dijous, 8 d’octubre de 2009

s'estan besant!!!!!!!!!!!!!

Eren cinc, tots amb samarreta blava d'algun equip de futbol sala, de pocs anys, 7 o 8, no més, tots tapant-se el riure nerviós amb la mà plana i movent-se d'un cantó a l'altre del passeig volent acostar-se però sense atrevir-s'hi gaire a la parella que, dreta a la vora del semàfor, es besava llargament. Semblaven un estol de papallones blaves embriagades per l'esclat de llum d'una bombeta. Les mares, més enrere, aturades al semàfor vermell, els cridaven perquè les esperessin, perquè no travessessin el carrer. Però ells no les sentien. Ni se n'adonaven. Continuaven, entre divertits i esverats, mirant de reüll la parella, que no eren adolescents, no, rondaven almenys la quarantena, i s'han adonat de l'esvalotament dels petits i han rigut, ella ha rigut amb un riure clar i fort, que li sortia d'alguna arrel profunda, i ell l'ha abraçada encara més i s'han tornat a besar i en aquest punt els nens han començat a córrer amunt i avall del passeig, esveradíssims. I un dels bessons, perquè eren clavats, ben rossos, prims i nerviüts, àgils i tímids, que se'ls enrojolaven les galtes blanquíssimes quan miraven les besades, un dels bessons, dic, ho ha anunciat ben alt, s'estan besant!!!!!, i hi havia mil signes d'exclamació en la notícia escampada a tots els vents. I ja no l'han sentit, crec, els que es besaven, i han arribat les mares amb la por que els nens travessessin el carrer en vermell i quan s'ha posat verd tots cinc han avançat la meva bicicleta corrent al galop. I he pensat en les besades. I en els riures. En tu.

4 comentaris:

marina ha dit...

una escena divertida i alhora plena de tendresa.... i és que mentre ho llegia he tingut la sensació que jo també m'hi passejava per allà....
enmig de les papallones de blau :-)

una abraçada,

Dr. Flasche ha dit...

tenia tantes ganes de deixar-te un comentari per dir-te que m'ha semblat tan tendre i emocionant...

:( però ho haure de fer dema! m'acabo de cremar els dits de l'esquerra!

pero insisteixo, m'has arrencat un somriure ben emotiu ;)

Busca qui t'ha pegat ha dit...

a matt li agraden les persones més que els gossos, així que puc assegurar que ell estaria encantat de conéixer-te ;)

Dr. Flasche ha dit...

Abans d’obrir el correu, abans de que el vent em dugui per altres camins, vinc a deixar, almenys a intentar-ho, el comentari que aquesta entrada tan bonica, es mereix.

La primera vegada que la vaig llegir la paraula que em va venir al cap va ser túnel. De vegades penso, més últimament que mai, que vivim en un exili permanent de nosaltres mateixos, que sempre, sempre fem i vivim lluny de la nostre veritable llar. Tot plegat és com una història d’ànimes, del cel i l’infern. Aconseguir trencar l’exili, ser un amb un mateix, m’esdevé al pensament com el veritable paradís. Seguir caminant, seguir aquesta cerca constant de quelcom que necessitem, però no sabem que és, es el més concret de tots els inferns. Tot plegat, un pot parlar en termes abstractes, però si enfonsem ben endins el nas per tafanejar, ens adonem que l’intel•ligible esdevé clar i palpable.

Palpable com aquest vers teu, aquesta llum en la foscor, aquest “bes” que ha fet de túnel, entre el meu exili, i casa meva.

Així, com sempre, només em queda dir, gràcies per la bellesa i l’ordre.