dimecres, 2 de desembre de 2009

tu ets la persona més important de la teva vida

Quan ha sonat el telèfon, no li he reconegut la veu. Sabia que era ella, havíem quedat que ens trucaríem per acabar de concretar l'hora que ens havíem de trobar a la sortida del metro, però quan li he sentit la veu m'he adonat que no la reconeixia, que no podia associar-la a cap cara, a cap somriure. I estic segura que somreia mentre em parlava, arribo en vint minuts, somreia segur i he provat de recordar aquell somriure mentre agafava la jaqueta i sortia cap al metro, i no me n'he sortit, vam anar a la mateixa classe fins a COU però quan la pensava només la veia com era amb 10 o 11 anys, els ulls blavíssims i la pell blanca i les pigues damunt del nas, el cabell llis i castany i llarg fins a les espatlles. Bonica, és clar. Molt bonica.

I com es resumeixen disset anys en una tarda? He estimat aquell, aquella, aquell altre, he treballat d'això, d'allò, he tingut un gos, dos gossos, tres gossos, he deixat, m'han deixat, he ferit, m'han fet mal, he escrit, he viatjat, estic, faig, sóc, treballo, estimo, espero, desitjo, recordo. Enyoro. La miro mentre parla i vaig completant el trencaclosques del record amb la veu i amb el somriure que no desdibuixa mai, ajunto les peces que em faltaven (
com és que no li recordava el somriure?) i torna a ser ella, l'Helena amb hac, la personeta que va ocupar un espai immens en la meva petita vida de nena perduda en una escola de monges laberíntica. Ho torna a ser en el moment exacte que recorda una frase que li va dir una professora a COU, la veu i el gest i la mirada es fonen del tot quan la diu en veu alta: Helena, tu ets la persona més important de la teva vida.

Ho va ser de la meva. No sé si ho sap.

5 comentaris:

diurff ha dit...

...quan ja no podem recordar un somriure, podem grabar-nos que va existir, i dur-ho a sobre, sempre...potser algun dia, si ens el tornem a trobar, serà d'una novetat antiga que ens desferà per dins, i de cop... si, va ser la persona més important de...

noviembre ha dit...

Creo que en algún momento de mi infancia/adolescencia en el colegio de monjas pasé por lo mismo... así que me he sentido identificada con tus recuerdos y nostalgias.

Un abrazo.

Dr. Flasche ha dit...

Jo seré una veu una mica discordant, i diré, que li tinc mania a la frase:

"XXX, tu ets la persona més important de la teva vida."

No dubto que amaga quelcom, com l'amor i el perdó a un mateix fonamental, però crec que la formulació és reduccionista, sobretot en els temps que corren avui dia...

no sé...perdoneu que aquest apunt...

Anònim ha dit...

http://col-mimmaculada-tremp.educat1x1.cat/moodle/file.php/1/pdf_informatiu/anton_navarro.pdf
http://www.pallarsdigital.cat/la-teva-veu/item/1710-anonim
http://www.pallarsdigital.cat/la-teva-veu/item/1718-comissio-organitzadora-premi-anton-navarro

Anònim ha dit...

Ostras! qué fort!