Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2009

i demà... la passió

Imatges
D’acord, seguirem el fil de l’atzar, ja que ens ho diu el títol, però no caiguem en la trampa de pensar que els contes que ens brinda aquesta vegada la Marta Pérez i Sierra són un intent d’amuntegar casualitats i causalitats. En primer lloc, perquè no les amuntega, sinó que les embasta amb traça i subtilesa, per acabar cosint-les amb finíssima mestria en les darreres pàgines. En segon lloc, perquè l’atzar, encara que el títol ens el vulgui remarcar, no és l’únic fil conductor dels 7 relats que configuren el llibre, sinó que n’és més aviat l’embolcall, allò que es veu a primer cop d’ull des de fora, la part visible de les històries; la invisible, naturalment, com no podia ser d’altra manera en un llibre de l’autora, és la passió, i la delicada sensibilitat que la transporta. I és que l’atzar, ja ho veiem en el primer relat, té més a veure amb els camins que descartem que no pas amb els que escollim, i la capritxositat d’aquesta vida no viscuda (i per tant impossible de contr
Imatges
i vaig deixant la meva ombra en cada porta que travesso buscant-te, pensant-te, desitjant-te

tu ets la persona més important de la teva vida

Quan ha sonat el telèfon, no li he reconegut la veu. Sabia que era ella, havíem quedat que ens trucaríem per acabar de concretar l'hora que ens havíem de trobar a la sortida del metro, però quan li he sentit la veu m'he adonat que no la reconeixia, que no podia associar-la a cap cara, a cap somriure. I estic segura que somreia mentre em parlava, arribo en vint minuts , somreia segur i he provat de recordar aquell somriure mentre agafava la jaqueta i sortia cap al metro, i no me n'he sortit, vam anar a la mateixa classe fins a COU però quan la pensava només la veia com era amb 10 o 11 anys, els ulls blavíssims i la pell blanca i les pigues damunt del nas, el cabell llis i castany i llarg fins a les espatlles. Bonica, és clar. Molt bonica. I com es resumeixen disset anys en una tarda? He estimat aquell, aquella, aquell altre, he treballat d'això, d'allò, he tingut un gos, dos gossos, tres gossos, he deixat, m'han deixat, he ferit, m'han fet mal, he escrit, he

De la bellesa inquietant de la tenebra

Imatges
La verdad del frío José Antonio Arcediano La Garúa , Barcelona, 2009 IV Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere 2008 Sònia Moll Gamboa Si decidiu acostar-vos al nou llibre de J. A. Arcediano, pregunteu-vos abans si us han fascinat mai les ombres de dins. Demaneu-vos si esteu disposats a perdre-us, a renunciar a la redempció, a assumir una certa derrota. Pregunteu-vos si temeu conèixer la veritat del fred. I si, en un rampell de temeritat o d’escepticisme, decidiu acompanyar el poeta en aquesta particular davallada als inferns, deixeu de banda qualsevol temptació de fatxenderia, qualsevol presumptuositat intel·lectual; perquè quan llegiu la cita de Dante que obre el llibre, ¿Quién es el que sin muerte camina por el reino de los muertos? , i us digueu, mentre dibuixeu un mig somriure suficient, “ves per on, una altra versió de, vejam si té res