diumenge, 30 d’agost de 2009

tot el que deixo d'escriure

Acabo de saber que ha guanyat el premi Manel Garcia Grau d'enguany amb el recull Després del tacte. El seguesc des de Contraban de silenci, i em vaig quedar atrapada a Intempèrie, és tan difícil de vegades apartar els ulls de la bellesa.

Per curar-me un poc la impaciència de llegir-lo, recupero versos seus que toquen aquests dies alguna corda oculta de l'ànima.


Són meves les paraules que recull

el vent d'aquest matí. Són meus els crits
que hi ha al carrer fa bona estona i és
meu el fracàs que penja a la façana.
Talment són invisibles als teus ulls,
com la calor o el fred, com la tristesa
o el color fràgil de la soledat.

Tot el que deixo d'escriure em degota
per la ferida oberta de la sang
i resta encimbellat al laberint
de les excuses, sense cap sortida.

Potser no em cal fugir d'aquest illot.

Jordi Roig, Contraban de silenci

3 comentaris:

Anònim ha dit...

hauràs de fer molta feina per no deixar per escriure res que pugui degotar després per les ferides obertes...

Dr. Flasche ha dit...

Tres dies seguits he tingut el mateix somni. Efectivament, fins que no escrigui, fins que no ho aconsegueixi escriure, tindré nit darrera nit el mateix somni. Ja ho saps: escriure no és només la bellesa, també és l’ordre. Cal ordenar els pensaments i netejar les ferides perquè tanquin, per a que pugui passar la mà per sobre la cicatriu sense fer-me sang, sense fer-me mal. Si no et reconcilies amb el teu passat, aquest, et persegueix i et mossega l’ombra i l’ànima. Tan típic, com cert.

Però la cosa no acaba aquí:

“el vent d'aquest matí. Són meus els crits
que hi ha al carrer fa bona estona i és
meu el fracàs que penja a la façana.”

Ja ho vam parlar això. Aquest vent misteriós que bufa per ser entès, que ens regira les entranyes, que ens recorda que hem fracassat, que el desordre ens esmicola i els dies passem. Aquest vent que bufa fins que arribem a entendre el que ens vol dir, fins que trobem l’ordre, la pau, “la calma chica”, fins al següent enigma, la següent ferida, la següent pregunta inscrita al vent...

Així ad infinitum...

Anònim ha dit...

Quina raó teniu.
El meu darrer llibre "Després del tacte" parla sobretot d'això, de posar ordre al passat o almenys d'intentar-ho.
Ho aconsegueixis o no, l'esforça val la pena i les coses es veuen d'una altra manera, les coses adquireixin un tempo diferent.
Gràcies per llegir poesia.
Jordi Roig