seu gest de pidolaires, l'espant que volateja pels ulls sense lluor?"

Josep M. Llompart


divendres, 8 d’octubre de 2010

mitja lluna

He trobat a la butxaca d'uns pantalons l'arracada de lapislàtzuli amb forma de mitja lluna que van portar-me de Xile ara deu fer tres o quatre vides. En vaig perdre la tanca massa aviat, i la parella, si és que mai va tenir-ne. No ho recordo. No em va saber greu: no m'ha agradat mai gaire, de dur arracades, i el forat de l'orella dreta me'l van fer tan mal fet que el camí d'entrada i el de sortida no es connecten en línia recta, i sempre acabo amb el lòbul adolorit. La duia sempre, la mitja lluna, al moneder, fins que la vaig perdre ara fa uns mesos. M'agradava trobar-la allà sovint i recordar la il·lusió del regal i amorosir l'enyorança. La dona que me la va regalar em va ensenyar el camí que em duia de tornada a casa. Deu ser per això que no me'n desfaig, perquè quan la miro i hi jugo entre els dits sé que m'aguanta el fil que m'uneix a la mare. A la meva, i a totes les que hem perdut, i les que hem retrobat.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

a tres veus

La primera trobada, en una terrassa de la plaça del Sol al pic d'un estiu que semblava una primavera allargassada, va escampar damunt la taula tots els fragments del collage, i l'únic que vam fer va ser mirar-los, hipnotitzades, milers de trossos minúsculs de colors tan diferents que semblava mentida que mai poguessin arribar a confegir un dibuix sencer. Vaig recordar les làmines en tres dimensions que es van posar de moda quan jo encara anava a l'escola, te les posaven davant dels ulls i només hi veies puntets infinits de colors, i de vegades t'hi passaves tanta estona intentant descobrir la imatge que s'hi amagava que al final els ulls et feien pampallugues i et convencies que el teu cervell era incapaç d'aconseguir ajuntar totes les peces. Algunes vegades, en canvi, es feia el miracle, segurament perquè apagaves la zona del cervell que intentava controlar el procés i et deixaves anar i prou, i llavors apareixia, com si sorgís de les profunditats de la làmina, la imatge oculta, i et semblava que havies entrat en una altra dimensió.

Es va fer el miracle, també. No sé quin dia, un de qualsevol, a final d'agost o a principi de setembre, en no sé quin moment (potser una nota del piano, la idea de l'acordió, un vers de l'altra que et ressona també a dins de l'ànima, pulmons inflats d'havaneres, la ciutat als meus peus, i gira i gira contenta*). Aparegué el dibuix, i es va fer el silenci.

Ahir vam sortir a l'escenari amb els peus descalços i tots els versos a la mà, sostenint el fil invisible amb què ens hem cosit les notes i les paraules per confegir aquest collage à trois, el tapís a tres veus que han acabat esdevenint una de sola.

Gràcies a NunArt per l'oportunitat de compartir aquesta petita creació poètica i musical. A la Clara i a la Georgina, les dues altres veus (una al piano, l'acordió, el xilòfon i el que calgués, l'altra amb els versos i la paraula), per creure que podíem fer-ho. I a tots els qui vau venir ahir al carrer del Sol a acompanyar-nos.



(*versos de Georgina Castillo)

dimecres, 8 de setembre de 2010

a mà

Encara avui m’envia petons de pastanaga. I m’escriu cartes a mà, com abans, tot i que és una crack de les noves tecnologies i sempre em surt amb noms nous de programes informàtics que se suposa que hauria de conèixer, i em diu juràssica i riu. M'escriu cartes a mà i té aquesta manera sorprenent de fer-nos riure quan l’ambient de casa es carrega. I li surt la creativitat pertot: quan escriu, quan juga amb els nens, quan cuina, quan dibuixa. Quan la penso, se m’apareix amb nas de pallasso i barret multicolor. L’enyoro sovint. A ella, i el petit món que compartíem amb els germans i els pares a la casa on vaig ser feliç i on voldria tornar sempre.

diumenge, 29 d’agost de 2010

dimecres, 18 d’agost de 2010

Que no vas ser tu el primer amor, això volia dir-te, que tu vas ser la primera dependència, el primer no puc viure sense tu, l'inèdit sense tu no sóc res, el desconegut et necessito, el fatídic no em deixis mai o em moriré. I no és que fóssim massa joves, és que ja teníem l'ànima massa ferida.

Vam ser la primera necessitat malaltissa de tenir-nos per no caure.
I l'última. Perquè, ja ho veus, aquí no s'ha mort ni es morirà ningú, i la terra encara era humida quan va aparèixer el primer amor, sense estridències, sense vestits esquinçats, sense drames. I era tan senzill i tan diàfan, que vaig saber que a partir d'aquell moment estimaria així, i només així. Que no hi cabia el dolor, en aquella manera de donar-se, d'expandir-se.

Per això ara torna a ser senzill. Mirar com somriu i saber que m'importa, que vull que sigui feliç, sempre, independentment de si m'estima o no, de si em desitja o no, de si demà vol tornar a agafar-me la mà o no. Arriscar-me a dir-li "t'estimo" i saber que no hi tinc res a perdre, perquè mai no l'he volgut tenir.

Que no vas ser tu el primer amor, això volia dir-te, però també que he après a estimar el que vaig ser amb tu (les pors absurdes, que bevien compulsivament de les teves, la paralitzant incapacitat de saber-me lliure per decidir). Que estimo el que vaig ser amb tu i tot el que vaig aprendre a ser després de tu. I que en cada moment vam fer el que podíem, el que sabíem. I va estar bé.

dimecres, 11 d’agost de 2010

sense el fil


Ha tornat a ser un instant brevíssim, una centèsima de segon, un llampec impossible de retenir. Però ha tornat a ser, que és l'únic que importa. Sentir en el centre de tu mateixa com pot respirar la vida si deixes anar el fil que s'arrossega del malson i que potser duus encara enganxat a la vora de la samarreta. O potser no. Potser s'ha dissolt aquests dies a la muntanya, enmig d'aquella tempesta, o l'ha ferit de mort el llamp que ens va caure massa a la vora. Potser s'ha enfonsat per sempre al ventre fangonós de l'estany.

Viure sense el fil s'assembla a voler retrobar sempre l'estany i capbussar-t'hi encara que l'aigua estigui tèrbola.

dimarts, 27 de juliol de 2010

sense casa

(...) a totes les dones d’aquesta casa on no es pot entrar i sortir, només lliscar.
Marta Pérez Sierra


Encara somies cases i torna el mateix glop de fel de sempre, com un cop de puny imprevist a la mandíbula. Quan t'has alçat per anar a rentar-te la cara, duies un fil del somni enganxat a la vora de la samarreta. L'has arrossegat tot el dia. Deu estar ben polsegós, ara. Brut.

Aniràs a dormir quan desaparegui la lluna darrere d'aquell bloc de pisos. Encara no has après a saber a cop d'ull si és plena del tot o si li falta un bocinet de blanc. De groc. És groga, avui, la lluna. Si avui somies cases, vols que estiguin buides de gent. Ser-hi sola. Atrevir-te a obrir totes les portes. Si és que n'hi ha. Potser tornes a la casa de les llindes cegues i les parets de calç, la casa que tampoc no té finestres, ni mobles, ni quadres, ni cortines. La que no és teva.

dimecres, 14 de juliol de 2010

la lluvia nunca vuelve hacia arriba

"La lluvia nunca vuelve hacia arriba"
Pedro Guerra


L'apunt d'avui d'Esperança Camps* m'ha fet venir un enyor esmolat de l'illa. Encara sóc a la ciutat, i enguany no hi ha prevista cap escapada a Ciutadella: de moment, visitem l'illa veïna, punt neuràlgic d'un solstici que ara fa un any va apropar veus i versos i va obrar miracles petits i bonics que encara són possibles. Havia pensat que ja em vagaria d'anar-hi a la tardor, qualque cap de setmana; però he llegit n'Esperança, he tancat els ulls un moment i tot d'una hauria baratat una illa per una altra. He enyorat els dies a l'hortal, sense presses ni objectius ni horaris, només llevar-me i preparar-me un trempó al porxo i un cafè americà ben carregat i esmorzar amb tota la calma mentre els de casa es van despertant un per un, cadascú al seu ritme. Allargar l'esmorzar fins quan calgui, potser fins que t'adones que gairebé és migdia, i agafar la velo i anar a Ciutadella a comprar pa sense sal i coques de tomàtiga. Passar pel mercat a saludar na Juanita, que sempre em rep amb un somriure ple de llum i em pregunta per la mare. Tornar pedalant sota el sol de justícia i dutxar-me amb aigua freda a l'aixeta del pati, o amb la manguera, o fer una capbussada al safareig, i jeure després a prendre el sol mentre algú endega el dinar. Aixecar-me quan l'aigua bull i tirar-hi la pasta o l'arròs i tornar sota el raig d'aigua freda o dins del safareig i llegir El Jueves i desconnectar el cervell una bona estona. Dinar tardíssim al porxo, jugar-nos a sorts a qui li toca fer el cafè, fumar-me un bidi mentre els germans juguen a cartes i tornar a desconnectar el cervell per deixar-me sentir només la calma inundant-me pertot. Llegir, escriure, no fer res. I cap a les sis o les set, agafar la velo i enfilar el camí de Sa Farola per nedar a les roques quan la gent comença a marxar. Al vespre, els sopars a l'hortal en ple estiu són sopars d'estrelles i samarreta de màniga llarga i converses calmoses i riures i bromes, i de vegades alguna cançó esgarrapada a la guitarra.

Cada estiu a Ciutadella és diferent, i potser aquest que evoco ja no existeix, però l'any passat encara vaig viure alguns moments així, amb la germana i el nebodet, que riu tothora, i el germà gran, que va quedar uns dies més per assistir al darrer recital del Solstici. Res no és igual però hi ha alguns moments, com esquitxos, que em refermen la sensació que la vida no és lineal, sinó que fa cercles, concèntrics potser, com els d'un estany, que van i vénen. Que no es creen ni es destrueixen, només es transformen. I continuen girant sempre.


(*No entenc què passa amb blogger: ja havia enllaçat el bloc de n'Esperança alguna altra vegada, però ara, quan ho faig, em surt l'error següent: "L'URL hauria d'acabar en un extensió de domini vàlida, com ara .com o .net." Això de .cat, resulta que ara no és vàlid. El més estrany és que el missatge em surt en català. No entenc res. Deu ser una seqüela de l'esquizofrènia viscuda les darreres setmanes amb la Roja al mundial: "Vine, dona, si tots són del Barça!". No sé què voleu que us digui... En fi, potser només li ha agafat una petita embòlia al sistema i demà ja haurà reconegut com a "normal" l'extensió .cat. O jo som un poc papafrita amb les màquines, com diu ma germana, que també pot ser. Esperança, deix el color violeta que havia escollit per enllaçar-te, i apunt aquí l'adreça amb l'extensió in-vàlida i para-normal... www.ecamps.cat)

dijous, 17 de juny de 2010

tinc una casa

com l'amiga diurf, jo tampoc no arribo a tot. I com que estic fent un esforç sobrehumà per deixar el cafè, la nebulosa mental i la memòria de peix, que fa uns mesos que s'han convertit en una inquietant habitud, m'entorpeixen la feina justament avui, que he d'escriure l'últim treball d'una assignatura apassionant sobre un tema apassionant ("Per què Teresa Forcades?"). Em persegueix l'entropia. De moment, deixo aparcades les quatre notes que he pogut apuntar en la darrera hora i mitja (déu meu, ja són gairebé les vuit!!!!!) i converteixo, en contra del meu costum, el blog en un dietari apressat, per buidar el pap i prou, en primeríssima persona i literalment autobiogràfica: he d'escriure un treball acadèmic i sé que únicament seria capaç d'escriure qualsevol altra cosa, d'aquelles que només cal agafar-ne un fil i es van descabdellant gairebé soles (una nit amb tu, vi negre i croquetes de ceps a l'Horiginal, un record bonic d'infantesa escoltant música clàssica al despatxet del pare, una posta de sol enyorada al port de Ciutadella). Només sóc capaç d'escriure qualsevol altra cosa, i d'escoltar la increïble veu de Miranda Gas i el piano de luxe de Clara Peya, i d'aferrar-me a aquesta frase, "tinc una casa que li agrades molt".

diumenge, 13 de juny de 2010

Handsome Harry


Handsome Harry Movie Trailer - High Quality HD - The most amazing bloopers are here

Handsome Harry
directora: Bette Gordon. EUA, 2009
Harry és un atractiu exmarine de cinquanta-dos anys, un pèl lacònic i solitari, que amaga un terrible secret. El retrobament amb un company moribund de l'exèrcit l'obligarà a afrontar la càrrega d'un atac homòfob comès trenta anys enrere.
(resum de la 18 Mostra Internacional de Cinema de Dones, Barcelona 2010)

"I will forgive you, Harry, only if you think I should do it"
(Et perdonaré, Harry, només si creus que hauria de fer-ho.)

Si per a tu mateix és imperdonable el que has fet, és inútil el perdó dels altres. La por de ser qui som, el rebuig de ser qui som, la ràbia de ser qui som, ens pot fer cometre atrocitats, contra els altres però també, i segurament més sovint, contra nosaltres mateixos.

divendres, 11 de juny de 2010

El cos deshabitat

De vegades, hi ha llibres que et salven. Te n'adones quan n'has llegit la primera pàgina i tot d'una beneeixes l'hora morta que t'ha quedat al migdia entre la feina i la trobada amb la voluntària lingüística, una noia holandesa que parla el català amb una fluïdesa extraordinària si tenim en compte que només fa uns mesos que ha començat a aprendre'l, i a qui recomanaràs el llibre així que la vegis. Saps que aquell llibre et salva quan t'arrisques a tacar-lo amb el magnífic entrepà d'alvocat i formatge fresc que t'acaben de servir a la terrassa del Jaleo, a la plaça del Macba, perquè ja t'has endinsat en la història i no pots sortir-ne. O quan te l'endús a la sala d'espera del quiròfan i t'oblides de les hores que falten per veure'n sortir la mare en una llitera. Agraeixes que aquell llibre existeixi, simplement. Que hagis tingut la pensada de començar-lo justament avui. Ho saps quan et preguntes com pot ser que hagis pogut deixar passar tants mesos des del moment que vas saber que volies llegir-lo.
A banda de salvar-me en uns dies difícils, El cos deshabitat d'Esperança Camps m'ha deixat algunes seqüeles. Crec que no podré oblidar la frase de Hans parlant de les pells pigades (vaig sentir una necessitat terrible de besar la teva, pam a pam, com si calgués salvar-la de les ments retorçades i assassines). I se'm repeteix com un mantra mut la imatge d'un trosset estimadíssim de l'illa, a la vora del port de Ciutadella, allà on les postes de sol no són romàntiques però sí irrepetibles. Acabat el llibre, ja he començat a comptar els dies que falten per retrobar aquell racó. Pens anar-hi amb moto. Això sí: amb casc.


dimarts, 1 de juny de 2010

guanyar sempre


Necessitaves guanyar sempre. I el que disfressàvem d'amor era jugar a la xarranca i que esborressis amb el peu el fils de guix que havia dibuixat amb cura damunt de les rajoles. El que en dèiem amor era una xarxa invisible de teranyina bruta.

Milers de dies i nits a la vora, i ni una ombra de buit a l'altra meitat del llit quan te n'anares. Ni una estela de tendresa entre els dits l'endemà, ni l'altre, ni dues vides més tard.

I d'això en dius guanyar?

divendres, 28 de maig de 2010

dona de principis

És per principi
que sobrevisc als finals
i que no acabo mai
les frases que vull dir-te;

que fumo només quan vull,
i se m'emporta el riure fluix de l'herba
per carrerons clandestins
d'alguna ciutat que enyoro;

que hestimo sempre amb hac,
i m'enamoro de poetes tristos,
de trapezistes i cronopis,
i de princeses fosques com la nit.

És per principi
que t'odio només
les tardes dels diumenges
vint-i-nou de febrer
de cada quatre vides;
que ressuscito a l'abril
i moro un poquet més
a entrada de novembre.

Que no renego mai
de cap dels meus amors
quan han estat amors.
Que camino amb els ulls embenats
damunt la corda fluixa del desig,
i esventro caixes de Pandora
quan el dolor supura a les genives.

I per principi, ja ho saps,
em descuso els finals
i torno a fer la vora
amb molta cura.

dijous, 27 de maig de 2010

fidelitats

Si no he sido fiel en el amor
sólo ha sido

por fidelidad a los fantasmas.


(Cristina Peri Rossi "Mujer de principios",
Aquella noche, 1996)


se m'acaba d'acudir que potser jo també sóc la fantasma d'algú.

per què no hi he pensat abans?


dimarts, 25 de maig de 2010

burrocràcies

i no serviria de res saber per què justament avui, i no ahir ni abans-d'ahir ni cap dels gairebé tres-cents dies que fa que anem i venim i estirem i arronsem i ens anem omplint com si la vida només la poguéssim viure mossegant-la (començant pel coll, sempre, d'on, si no, prendríem la sang?), no sé què en trauria, d'aclarir per què justament aquest migdia de sol i blau després de tanta pluja (i no pas cap dels migdies de tanta pluja a la ciutat) gairebé he pogut tocar amb els dits la por inconcreta d'haver de seguir encara molt de temps empenyent els dies que ens separen.

i si fes un conjur amb oli de trementina?

dijous, 20 de maig de 2010


-¿Cómo se encuentra hoy?
-Aquí nomás, poniéndole buena cara al mal tiempo.



jo de gran vull ser com ella.

dilluns, 3 de maig de 2010

conjur

(Gràcies, amic. Els versos t'esperaven.)



Al meu germà,
que volgué fer t
ornar la mare
a cops de vareta màgica.

(imatge: Jordi Bonet)

CONJUR

He d'apartar, germà,
l'esguard de la finestra
(no hi ha respostes més enllà dels vidres)
i recórrer una a una les estances
de la casa.
T'he de trobar menut,
darrere de les portes entreobertes,
en l'angle fosc on arreceres l'ombra,
intactes
la fe i l'enyor a punta de vareta:
"Abracadabra,
que aparegui..."

Te'n robaré un pessic, d'aquesta fe,
perquè d'enyor, ja ho saps, me'n sobra massa,
i creuaré, com tu, l'ample oceà
que se'ns va endur tan lluny
totes les mares.

(Non si male nunc)

divendres, 23 d’abril de 2010

mapes muts

que no plogui gaire (ei, si pot ser...)


ROSA

T'evoco, Rosa, i se m'acut

que podria besar-te les parpelles

carregades de son, i empresonar-te

un rínxol entre els dits,

si no fes tant de temps que he congelat

el bes a frec de llavi.


Et penso, Rosa, i sé perdut

el silenci quiet dels teus camins,

que ignoren el desfici del meu tacte

(en tinc un mapa mut que vaig omplint

a cops d'imaginari).


T'enyoro, Rosa.

I no vull més

que aquest misteri teu que m'omple el somni

i desfà les engrunes de certesa

que m'aguanten.


(Sònia Moll Gamboa, Non si male nunc)

dijous, 15 d’abril de 2010

contra els infames

M'afegeixo a la iniciativa de la Comtessa amb aquest poema a l'infame (masculí singular genèric, és a dir, inclou Rites i similars).


IRA

Només per avui em permetré odiar-te.
Engrunaré el desig de fer-te mal,
en posaré les molles al morter
i esperaré que la veïna esclati
la forquilla en el plat a l'hora de la truita
per ofegar el batec d'aquesta ira.

Avui dormirem bé,
el meu fantasma i jo.

Sònia Moll Gamboa
(Non si male nunc)

taxi driver

No esperava trobar una dona de la meva edat al volant del taxi. Rossa tenyida, brusa texana adornada de perletes formant flors a l'alçada del muscle, morena (als Estats Units n'haurien dit hispana), vivaç. Mastega xiclet. Quan entro al vehicle, a la ràdio sona una música alegre que em recorda un hit de discoteca d'algun estiu molt llunyà. Ella no em busca els ulls pel retrovisor per preguntar-me on vull anar, es gira per mirar-me. No sé si és aquest contacte visual tan directe el que em fa trontollar, que em fa dir-ho molt ràpid, A la Vall d'Hebron, siusplau, i ella, ràpid també, Le va bien por Valldaura?, i li dic que sí i m'escapo dels seus ulls però ja és impossible tornar a tancar la porta de dins. Ploro en silenci i no tant, la cara enganxada al vidre, m'inundo sense remei, rissaga al port, xàfec d'estiu, calamarsada. Faig un conjur inútil per ser invisible. Sempre m'ha fet vergonya plorar en públic i sempre m'ha estat impossible aturar-ho quan ha començat. Agraeixo en silenci el seu silenci. Temo la pregunta que podria fer vessar el got, i al mateix temps em fa tanta por ser sola plorant al vidre.
Abans del primer semàfor, em fa saber que no he de témer res: suaument, com si abrigués algú amb un xal damunt les espatlles un vespre d'estiu que fresqueja, fa rodar el dial i canvia l'emissora. Música clàssica. Em ve al cap el despatxet del pare, picàvem a la porta abans d'entrar i ens rebia amb un somriure, Escolta això, escolta, saps què és? Amb entusiasme, descabdellava noms propis que no volia que oblidéssim: Mozart, Haendel, Bach. Les notes de la ràdio se m'emporten el pensament i em desconnecten del dolor, de la por, de la ràbia. A l'entrada de la Ronda de Dalt, s'ha estovat el nus i hi ha més lloc perquè passi l'aire. El seu silenci i el meu caminen fent equilibris damunt de les notes i es troben just allà, en el lloc de l'ànima on dues dones que no saben res l'una de l'altra es reconeixen i es permeten el desig d'acompanyar-se.
Quan estic a punt de baixar, ara des del retrovisor, em busca els ulls: Que te vaya bien. El vostè ha caigut pel camí i no ha calgut recórrer a cap pregunta. Sona Pachelbel i penso en el meu germà, petit batiscafo, i noto com s'engrunen els últims fragments de dolor. Gràcies per la música, li dic. Tomba el cap per somriure'm.

dilluns, 12 d’abril de 2010

estratègies

mi estrategia es
que un día cualquiera,
no sé cómo
ni sé con qué pretexto
por fin me necesites.
M. Benedetti, Táctica y estrategia



M'inquieta, saps, el final del poema. M'inquieta necessitar, perquè quan necessito, m'aferro, i quan m'aferro, perdo. Invariablement, perdo. Per això li canviaré el nom al verb, i diré que un dia qualsevol, no sé com ni amb quin pretext, vaig saber que volia habitar-te, el cos i el record i el riure. Que no em moro ni em moriré, però volia i vull, si tu vols, mentre vulguem.

dilluns, 8 de març de 2010

8 de març





I avui hauria de parlar de la nevada a Barcelona, de la meravella, del col·lapse, del blanc, de l'insòlit. Però avui, 8 de març, només vull dir que fa molts anys, moltes vides, que vaig aprendre a no enamorar-me d'homes així.

Si no s'haguessin col·lapsat tots els mitjans de transport, hauria anat a brindar amb cava a la llibreria Pròleg.

Per totes nosaltres.

dijous, 25 de febrer de 2010

tal com heu vingut

(Publicat a "Quaderns d'Illacrua", La Directa, 24.02.2010)
Fotografia: Gianluca Battista
Text: Sònia Moll Gamboa


Ningú no en té ni la més petita idea. Ni ell, naturalment, que us dóna l'esquena i no us mira, que no us mira ara ni us mirava abans, quan us ha clavat les botes a les costelles, ni us mirarà després quan us tanqui en un cotxe i desaparegueu tal com heu vingut, sense res (sense ser). No en té ni idea ningú, ni ell ni la dona que s'ha quedat blanca a uns metres de distància i té la boca oberta i no pot cridar, ni tan sols la noia que s'ha aturat vora d'ella i insulta en veu baixa el de les botes i empresona la ràbia a les mandíbules, és rebel però té seny i sap que aquí tindrà sempre les de perdre. No en tenen ni idea ni elles ni ningú, i molt menys la gent que fins fa uns minuts passejava la seva cansada habitud per la Rambla, amorosida avui potser pel bon temps, l'estiu és a prop i n'hi ha que somien el mateix mar que a vosaltres us omple els malsons; no en tenen ni idea aquests tampoc, els que ara s'esquitllen tan de pressa com poden i aparten la vista, amb vosaltres no fan com amb els accidents de trànsit, que s'embadoquen i fan veure que no però el que volen és mirar i quedar-s'hi clavats com qui s'hipnotitza amb el foc, amb vosaltres no, amb vosaltres, que sou i sereu sempre els altres, fugen apartant els ulls, s'emporten la vergonya o el disgust encaixonats en les passes ràpides, en el gest contrariat, per què veniu ara a sotragar consciències, no puc canviar el món, jo, ara. I no els sotragueu res, ves ara de què es queixen, si no en tenen ni la més petita idea, tampoc ells, del que sou (de qui sou). Tal vegada no ho sabrien ni que us miressin, ni que tinguessin la bona voluntat d'intentar comprendre aquest dolor amb què us voldrien redimir de vés a saber quins pecats (¿o no us consideren, en el fons, pirates, intrusos, il·legals, pàries?). No en tenen ni idea les veus que per unes hores us convertiran en algú a la palestra mediàtica quan tentinegi un altre cop el tema del dia, la SGAE i els drets d'autor i la pirateria infame.

I no en té ni idea qui escriu aquestes ratlles mentre renuncia a comprendre i intenta només desdibuixar els contorns que la separen del buit ple de vertigen dels vostres ulls.



dijous, 11 de febrer de 2010

a Sofía (del blog A retazos)

Si ara et dic que ho he intuït aquesta tarda, quan rellegia el teu bloc una altra vegada, que des que el vaig descobrir (fa tan poc, massa poc, massa tard) que comprovava diversos cops al dia si havies escrit algun post nou, si et dic que no sé com he sabut que se m'acabava el temps de gaudir del privilegi de llegir-te, no t'ho creuràs.

No sé qui ets però entenc que vulguis tancar la paradeta, deixar d'estar exposada als ulls de tothom, però no volia deixar de dir-te que tinc la sensació d'haver-me quedat òrfena, i que no crec que sigui l'única persona a qui li ha passat el mateix. I no sé com demanar-te que si tornes a escriure en un altre lloc, m'ho facis saber.

Gràcies per la bellesa que ens has regalat amb les teves paraules.

dijous, 4 de febrer de 2010

dimarts, 2 de febrer de 2010

Males companyies

Amb una presentació de luxe a càrrec de Biel Mesquida i apadrinat per la brillant editora del Club Editor (perdoneu la mala memòria, sóc incapaç de recordar-ne el nom, però no oblido l'exquisidesa amb què articula el discurs i captiva l'auditori ), Marc Cerdó irromp en l'espai literari en llengua catalana amb Males companyies, una novel·la que no deixarà indiferent a ningú. De fet, ja no ha deixat indiferent a ningú. Començant per mi mateixa, que he comès el greu error de cedir a la impaciència i no m'he pogut estar de llegir-ne la primera pàgina: se m'endú a una velocitat de vertigen a través i per sota i per damunt de les línies, i sé ara, irremeiablement, que m'espera una benaurada nit d'insomni.

(A la cua de les signatures, a dos metres de mi, la gran Pepa López. Em prometo que a la tercera anirà la vençuda i li confessaré que des de temps immemorials és per a mi l'actriu (i la dona) més meravellosa dels Països Catalans.)

dilluns, 1 de febrer de 2010

germana, mare, àvia, besàvia

Tres poemes per la mare 1

les canyes dansen amb plomalls de fred.

un vent gelat escombra l'alegria
dels dies breus.
per què un hivern tan llarg?

la mare gronxa encara
bressol i somnis.

jo sé el que em dic.


Francesc Garriga, Camins de serp

dijous, 28 de gener de 2010

diumenge, 24 de gener de 2010

petit homenatge



* * * * *

i n'hi ha que creuen que, ja abans de néixer, la nostra ànima escull la família que tindrà, i que li ha de permetre treballar els seus karmes de vides passades i superar-los.

la meva (d'ànima) va tenir una lucidesa excepcional.

quan recuperi la veu, inti, tornarem a cantar aquesta a dues veus.




dimecres, 20 de gener de 2010

avui no és demà

Des que ha tornat d'escola al migdia, la neboda petita fa la pregunta, insistent, a la seva mare: Mama, avui és demà? I ella li diu, pacient, que no, que avui és avui, que demà no és fins demà, i la petita rumia un moment amb el dit a la barbeta com si volgués entendre-ho, i al capdavall se'n torna a jugar, avui la germana gran ha proposat de construir una casa amb peces de fusta de colors que els van dur els reis i fa estona que s'hi entreté, però ella no pot, ho intenta a estones però la interromp el pensament que la té absorbida des que ha sortit de classe, la veu de la mestra, la promesa que em vol explicar quan truco per parlar amb la seva mare, Mama, és la tieta?, vull parlar amb la tieta!, però ara no pot ser, és delicat, és urgent, després hi parlaràs, i la petita reprèn per enèsima vegada el joc encaixant aquest després que troba tan inútil i estrany com aquest demà que ja hauria de ser avui però que no és. I li cau una peça del joc i s'enderroca la casa a mig construir i la germana gran s'enfada i ella s'aixeca d'una revolada perquè comença a fastiguejar-la aquest joc que necessita tanta concentració i corre a atrapar la il·lusió i torna al despatx on la mare ja ha penjat el telèfon i prova d'acabar una traducció, Mama, avui és demà?, i ella li somriu i li repeteix, pacientíssima, que no, que avui és avui, que demà no és fins demà, i ara el joc de construir una casa amb la germana ja no li interessa gens, la impaciència se la menja, quan avui sigui demà la mestra ha dit que tota la classe de P-3 aniran a un museu on veuran un munt de coses meravelloses, i ella mai no ha sortit de l'escola fins tan lluny i no s'aclareix a imaginar què deu ser un museu, però segur que és genial, i quan avui sigui demà i hi hagin anat i torni a casa amb l'autocar, ho explicarà al pare i a la mare però sobretot a la germana gran, que ja té gairebé sis anys i ha anat i tornat de molts museus.

I mentre la seva mare m'ho explica, penso que avui és avui i que voldria que fos demà i que demà fos demà-passat i demà-passat demà-passat, així fins esgotar els dies que s'estenen com un inacabable passadís asèptic fins al teu riure.

dijous, 14 de gener de 2010

carta

T’escric avui per dir-te que em fas falta,
que ja no sé demanar poc,
que et vull el bes, i els ulls, i la tendresa,
i un llit roent d’estiu
on esborrar les hores,
i uns versos per a mi, només,
i una hora lleu amb tu,
i un atzucac de mots
per dir-nos el desig.

T’escric avui només per explicar-te
que han tornat els somriures
al passadís de casa els pares,
que la petita riu, que no he penjat
encara les cortines,
que no he arreglat la porta,
i que ara el llum del bany fa pampallugues.
I que fa fred,
que menjo nous de macadàmia
d’aquelles que vas dur, que encara queda
un tros de xocolata
(amb llet) a la nevera.

T’escric només perquè t’enyoro el riure
i se m’estimba el meu a les parets de casa,
pàl·lides d’absència.
T’escric, en fi, perquè no vull
que arribis a oblidar-me pel camí dels dies,
avui que trobo els mots per dir-te que t’estimo,
que ja no puc ni vull desitjar poc,
i encalço el teu miratge
mentre empenyo amb conjurs
els dies que ens separen.

dels primers

De l'admirat Josep M. Ripoll (gràcies, Víctor):

DOS

Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.

Sóc el segon. Estima'm.

Josep Maria Ripoll
Dels marges
Sabadell, 2004



I també hi ha els primers disfressats de segons. Aquests, saps, són els pitjors.

Ho entens, ara, per què m'agrades tu?

dimecres, 6 de gener de 2010

2009



Aquest any no ha tornat el somni de sempre, el dels camins que serpegen entre els arbres d'un bosc nevat i la por aferrant-me els turmells i la soledat pertot, com un fantasma.

No hi hagut, tampoc, malsons de tempesta. Continua el far com el vaig deixar fa no sé quants mesos, ben enclavat a terra, ben endins de l'aigua que em diu que sóc viva, ben a prop també del cel, amb la llum encesa. Cada cop, com volia i vull, més a prop de mi mateixa.

Tampoc no ha estat l'any de recolliment que auguraven els dies de febre i un diagnòstic insòlit d'asma. La vida que té vida pròpia se m'han endut, com un riu capritxós, per remolins imprevistos, atzucacs de mots, illes sense mapa, hores lleus furtades a l'estiu, festa major d'hivern amb poesia pseudopoètica i de guerrilla i un cap d'any dins d'un poble estrany que és capaç de fer-te sentir com a casa.

Creixen els petits de la família, i els grans fan el que poden. Els del mig, que ens sabem joves, seguim teixint complicitats a l'entorn d'una taula parada per a l'aniversari de qui sigui, o a la vora d'un llit d'hospital, salvant amb un pessic d'humor i un cabàs de tendresa el vertigen angoixant del deliri. 


A fora, com fa un any, arriba l'onada de fred i la pluja potser tornarà neu, com un petit miracle. Demà, dia de Reis, no hi haurà circ, i qui sap si les nebodes jugaran també aquest any a canviar-se el nom, si la mare ens tornarà a preguntar si volem el cafè amb llet o sense, si algú m'enviarà, dins d'un sobre i escrits a mà, mil petons de pastanaga. Tant hi fa. Aquest any, a l'hora de les campanades, tampoc no m'ha calgut demanar res més.