dimarts, 23 de juny de 2009

prometo

prometo no posar-me mai més cap límit. assumir la llibertat. no tornar a estimar mai més cap cadena.

prometo no oblidar-te mai. no renegar mai de les estones menudes i boniques que ens van fer còmplices. prometo desitjar que m'escriguis, encara que no hagis de tornar mai més, i somiar que et llegeixo, que em parles, que m'estimes. prometo estimar-te un altre cop en la propera vida.

prometo no tenir por mai més de perdre de vista la costa. tornar al bell mig de l'oceà, oblidar la terra, deixar-me lliscar coberta avall. prometo no aferrar-me enlloc.

prometo ser. ballar tota nua al pati de l'escola de les monges, sota la pluja, i no escoltar mai més cap escarni. prometo riure fort i aprendre de cridar. i no destruir mai més cap prova. qui volia acusar-me?

prometo continuar buscant penyores per tots els racons de la cambra, fins que ja no calgui. prometo tornar a estimar així (i només així).

prometo confiar perquè estimo, no estimar perquè confio. continuar a la trinxera. no renunciar mai a una altra abraçada d'aquelles.

i no faré cap més pregunta, senyoria.

5 comentaris:

Dr. Flasche ha dit...

Saber vs. creure. Dos verbs que sempre m’han apassionat, sobretot contraposant-los l’un a l’altre. És una herència d’aquell Plató que em va omplir l’adolescència però que no vaig arribar a entendre mai. Saber cau profund a la meva ànima. En canvi, creure te gust d’imperfecció, d’humanitat.

Saber, creure i ara afegeixo prometre. Creure i prometre esdevenen discontinus en les meves mans, esdevenen com l’acció de palpar un futur irreal i virtual que no existeix, una ombra projectada endavant per la nostra necessitat de predir.

Creure i prometre tenen gust de teoria, de predicció racional. En canvi, saber és la dolçor de la continuïtat que es desfà al paladar, és continuïtat, és una petita passa darrera l’altre. Existeixen les promeses que mai es compleixen, però no hi ha res que veritablement es sàpiga i després es deixi de saber.

Tant es així, que prometre m’espanta, perquè soc jo el que parla i omple el buit amb les meves teories i els meus models, amb els meus càlculs. Ara bé, saber es fer, i es escoltar, és el sentir i entendre el silenci que em parla.

Ara bé, també hi ha promeses que es compleixen, i coses que mai s’arriben a saber. Potser saber és sentir aquell cant de sirena que em duu cap a les roques i prometre és posar un destí al camí.

Potser m’equivoco com sempre, i no és ni una cosa ni l’altre, sinó una barreja de tot, i el que em perdo és un verb molt més gran que creure, saber o prometre: ser.

una abraçada

david

p.d. quan vaig javascript:void(0)baixar a extremadura vaig fer una foto pensant en tu...és d'un escarabat...No m'havia enrecorda't de dir-t'ho fins avui.

Marta ha dit...

Uau!!! Ho hauré de llegir molts i molts cops. Hauré de sentir que m'enfilo a la barca i em deixo anar. La sensació de no tenir por i de que ets capaç de tot és una mena de borratxera. És un motor al que no li cal combustible.
Un text preciós! Vital! Sí, et segueixo, prometo...

Anita ha dit...

Prometo enyorar-te. Parlar-te, llegir-te, mirar-te... Prometo estar sempre prop teu i enviar-te tants petons de pastanaga com facin falta. Prometo... El que faci falta! Però el millor de tot és que sé que no cal que t'ho prometi, oi?
Petons de carabassó!!

Teia ha dit...

de vegades em quedo sense paraules.

ja està bé així.

Jesús M. Tibau ha dit...

promets caminar i estimar el camí