dimecres, 16 de desembre de 2009

i demà... la passió

D’acord, seguirem el fil de l’atzar, ja que ens ho diu el títol, però no caiguem en la trampa de pensar que els contes que ens brinda aquesta vegada la Marta Pérez i Sierra són un intent d’amuntegar casualitats i causalitats. En primer lloc, perquè no les amuntega, sinó que les embasta amb traça i subtilesa, per acabar cosint-les amb finíssima mestria en les darreres pàgines. En segon lloc, perquè l’atzar, encara que el títol ens el vulgui remarcar, no és l’únic fil conductor dels 7 relats que configuren el llibre, sinó que n’és més aviat l’embolcall, allò que es veu a primer cop d’ull des de fora, la part visible de les històries; la invisible, naturalment, com no podia ser d’altra manera en un llibre de l’autora, és la passió, i la delicada sensibilitat que la transporta.


I és que l’atzar, ja ho veiem en el primer relat, té més a veure amb els camins que descartem que no pas amb els que escollim, i la capritxositat d’aquesta vida no viscuda (i per tant impossible de controlar) que tanmateix acaba incidint en la que realment vivim, ens deixa una mica de fred a dins. Potser intuïm que la llibertat d’escollir la pròpia vida és un miratge, una entelèquia, una mena d’il·lusió naïf. Potser endevinem, al capdavall, que la vida té vida pròpia, i que només la passió de viure-la ens pot salvar del sense sentit.

dijous, 3 de desembre de 2009

dimecres, 2 de desembre de 2009

tu ets la persona més important de la teva vida

Quan ha sonat el telèfon, no li he reconegut la veu. Sabia que era ella, havíem quedat que ens trucaríem per acabar de concretar l'hora que ens havíem de trobar a la sortida del metro, però quan li he sentit la veu m'he adonat que no la reconeixia, que no podia associar-la a cap cara, a cap somriure. I estic segura que somreia mentre em parlava, arribo en vint minuts, somreia segur i he provat de recordar aquell somriure mentre agafava la jaqueta i sortia cap al metro, i no me n'he sortit, vam anar a la mateixa classe fins a COU però quan la pensava només la veia com era amb 10 o 11 anys, els ulls blavíssims i la pell blanca i les pigues damunt del nas, el cabell llis i castany i llarg fins a les espatlles. Bonica, és clar. Molt bonica.

I com es resumeixen disset anys en una tarda? He estimat aquell, aquella, aquell altre, he treballat d'això, d'allò, he tingut un gos, dos gossos, tres gossos, he deixat, m'han deixat, he ferit, m'han fet mal, he escrit, he viatjat, estic, faig, sóc, treballo, estimo, espero, desitjo, recordo. Enyoro. La miro mentre parla i vaig completant el trencaclosques del record amb la veu i amb el somriure que no desdibuixa mai, ajunto les peces que em faltaven (
com és que no li recordava el somriure?) i torna a ser ella, l'Helena amb hac, la personeta que va ocupar un espai immens en la meva petita vida de nena perduda en una escola de monges laberíntica. Ho torna a ser en el moment exacte que recorda una frase que li va dir una professora a COU, la veu i el gest i la mirada es fonen del tot quan la diu en veu alta: Helena, tu ets la persona més important de la teva vida.

Ho va ser de la meva. No sé si ho sap.

dimarts, 1 de desembre de 2009

De la bellesa inquietant de la tenebra


La verdad del frío

José Antonio Arcediano

La Garúa, Barcelona, 2009

IV Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere 2008


Sònia Moll Gamboa



Si decidiu acostar-vos al nou llibre de J. A. Arcediano, pregunteu-vos abans si us han fascinat mai les ombres de dins. Demaneu-vos si esteu disposats a perdre-us, a renunciar a la redempció, a assumir una certa derrota. Pregunteu-vos si temeu conèixer la veritat del fred.

I si, en un rampell de temeritat o d’escepticisme, decidiu acompanyar el poeta en aquesta particular davallada als inferns, deixeu de banda qualsevol temptació de fatxenderia, qualsevol presumptuositat intel·lectual; perquè quan llegiu la cita de Dante que obre el llibre, ¿Quién es el que sin muerte camina por el reino de los muertos?, i us digueu, mentre dibuixeu un mig somriure suficient, “ves per on, una altra versió de, vejam si té res de nou a dir”, perdreu ben aviat les ganes de riure: en tombar la pàgina, us colpirà la rèplica, contundent i sense concessions: ¿Quién es el que, sin aparente vida, camina por el reino de los vivos?” I potser fareu un pas enrere.

Però si enfileu la paradoxa, ja del tot despullats de prejudicis, entrareu de ple en un món en lluita, un desgavell poblat d’éssers obscurs que han convertit el poeta en el no-mort obligat a viure sense estar viu. I tanmateix ell ja estava mort d’abans, ja caminava sin aparente vida pel regne dels vius, i ho invoca a crits, Caín, Caín, retira tu puñal que ya estoy muerto, i us obligarà a mirar-vos la pròpia vida i a fer-vos la pregunta temuda. Poesia que interpel·la. Esteu disposats a caminar aquests versos?


llega la muerte con la luz del día

Semblarà, potser, que el poeta us vol aplanar el camí, reduir el neguit amb una primera temptativa de salvar-se, un assaig lleu, que sap el fracàs i fracassa. Perquè, de què li serveixen els tímids intents de salvar-se, si té la certesa que quan els altres viuen, ell és mort? I escull l’opció irrompible, aquesta decisión del no-muerto, d’assumir el món que li pertany. I us explicarà amb detall gairebé cinematogràfic, d’una força plàstica intensíssima, com viu un no-mort, com viu ell, el desterrat. I viu així: amb hores sense somnis, sense desitjos, sense vida però sense el descans de la mort, sense rumb. Voldreu continuar llegint?

Perquè, per si no n’hi hagués hagut prou amb el retaule que descriu aquest món subterrani, us colpiran, seguits i sense pausa, com una metralladora, dos poemes que us faran saber que ja no hi ha marxa enrere. I de nou, sense treva, les preguntes: Ens vampiritzem els uns als altres? En podem dir alleujament, d’aquest reconèixer-nos en els altres no-morts?

I necessitareu respirar, com el poeta, en aquest moment en què reconegueu l’horror d’aquest regne obscur; us preguntareu, com ell, lleument, si hi ha alguna esperança de salvació. I la resposta tindrà el cognom de l’inexorable. El destí, que ja apareixia a Los bosques de Wisconsin amb un aire de desolació, torna a fer-se present aquí amb una pinzellada violentament més tràgica, més densa.


a veces nos sabemos sin recelo

Potser sí, que és un alleujament reconèixer-se en els que van passejar pel regne dels vius sense vida aparent, els del destí tràgic, tan paral·lel al del poeta que es complau a convidar-nos a passejar pel panteó de família. Tot un regal. Arcediano en sap, de fer epitafis, i si no, vegeu la plaquette On el xiprer vigila, de Papers de Versàlia, i busqueu-hi el seu i assaboriu-lo. Després, jugueu a endevinar, del panteó, quines vides s’amaguen darrere les sigles i els versos epigramàtics. I qui ho sap, potser oblidareu l’infern. O no.

I quan finalment arribareu als llimbs, que us recordaran que el trànsit és l’experiència més dolorosa, la transgressió del poeta arribarà a desafiar Déu amb una força sacrílega que posa els pèls de punta. Déu caníbal, déu vampir que busca un altre coll per condemnar-lo a la vida sense vida.

Però no haureu llegit amb atenció La verdad del frío si no us adonàveu de la bellesa inqüestionable d’aquest regne de la foscor, que sedueix, atrapa i subjuga. Un privilegi, que fareu bé de no perdre-us, d’acompanyar el poeta en aquesta davallada als inferns que omple l’imaginari d’una bellesa estranya, fosca, del regne de les tenebres.


La Directa, octubre 09