dimarts, 15 de setembre de 2009

riures

A quarts de nou, la petita del badulaque anava amb pijama per la botiga mentre jugava amb unes monedes i feia curses tota sola entre els prestatges de queviures. I reia, avui més que mai, fins i tot barbotejava alguna paraula en català, això, aquesta, no vull pensar que se n'anirà a l'Índia d'aquí uns mesos, quan neixi el seu germà, no hi vull pensar però hi penso i per això em quedo encara més atrapada en el seu riure, en la llum que vull desitjar que no perdi mai, i ja sé que és un desig ingenu, naïf, infantil si vols, però ho vull molt, des que va néixer que ho vull moltíssim. Farà dos anys aviat i no tinc ganes d'acomiadar-me'n. M'he begut el seu riure per no oblidar-lo, per si algun cop perdo el meu i no en trobo ni el record entre la paperassa que no aconsegueixo acabar d'endreçar o sota la muntanya d'objectes inútils del pis de casa els pares o rere les escales de cargol del pati de l'escola de les monges. Li he fet una foto a l'ànima que se li escapa en el riure i l'he guardada al calaix de la tauleta de nit, a la vora del teu poema i dels versos del capitán i de la cançó de Chaouen, en el meu santuari particular.

2 comentaris:

Dr. Flasche ha dit...

Això, és sense dubte, el veritable i únic espai-temps.

La resta...és sorra que se'n du el vent. Buit!

GEMMA ha dit...

Que maco el que expresses, desitjo que així et sigui, riures eterns i preciosos sempre.