Em buidaré, si cal,
i no seré mai més
aquesta que s’aferra al teu record.
Passaràs com un núvol
—l’alè calent al coll,
la teva olor de sucre i de tabac—
i el deixaré marxar,
com em diuen els savis que he de fer,
i no seré mai més
aquesta que et desitja,
que et beu el fons dels ulls
i es deixa xuclar l’ànima.
Em buidaré
—caldrà?—,
renunciaré a besar-te les parpelles,
a omplir de versos estripats
els llençols que et retenen l’aroma.
Em buidaré de tu i de mi,
d’aquesta que s’aferra al teu record
i en fa trossets de núvol
que es desfan a la boca
com sospirs amargants
de cabell d’àngel.
3 comentaris:
M'agrada! Molt! Em fa sentir la seva presència com si fos meva. Gràcies.
Venia a dir-te coses que no venen al cas. Venia a dir-te que no soc el que semblo.
És cert que no soc malo, malisimo, però que no soc el que semblo. Tothom sempre espera grans coses de mi, però no soc tot allò que ells pensen...
Venia a dir-te coses que no venen al cas i ja te les he dit. Per què?
M'hauria agradat dir-te que soc un entés, i que el teu llibre va arribar d'una manera diferent...
Però jo, no en sé de poesia, no sé gairabé de res, i la veritat és que el teu llibre va venir a les meves mans de les mans d'en Javier.
Un gran home, un gran amic que vaig conèixer al departament, que va arribar de Madrid quan jo començava la tesis fa quatre anys i que ara en sap més català que jo [ja te el nivell C].
En una de les classes de català, van treballar un del teus poemes. A ell li va agradar molt, va pensar que a mi també m'agradaria molt, i em va regalar el llibre.
Això et venia a explicar. Però aquí m'he trobat amb el teu nou poema.
Quina meravellosa casualitat. Cau en les meues mans en el moment just, com el teu llibre l'altra vegada. Les teves paraules sempre cauen com gotes d'agua sobre la meva pell, i calmen la meva sed.
I penso, molt jo últimament sobre la buidor, sobre com omplir-se, però com tot el que faig, és sempre massa desordenat.
GRàcies Teià per l'ordre, per la pau,
david
Déu n'hi do, el fil d'Ariadna, les casualitats i causalitats del fil d'Ariadna... Encara hauré conegut en Javier i no ho sabíem ni ell ni jo! Si va treballar un poema meu en una classe de català, el més probable és que la professora d'aquesta classe de català sigui companya de feina meva... no hi ha pas tanta gent que conegui el llibre! Que curiós, que curiós...
I ja ho veus, parlo del buit quan ja no em provoca pànic. I si no som el que semblem, què importa? Potser ho som tot: el que semblem i el que no, el que mostrem i el misteri. I tot està bé.
Una abraçada ben forta, David.
Teia
Publica un comentari