Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2009

paraules a Maria

Me'l sé tot, sencer, de dalt a baix, de memòria. Si vols, quan tornis, te'l recitaré a poc a poc, a cau d'orella. Paraules a Maria (Josep M. Llompart) La veritat, Maria, és que ben clares vegades pens en tu. La voladissa només d'una libèl·lula, un tendríssim matí de juliol, tal volta una aura, un lleu batec de fulles somnolentes o per ventura l'ala de tristesa que en una nit ben estrellada em toca adesiara els polsos com si fossin els tentacles de l'ànima, i me'ls deixa suaument adolorits, et fan presència. Llavores -ja t'ho he dit, poques vegades- véns cap a mi, tan nul·la i petitona com te n'anares buit enllà, repòs enllà, o com vulguis que això es digui. Escolta, si avui jo, el teu germà, goso inventar-te , no és per fer-te el poema que caldria. Posats a ésser sincers hauré de dir-te que m'importes ben poc, que fins i tot en la trista infantesa que qui sigui -tal volta Déu- volgué que fos la meva vaig

tot el que deixo d'escriure

Acabo de saber que ha guanyat el premi Manel Garcia Grau d'enguany amb el recull Després del tacte . El seguesc des de Contraban de silenci , i em vaig quedar atrapada a Intempèrie , és tan difícil de vegades apartar els ulls de la bellesa. Per curar-me un poc la impaciència de llegir-lo, recupero versos seus que toquen aquests dies alguna corda oculta de l'ànima. Són meves les paraules que recull el vent d'aquest matí. Són meus els crits que hi ha al carrer fa bona estona i és meu el fracàs que penja a la façana. Talment són invisibles als teus ulls, com la calor o el fred, com la tristesa o el color fràgil de la soledat. Tot el que deixo d'escriure em degota per la ferida oberta de la sang i resta encimbellat al laberint de les excuses, sense cap sortida. Potser no em cal fugir d'aquest illot. Jordi Roig, Contraban de silenci

viatjar

"Viatjar és una brutalitat. T'obliga a confiar en desconeguts i a prescindir de tot aquell confort familiar de casa teva i dels amics. Estàs en constant desequilibri. No posseeixes res tret de les coses essencials: l'aire, el descans, els somnis, el mar, el cel; i tot tendeix a l'etern o a allò que imaginem que és etern." Cesare Pavese