dimecres, 3 de juny de 2009

aigües

No vull controlar el volcà. Si abans no sabia per on navegava, ara sé perfectament per on em duen les aigües. Sé per què sóc aquí, simplement. Abans no ho sabia perquè m'entestava a guiar-me únicament per la raó, la lògica, les coses que quadraven a la perfecció. Per això em perdia i no sabia trobar-me. No havia après a desconnectar l'interruptor de la consciència per deixar que fluïssin les aigües de dins, la saviesa subterrània, la que em guia fins al circ un migdia de primavera, la mateixa que em fa trobar el camí per Girona cada cop que m'hi perdo amb el cotxe. No ho sabia perquè volia controlar-ho tot. I ara ja no. Fa temps que ja no. Estic aprenent a deixar-me viure per la vida, que té vida pròpia i se m'endú i m'absorbeix i em fascina.

He après a descobrir l'amor primer, l'amor irrepetible, l'amor sense el qual no sóc. M'acompanya sempre, des de les aigües del ventre de la mare, aprèn a caminar amb mi a la coberta d'un vaixell que creua l'Atlàntic i apareix sempre en el moment just, com un àngel, per salvar-me de l'horror, per agafar-me la mà en la solitud d'un quiròfan, per estar amb mi enmig del caos quan ja creia haver perdut tots els referents. L'amor que em fa ser, el que no té enveja, ni s'irrita, ni és venjatiu. L'amor incondicional i sense límits. Amb ell he après a estimar. Estimo l'amic que em porta al circ quan s'esvaloten les aigües, el cabrit Margarit amb qui em retrobo en algun lloc imprecís entre la vall i les penyes de les muntanyes. Estimo les petites i el petit de la casa, els vull feliços, els vull tal com són, cadascun amb el seu caràcter, les seves il·lusions, la seva veu pròpia. Estimo el còmplice de la guerra contra les arestes i les aranyes, el que es va enamorar del misteri dels meus versos i va compartir coses petites i boniques, cigarretes índies mirant les estrelles, formatge de cabra fos i vi negre i algun whisky per celebrar victòries del Barça. Estimo l'amic que no em pot ser mai més amic. I estimo el grandíssim tros de cronopi amb qui em vaig perdre pels racons clandestins de la ciutat. Estimo la noia de qui pretenc buidar-me, la que no ho sap (o potser ja sí). L'estimo i no tenia (ni té) res a veure amb mi. No se m'assembla en res. No m'és mirall, és l'altra, la que vull feliç i lliure i sòlida. La que no em vol, la que va marxar i prou, en una altra vida, també sense acomiadar-se. I l'estimo així, encara que no em vulgui, encara que no em miri, que no pugui fer camí amb mi. L'estimo i prou. Tan senzill com això, tan prosaic gairebé.

No sóc idealista. Toco de peus a terra i, de vegades, cada cop més sovint, em capbusso en el món espiritual, en aquesta altra dimensió paral·lela que també em nodreix. Em crec el que tasto, el que oloro, el que toco amb les puntes dels dits, i altres coses que ni tasto ni oloro ni toco però que sé que hi són. No tinc, ni he tingut mai, cap ideal de parella, de vida. Només visc, que ja és prou, i de sobres, i sóc feliç, molt feliç. Encara que estigui trista. Encara que la vida no hagi estat un camí planer. Ara és un camí d'aigua que em retorna als orígens del que sóc, que és el que vull ser el temps que encara he de viure. I sé que seré estimant. Incondicionalment, sense equacions. Sense límits.

(fotografia d'Anita Moll)

3 comentaris:

Nose ha dit...

Teia,... ben segur ja ho sap...

hi ha vegades, que la inspiració es trenca,...i aquesta fa falta per escriure,i per... qualsevol altra manera d´expressió...

Fins aviat!

teia ha dit...

ja tornarà. la inspiració, dic. segur. va i ve, ja ho saps.

una abraçada.

Nose ha dit...

"Sin querer ver que el grado del Amor que se es capaz de
experimentar depende del nivel de conciencia.

Que el corazón no cambia sin un aumento de nivel
de conciencia. Y que la conciencia no se eleva
desde fuera, sino desde dentro.

Y que si alguna ayuda se puede prestar, no es un asunto
de "masas" ni de "cruzadas", porque no se puede
meter a todos los bichos en la misma jaula.

Si quieres hablar de muy elevadas cosas, entiéndete con
las jirafas... No hables de trigonometría con los niños del jardín
de infancia. Todos los oídos son sensibles al Amor (o casi
todos al menos). Pero al Amor Universal..."

El maravilloso Universo de la Magia - Enrique Barrios - Ed. Sirio.


Segur que tornarà...
però mai serà igual... com molt bé dius...la vida té vida pròpia,i canvia...
quan menys t´ho esperes, canvia ...

Una abraçada !!!