dimecres, 16 de desembre de 2009

i demà... la passió

D’acord, seguirem el fil de l’atzar, ja que ens ho diu el títol, però no caiguem en la trampa de pensar que els contes que ens brinda aquesta vegada la Marta Pérez i Sierra són un intent d’amuntegar casualitats i causalitats. En primer lloc, perquè no les amuntega, sinó que les embasta amb traça i subtilesa, per acabar cosint-les amb finíssima mestria en les darreres pàgines. En segon lloc, perquè l’atzar, encara que el títol ens el vulgui remarcar, no és l’únic fil conductor dels 7 relats que configuren el llibre, sinó que n’és més aviat l’embolcall, allò que es veu a primer cop d’ull des de fora, la part visible de les històries; la invisible, naturalment, com no podia ser d’altra manera en un llibre de l’autora, és la passió, i la delicada sensibilitat que la transporta.


I és que l’atzar, ja ho veiem en el primer relat, té més a veure amb els camins que descartem que no pas amb els que escollim, i la capritxositat d’aquesta vida no viscuda (i per tant impossible de controlar) que tanmateix acaba incidint en la que realment vivim, ens deixa una mica de fred a dins. Potser intuïm que la llibertat d’escollir la pròpia vida és un miratge, una entelèquia, una mena d’il·lusió naïf. Potser endevinem, al capdavall, que la vida té vida pròpia, i que només la passió de viure-la ens pot salvar del sense sentit.

dijous, 3 de desembre de 2009

dimecres, 2 de desembre de 2009

tu ets la persona més important de la teva vida

Quan ha sonat el telèfon, no li he reconegut la veu. Sabia que era ella, havíem quedat que ens trucaríem per acabar de concretar l'hora que ens havíem de trobar a la sortida del metro, però quan li he sentit la veu m'he adonat que no la reconeixia, que no podia associar-la a cap cara, a cap somriure. I estic segura que somreia mentre em parlava, arribo en vint minuts, somreia segur i he provat de recordar aquell somriure mentre agafava la jaqueta i sortia cap al metro, i no me n'he sortit, vam anar a la mateixa classe fins a COU però quan la pensava només la veia com era amb 10 o 11 anys, els ulls blavíssims i la pell blanca i les pigues damunt del nas, el cabell llis i castany i llarg fins a les espatlles. Bonica, és clar. Molt bonica.

I com es resumeixen disset anys en una tarda? He estimat aquell, aquella, aquell altre, he treballat d'això, d'allò, he tingut un gos, dos gossos, tres gossos, he deixat, m'han deixat, he ferit, m'han fet mal, he escrit, he viatjat, estic, faig, sóc, treballo, estimo, espero, desitjo, recordo. Enyoro. La miro mentre parla i vaig completant el trencaclosques del record amb la veu i amb el somriure que no desdibuixa mai, ajunto les peces que em faltaven (
com és que no li recordava el somriure?) i torna a ser ella, l'Helena amb hac, la personeta que va ocupar un espai immens en la meva petita vida de nena perduda en una escola de monges laberíntica. Ho torna a ser en el moment exacte que recorda una frase que li va dir una professora a COU, la veu i el gest i la mirada es fonen del tot quan la diu en veu alta: Helena, tu ets la persona més important de la teva vida.

Ho va ser de la meva. No sé si ho sap.

dimarts, 1 de desembre de 2009

De la bellesa inquietant de la tenebra


La verdad del frío

José Antonio Arcediano

La Garúa, Barcelona, 2009

IV Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere 2008


Sònia Moll Gamboa



Si decidiu acostar-vos al nou llibre de J. A. Arcediano, pregunteu-vos abans si us han fascinat mai les ombres de dins. Demaneu-vos si esteu disposats a perdre-us, a renunciar a la redempció, a assumir una certa derrota. Pregunteu-vos si temeu conèixer la veritat del fred.

I si, en un rampell de temeritat o d’escepticisme, decidiu acompanyar el poeta en aquesta particular davallada als inferns, deixeu de banda qualsevol temptació de fatxenderia, qualsevol presumptuositat intel·lectual; perquè quan llegiu la cita de Dante que obre el llibre, ¿Quién es el que sin muerte camina por el reino de los muertos?, i us digueu, mentre dibuixeu un mig somriure suficient, “ves per on, una altra versió de, vejam si té res de nou a dir”, perdreu ben aviat les ganes de riure: en tombar la pàgina, us colpirà la rèplica, contundent i sense concessions: ¿Quién es el que, sin aparente vida, camina por el reino de los vivos?” I potser fareu un pas enrere.

Però si enfileu la paradoxa, ja del tot despullats de prejudicis, entrareu de ple en un món en lluita, un desgavell poblat d’éssers obscurs que han convertit el poeta en el no-mort obligat a viure sense estar viu. I tanmateix ell ja estava mort d’abans, ja caminava sin aparente vida pel regne dels vius, i ho invoca a crits, Caín, Caín, retira tu puñal que ya estoy muerto, i us obligarà a mirar-vos la pròpia vida i a fer-vos la pregunta temuda. Poesia que interpel·la. Esteu disposats a caminar aquests versos?


llega la muerte con la luz del día

Semblarà, potser, que el poeta us vol aplanar el camí, reduir el neguit amb una primera temptativa de salvar-se, un assaig lleu, que sap el fracàs i fracassa. Perquè, de què li serveixen els tímids intents de salvar-se, si té la certesa que quan els altres viuen, ell és mort? I escull l’opció irrompible, aquesta decisión del no-muerto, d’assumir el món que li pertany. I us explicarà amb detall gairebé cinematogràfic, d’una força plàstica intensíssima, com viu un no-mort, com viu ell, el desterrat. I viu així: amb hores sense somnis, sense desitjos, sense vida però sense el descans de la mort, sense rumb. Voldreu continuar llegint?

Perquè, per si no n’hi hagués hagut prou amb el retaule que descriu aquest món subterrani, us colpiran, seguits i sense pausa, com una metralladora, dos poemes que us faran saber que ja no hi ha marxa enrere. I de nou, sense treva, les preguntes: Ens vampiritzem els uns als altres? En podem dir alleujament, d’aquest reconèixer-nos en els altres no-morts?

I necessitareu respirar, com el poeta, en aquest moment en què reconegueu l’horror d’aquest regne obscur; us preguntareu, com ell, lleument, si hi ha alguna esperança de salvació. I la resposta tindrà el cognom de l’inexorable. El destí, que ja apareixia a Los bosques de Wisconsin amb un aire de desolació, torna a fer-se present aquí amb una pinzellada violentament més tràgica, més densa.


a veces nos sabemos sin recelo

Potser sí, que és un alleujament reconèixer-se en els que van passejar pel regne dels vius sense vida aparent, els del destí tràgic, tan paral·lel al del poeta que es complau a convidar-nos a passejar pel panteó de família. Tot un regal. Arcediano en sap, de fer epitafis, i si no, vegeu la plaquette On el xiprer vigila, de Papers de Versàlia, i busqueu-hi el seu i assaboriu-lo. Després, jugueu a endevinar, del panteó, quines vides s’amaguen darrere les sigles i els versos epigramàtics. I qui ho sap, potser oblidareu l’infern. O no.

I quan finalment arribareu als llimbs, que us recordaran que el trànsit és l’experiència més dolorosa, la transgressió del poeta arribarà a desafiar Déu amb una força sacrílega que posa els pèls de punta. Déu caníbal, déu vampir que busca un altre coll per condemnar-lo a la vida sense vida.

Però no haureu llegit amb atenció La verdad del frío si no us adonàveu de la bellesa inqüestionable d’aquest regne de la foscor, que sedueix, atrapa i subjuga. Un privilegi, que fareu bé de no perdre-us, d’acompanyar el poeta en aquesta davallada als inferns que omple l’imaginari d’una bellesa estranya, fosca, del regne de les tenebres.


La Directa, octubre 09



dimecres, 25 de novembre de 2009

suïcidi passional


d'ençà de tu
que se m'estimben els mots
-un a un,
per rigorós ordre d'arribada-
en l'abisme impertèrrit
dels versos.

diumenge, 15 de novembre de 2009

entre cartones

l'escala fosca del desig
no té barana
M.Mercè Marçal


no m'importa que el matalàs sigui nou i ja no em destrossi l'esquena.

ni que l'edredó de plomes neutralitzi el fred que s'escola per la finestra que no tanca.

aquesta nit no vull dormir en aquest llit.



dilluns, 9 de novembre de 2009

(petits ) desastres

Em torna a rebre amb un saltet enrere i un xisclet agut, com si no volgués acostar-se'm, i em quedo quieta i només somric i en acabat s'apropa, com sempre, i comença a articular paraules que no entenc. Avui m'agafa la mà amb la seva, tan petita, i em porta a recórrer la botiga. Va assenyalant ara els brics de llet, ara els paquets d'arròs, ara les galetes, mentre fa oh, oh, oh!, tres vegades seguides, i riu. El germanet naixerà aviat, "en mi país gustan los niños", i se'n tornaran a l'Índia, i vés a saber si la petita conservarà el somriure, si podrà ser qui vulgui ser.

Aquí anem fent. Intentant ser qui volem ser, vull dir.
Sé que en cada moment sóc lliure per decidir, deia a la porta d'una nevera, en un paperet enganxat amb un imant. I llegia Teresa Forcades l'altre dia: No renunciaria a la llibertat. A la capacitat d'equivocar-me, que arribi al cel i em diguin: "Això ho has fet tu, aquest desastre?", "Sí, l'he fet jo i aquí te'l porto". El que menys m'agradaria és viure dient que no puc fer el que vull perquè he de fer el que diu un altre.

Ensenyaré la mà plana, doncs, amb tots els encerts i els desencerts, amb la tranquil·litat de saber que tant els uns com els altres no els ha escollit ningú per mi. De tots els desastre que duré, el que no voldré que estigui repetit és justament aquest: haver-me cregut, en algun moment de la vida, que no era lliure per decidir.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

que no es cremin

Que, ja que us han costat tant, les paraules que digueu a partir d'ara no es cremin. Que ballin valsos eterns, que provoquin somriures involuntaris en el record quan el somni hagi quedat a l'altra banda del riu. Sap algú la passera de còdols que ens ha de retrobar algun dia?


Un regal


Sempre et recordaré ballant un vals,
un vals com una espelma, sense ritme,
arrossegant les notes en veu baixa.
I voldré acaronar-te sense tacte,
sense mesura i sense cap pretext,
com el qui fa servir l’instint de plaure.
De fet, voldria dir-vos que quan marxi
vull dues flames al costat del llit,
resistents i elegants i amb peus de plata,
que les paraules que direu no es cremin
i comparteixin fum i mocador
amb la mateixa olor que fa la cera.

Jordi Roig Pi

dijous, 8 d’octubre de 2009

s'estan besant!!!!!!!!!!!!!

Eren cinc, tots amb samarreta blava d'algun equip de futbol sala, de pocs anys, 7 o 8, no més, tots tapant-se el riure nerviós amb la mà plana i movent-se d'un cantó a l'altre del passeig volent acostar-se però sense atrevir-s'hi gaire a la parella que, dreta a la vora del semàfor, es besava llargament. Semblaven un estol de papallones blaves embriagades per l'esclat de llum d'una bombeta. Les mares, més enrere, aturades al semàfor vermell, els cridaven perquè les esperessin, perquè no travessessin el carrer. Però ells no les sentien. Ni se n'adonaven. Continuaven, entre divertits i esverats, mirant de reüll la parella, que no eren adolescents, no, rondaven almenys la quarantena, i s'han adonat de l'esvalotament dels petits i han rigut, ella ha rigut amb un riure clar i fort, que li sortia d'alguna arrel profunda, i ell l'ha abraçada encara més i s'han tornat a besar i en aquest punt els nens han començat a córrer amunt i avall del passeig, esveradíssims. I un dels bessons, perquè eren clavats, ben rossos, prims i nerviüts, àgils i tímids, que se'ls enrojolaven les galtes blanquíssimes quan miraven les besades, un dels bessons, dic, ho ha anunciat ben alt, s'estan besant!!!!!, i hi havia mil signes d'exclamació en la notícia escampada a tots els vents. I ja no l'han sentit, crec, els que es besaven, i han arribat les mares amb la por que els nens travessessin el carrer en vermell i quan s'ha posat verd tots cinc han avançat la meva bicicleta corrent al galop. I he pensat en les besades. I en els riures. En tu.

dimarts, 15 de setembre de 2009

riures

A quarts de nou, la petita del badulaque anava amb pijama per la botiga mentre jugava amb unes monedes i feia curses tota sola entre els prestatges de queviures. I reia, avui més que mai, fins i tot barbotejava alguna paraula en català, això, aquesta, no vull pensar que se n'anirà a l'Índia d'aquí uns mesos, quan neixi el seu germà, no hi vull pensar però hi penso i per això em quedo encara més atrapada en el seu riure, en la llum que vull desitjar que no perdi mai, i ja sé que és un desig ingenu, naïf, infantil si vols, però ho vull molt, des que va néixer que ho vull moltíssim. Farà dos anys aviat i no tinc ganes d'acomiadar-me'n. M'he begut el seu riure per no oblidar-lo, per si algun cop perdo el meu i no en trobo ni el record entre la paperassa que no aconsegueixo acabar d'endreçar o sota la muntanya d'objectes inútils del pis de casa els pares o rere les escales de cargol del pati de l'escola de les monges. Li he fet una foto a l'ànima que se li escapa en el riure i l'he guardada al calaix de la tauleta de nit, a la vora del teu poema i dels versos del capitán i de la cançó de Chaouen, en el meu santuari particular.

dissabte, 5 de setembre de 2009

incident

Escolto Catalunya Informació mentre intento fer-me espassar la son amb un cafè carregat. He d'anar a mercat i sembla que estigui a punt de ploure. La veu de la locutora em cansa, connecto i desconnecto l'atenció com un intermitent. I llavors encalço al vol la notícia de la massacre de l'OTAN a Qonduz, al nord de l'Afganistan, almenys 90 morts, molts civils, és clar. Em ve al cap Malalai Joya, valenta, forta, lluitadora, denunciant el govern dels senyors de la guerra a la tarima d'una sala de l'Ateneu Barcelonès, fa cosa d'un any. La veu clara i sense la més mínima tremolor. I torno a sentir, com de fons, la veu de la notícia, l'oficina del president afganès ha iniciat una investigació de l'incident.

Incident.

90 morts, incident.

Em demano què hauria passat si de la massacre de l'11-M algú n'hagués dit "incident".

I no entenc absolutament res.

dimarts, 1 de setembre de 2009

de vegades no ens en volem sortir



T'agradaria dir que vas intentar sortir-te'n, que sempre vas voler encaixar en escenes boniques i plàcides, familiars, en postals de colors suaus i silencis encalmats. T'agradaria poder-ho dir i potser algú t'arribaria a creure, perquè encara somrius en les fotos dels anys en què et calia oblidar la casa del riu i la passió i aquella mena d'amor, et creurien perquè hi somrius, no com ara però no deixa de ser un somriure, potser tu mateixa et creies que t'il·lusionava una vida perfecta al costat de l'home perfecte fent de parella perfecta, que fins i tot vau adoptar un gos, te'n recordes, i després un altre i encara un altre, i després havien de venir els nens, anava així, o t'ho pensaves. I havies de ser feliç encara que enyoressis el riu, per això somrius encara a les fotos dels anys en què creies que volies sortir-te'n (potser sí que vas arribar a intentar-ho una mica), et calia creure que arribaries a ser la noia dolça i tranquil·la i callada i quieta que volien que fossis. Encara somrius en aquella època en què potser provaves tímidament de sortir-te'n, però en el somriure s'hi veu una tristesa fosca, fonda i espessa, que t'anava enverinant la sang. I en acabat els ulls mig tancats perquè preferies anar fumada que veure-hi clar, i el nus etern al coll i el somriure sempre a punt de trencar-se, i finalment tota tu trencada en mil trossos, desintegrada.

T'agradaria dir que ho vas intentar de cor, que t'hi vas esforçar tant com vas poder, que vas provar d'encaixar en escenes boniques i en retaules perfectes amb bandes sonores que després s'enyoren amb nostàlgia i és bonic. T'agradaria assegurar que vas fer tot el que vas poder per sortir-te'n, però no seria cert, i com que no en saps, de mentir, qualsevol t'ho sabria veure tot d'una, en el to de veu o en els ulls que vacil·larien o en els gestos nerviosos o vés a saber en què, però se sabria, ets culpable de no haver volgut sortir-te'n, de no haver intentat amb més ganes desitjar una vida perfecta al costat de l'home perfecte a la casa perfecta amb el cercle d'amics perfectes.

I no cal que t'enganyis ni que enganyis ningú, de fet ho has sabut des de sempre, que no t'hi vas esforçar prou, però ja no hi penses, ja no vols creure en premis i càstigs i ja no et repeteixes que si no haguessis estat rebel i t'haguessis avingut a les condicions del pacte tot hauria estat més fàcil, perquè si encara ho pensessis no hauries pogut tornar a la ciutat del riu un capaltard de primavera i retrobar-te l'ànima i saber que ja no la tens feta engrunes.

I potser només calia escriure un poema i trobar un vers final i saber que tancar el cercle volia dir ser capaç de voler tornar a néixer. Calia només desitjar poc, ja ho has vist, un bes, una mirada fugissera, un poema recitat com si només fos per a tu a l'illa que estimes, i tornar a la ciutat del riu i riure essent tu sempre i tornar-te a perdre per illes desconegudes i per barris coneguts i esborrar les hores en un llit xafogós mentre a fora espetega l'estiu i la ciutat espera la nit per viure la festa.

I no voler sortir-te'n.


dilluns, 31 d’agost de 2009

paraules a Maria

Me'l sé tot, sencer, de dalt a baix, de memòria. Si vols, quan tornis, te'l recitaré a poc a poc, a cau d'orella.

Paraules a Maria
(Josep M. Llompart)


La veritat, Maria, és que ben clares

vegades pens en tu. La voladissa
només d'una libèl·lula, un tendríssim
matí de juliol, tal volta una aura,

un lleu batec de fulles somnolentes

o per ventura l'ala de tristesa
que en una nit ben estrellada em toca

adesiara els polsos com si fossin

els tentacles de l'ànima, i me'ls deixa

suaument adolorits, et fan presència.

Llavores -ja t'ho he dit, poques vegades-

véns cap a mi, tan nul·la i petitona

com te n'anares buit enllà, repòs

enllà, o com vulguis que això es digui. Escolta,

si avui jo, el teu germà, goso inventar-te
,
no és per fer-te el poema que caldria.
Posats a ésser sincers hauré de dir-te

que m'importes ben poc, que fins i tot

en la trista infantesa que qui sigui

-tal volta Déu- volgué que fos la meva

vaig sentir cap a tu un lentíssim odi,

un odi mansuet, com de per riure,

flonjo com les greixors que em turmentaven
de cap a peus el cos i una ombra grisa

em pintaven al rostre pacient,

corbat i humil com el dels idiotes.

(He de dir-te, Maria, que els de casa,

com que són prou correctes i fins cultes,

se n'amagaven, compassius, del fàstic

que jo els devia fer i, misteriosos,

només deixaven en el vent a lloure,

com una violenta papallona,
la paraula a mig dir, xiuxiuejada,

la paraula roent que era el meu signe:

"endocrinologia"... Bé, perdona,

t'ho diré més senzill: no era aleshores

més que un pobre tarat i per ventura
és per això que ara faig versos...). Basta.
Tornem a allò que et deia. Sí, Maria,

vaig odiar-te entre les pors nocturnes,

vaig odiar-te en l'òpal dels diumenges

casolans i dins l'ombra agombolada

de la nit de difunts, quan tu no eres

més que una llumeneta tremolosa

damunt l'oli votiu, un ramell tendre
de crisantems fresquíssims, olorosos,

tot just collits de l'hora, i una tomba
endreçada i polida a on -em deien-
vindríem un per un a retrobar-te.

Perquè tu eres la morta, la minúscula

morta nostra que estaves en el cel,

la nostra morta única, un finíssim
pretext perquè la mare, a trenc de fosca,

romangués un moment extasiada
amb l'esguard abocat a la finestra

i de sospirs omplint l'agre silenci
com qui de flors omple un cistell. Maria,

fores, de veritat, tan poca cosa!

Quaranta dies, un gemec llarguíssim,
un nom en el paper, una astorada
agonia petita, sense objecte,

uns ulls sense sorpresa, un cor en ruta
sense com ni perquè..., oh, morta nostra,
única morta nostra!, oh tomba intacta

del dia de Tots Sants, amb sol i joia!

Després, a poc a poc... ja ho saps, Maria.

Però deixem això; no són els versos

que jo et volia fer, no són paraules

feixugues de carícies i pena
les que t'escup al rostre perquè et cremin.
No entens la meva veu? ¿No sents l'entranya

que em batega en el crit ple de terrossos,

d'aritges crudelíssimes, d'innúmers

desistiments, de glaçadors somriures,
de mala llet, si vols, que en tinc bastanta?

¿No em veus ombres enllà, fent de la meva
cremada soledat la fidelíssima
gossa dels meus camins, mentre l'esquena

se'm corba a poc a poc cap a la terra?

I tanmateix, seria bell pensar-te,
oh germana impossible, fer-te viva,

donar-te uns ulls per a l'espant i el somni,

un sexe furiós i fecundíssim,
unes mans per al vol gojós del tacte.

Tu i jo, petita amor, dins la boscúria,

infants sentimentals, plens de silenci,

per caminois de capaltard amb fràgils

petúnies sensibles i campànules...

Oh Maria Llompart, jo cant la teva

mort diminuta, la novella tomba,

el blanc enterrament, el plor de vidre

trencadís com un vals; cant per a sempre

les teves ales de paper de seda,
el teu mite feliç, el teu aroma
de sepulcre i colònia, el misteri
de les flors on tu vius, que s'obren, dures,

violentes al sol com les paraules.

diumenge, 30 d’agost de 2009

tot el que deixo d'escriure

Acabo de saber que ha guanyat el premi Manel Garcia Grau d'enguany amb el recull Després del tacte. El seguesc des de Contraban de silenci, i em vaig quedar atrapada a Intempèrie, és tan difícil de vegades apartar els ulls de la bellesa.

Per curar-me un poc la impaciència de llegir-lo, recupero versos seus que toquen aquests dies alguna corda oculta de l'ànima.


Són meves les paraules que recull

el vent d'aquest matí. Són meus els crits
que hi ha al carrer fa bona estona i és
meu el fracàs que penja a la façana.
Talment són invisibles als teus ulls,
com la calor o el fred, com la tristesa
o el color fràgil de la soledat.

Tot el que deixo d'escriure em degota
per la ferida oberta de la sang
i resta encimbellat al laberint
de les excuses, sense cap sortida.

Potser no em cal fugir d'aquest illot.

Jordi Roig, Contraban de silenci

dimecres, 26 d’agost de 2009

viatjar

"Viatjar és una brutalitat. T'obliga a confiar en desconeguts i a prescindir de tot aquell confort familiar de casa teva i dels amics. Estàs en constant desequilibri. No posseeixes res tret de les coses essencials: l'aire, el descans, els somnis, el mar, el cel; i tot tendeix a l'etern o a allò que imaginem que és etern."

Cesare Pavese

dimarts, 23 de juny de 2009

prometo

prometo no posar-me mai més cap límit. assumir la llibertat. no tornar a estimar mai més cap cadena.

prometo no oblidar-te mai. no renegar mai de les estones menudes i boniques que ens van fer còmplices. prometo desitjar que m'escriguis, encara que no hagis de tornar mai més, i somiar que et llegeixo, que em parles, que m'estimes. prometo estimar-te un altre cop en la propera vida.

prometo no tenir por mai més de perdre de vista la costa. tornar al bell mig de l'oceà, oblidar la terra, deixar-me lliscar coberta avall. prometo no aferrar-me enlloc.

prometo ser. ballar tota nua al pati de l'escola de les monges, sota la pluja, i no escoltar mai més cap escarni. prometo riure fort i aprendre de cridar. i no destruir mai més cap prova. qui volia acusar-me?

prometo continuar buscant penyores per tots els racons de la cambra, fins que ja no calgui. prometo tornar a estimar així (i només així).

prometo confiar perquè estimo, no estimar perquè confio. continuar a la trinxera. no renunciar mai a una altra abraçada d'aquelles.

i no faré cap més pregunta, senyoria.

dijous, 4 de juny de 2009

"... per què voldria excloure de la seva vida tot neguit, sofriment o malenconia, si ignora com treballen en vostè totes aquestes embranzides? (...) Cregui'm, la vida sempre té raó, sempre."
Rilke,
Cartes a un jove poeta.

dimecres, 3 de juny de 2009

aigües

No vull controlar el volcà. Si abans no sabia per on navegava, ara sé perfectament per on em duen les aigües. Sé per què sóc aquí, simplement. Abans no ho sabia perquè m'entestava a guiar-me únicament per la raó, la lògica, les coses que quadraven a la perfecció. Per això em perdia i no sabia trobar-me. No havia après a desconnectar l'interruptor de la consciència per deixar que fluïssin les aigües de dins, la saviesa subterrània, la que em guia fins al circ un migdia de primavera, la mateixa que em fa trobar el camí per Girona cada cop que m'hi perdo amb el cotxe. No ho sabia perquè volia controlar-ho tot. I ara ja no. Fa temps que ja no. Estic aprenent a deixar-me viure per la vida, que té vida pròpia i se m'endú i m'absorbeix i em fascina.

He après a descobrir l'amor primer, l'amor irrepetible, l'amor sense el qual no sóc. M'acompanya sempre, des de les aigües del ventre de la mare, aprèn a caminar amb mi a la coberta d'un vaixell que creua l'Atlàntic i apareix sempre en el moment just, com un àngel, per salvar-me de l'horror, per agafar-me la mà en la solitud d'un quiròfan, per estar amb mi enmig del caos quan ja creia haver perdut tots els referents. L'amor que em fa ser, el que no té enveja, ni s'irrita, ni és venjatiu. L'amor incondicional i sense límits. Amb ell he après a estimar. Estimo l'amic que em porta al circ quan s'esvaloten les aigües, el cabrit Margarit amb qui em retrobo en algun lloc imprecís entre la vall i les penyes de les muntanyes. Estimo les petites i el petit de la casa, els vull feliços, els vull tal com són, cadascun amb el seu caràcter, les seves il·lusions, la seva veu pròpia. Estimo el còmplice de la guerra contra les arestes i les aranyes, el que es va enamorar del misteri dels meus versos i va compartir coses petites i boniques, cigarretes índies mirant les estrelles, formatge de cabra fos i vi negre i algun whisky per celebrar victòries del Barça. Estimo l'amic que no em pot ser mai més amic. I estimo el grandíssim tros de cronopi amb qui em vaig perdre pels racons clandestins de la ciutat. Estimo la noia de qui pretenc buidar-me, la que no ho sap (o potser ja sí). L'estimo i no tenia (ni té) res a veure amb mi. No se m'assembla en res. No m'és mirall, és l'altra, la que vull feliç i lliure i sòlida. La que no em vol, la que va marxar i prou, en una altra vida, també sense acomiadar-se. I l'estimo així, encara que no em vulgui, encara que no em miri, que no pugui fer camí amb mi. L'estimo i prou. Tan senzill com això, tan prosaic gairebé.

No sóc idealista. Toco de peus a terra i, de vegades, cada cop més sovint, em capbusso en el món espiritual, en aquesta altra dimensió paral·lela que també em nodreix. Em crec el que tasto, el que oloro, el que toco amb les puntes dels dits, i altres coses que ni tasto ni oloro ni toco però que sé que hi són. No tinc, ni he tingut mai, cap ideal de parella, de vida. Només visc, que ja és prou, i de sobres, i sóc feliç, molt feliç. Encara que estigui trista. Encara que la vida no hagi estat un camí planer. Ara és un camí d'aigua que em retorna als orígens del que sóc, que és el que vull ser el temps que encara he de viure. I sé que seré estimant. Incondicionalment, sense equacions. Sense límits.

(fotografia d'Anita Moll)

dilluns, 1 de juny de 2009

l'amor

1 Si jo tingués el do de parlar les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués amor, no seria més que una campana que retruny o els platerets que dringuen.
2 I si tingués el do de profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure les muntanyes, si no tinc amor, no sóc res.
3 I si distribuís tots els meus béns en aliments per als pobres, i si oferís el meu cos perquè el foc el consumís, si no tinc amor, no em serveix de res.
4 L'amor és pacient, és benigne; l'amor no té enveja, l'amor no és pretensiós ni orgullós;
5 no és insolent ni egoista; no s'irrita ni és venjatiu;
6 no s'alegra de la injustícia, sinó que es complau en la veritat (...)

Primera carta de Pau als Corints

divendres, 29 de maig de 2009

com lo taur

Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
Ausiàs March


(fotografia: Judit Pou)

dimarts, 5 de maig de 2009

la princesa cavaller

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules que ho has vist, oi?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d'admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com et penses, no rosses i etèries i volàtils. Algunes, saps, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Potser per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l'aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l'ànima i la buida. Són belles, d'acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep. Tampoc no totes les princeses duen sabates de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d'altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d'un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l'espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d'elles, només d'elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses. I no te'ls creguis quan et diuen que són fines i que no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les desperta amb un petó. T'asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, ara sí que ho he dit bé, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s'estimen. Això no t'ho han explicat?
No te'ls creguis quan et repeteixin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d'àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta pertot arreu, i es fan crostes als genolls i s'empastifen les mans i els peus i neden despullades en l'aigua gelada del riu i després s'eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel bosc, amb els peus descalços i l'olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.

divendres, 20 de març de 2009

herba menuda


Serem com l'herba menuda, que clava arrels però no es queda quieta, sinó que s'expandeix, s'estén arreu, per conèixer paisatges nous i enriquir-se de noves experiències.

Retornarem al centre si mai tornem a trencar-nos en mil bocins.

diumenge, 15 de febrer de 2009

has vingut per recordar-m'ho:


si ho busques, no ho trobes
si te'n vols escapar, no pots


o, com deia la iaia: no en vols? doncs dues tasses

algu així

dilluns, 9 de febrer de 2009

la rata


Dijous a la nit. Torno del cine amb moto, a quarts d'una. A la Meridiana, m’aturo davant d'un semàfor en vermell. Per ser tan tard, hi ha força trànsit. Al meu costat, una mica més endavant, un taxi. Miro a la dreta. És un tram prou il·luminat de la Meridiana, i les voreres hi són amples, noves de trinca, amb espai per al carril bici i per fer-hi fúting si calgués. Em sento bé, he passat una vetllada agradable amb la C., que aconsegueix sense saber-ho que se'm buidi el pensament i es calmin les turbulències. Em sento bé, doncs, i mentre m'espero que canviï el semàfor miro sense veure, passo amb els ulls a través dels arbres de la vorera, de les llambordes, dels edificis. Els traspasso com si fos un fantasma, amb la ment totalment en blanc.


Llavors la veig. És enorme, allargada, marró. Amb una cua que em fa la impressió de ser quilomètrica. Es mou amb rapidesa per aquella vorera àmplia i neta, amb el morro apuntant cap endavant, potser neguitosa, com si no sabés on anar, però decidida a anar a algun lloc.

Més que fàstic, la primera reacció és de desconcert. Què hi fa, en un lloc ample, ben il·luminat i més aviat net? Què hi fa, exposada d'aquella manera, a la intempèrie? D'on ha sortit? No hi ha descampats ni contenidors d'escombraries en aquest tram d'avinguda. Què fas aquí?, li pregunto sense veu, però ella ni em mira, si em mirés a la cara hi descobriria la sorpresa i una inconfessable admiració (barrejada amb fàstic) per tanta insolència.

El semàfor vermell és etern. Me n'adono quan veig com fa mitja volta i es dirigeix, ràpida, cap al pas de vianants. Se'm glaça la sang. Incrèdula, miro com creua el semàfor davant meu, com si fos una persona, trepitjant les ratlles blanques sense vacil·lació.

Però deu ser que hi ha massa llum, o que de cop i volta l'altra vorera li sembla inabastable, perquè s'hi repensa i es fica sota el taxi que hi ha a la meva esquerra. El semàfor continua vermell (què espera per deixar-me fugir?), i sé que passarà tot el que passa després. Per això no m'estranyo quan la veig aparèixer de sota el taxi i dirigir-se cap a mi. Directa a la meva cama esquerra. Sóc incapaç de moure'm. No em vull creure que estigui passant el que temia. Té el morro gairebé enganxat a la punta de la meva bota esquerra. Li veig els bigotis, el morro punxegut, el cos allargat i la cua infernal. Estic glaçada. Se m’han congelat els pulmons.

I dono gas per espantar-la, perquè el semàfor encara està vermell i no puc avançar. Ho aconsegueixo. Desapareix davant de la meva moto, reapareix per la dreta i d'un salt torna a la vorera, d'on havia sortit. No tinc ni palpitacions. No sóc capaç de processar-ho. La veig moure's un altre cop per la vorera ampla i ben il·luminada i més aviat neta, com al principi, com si no se n'hagués mogut, com si no hagués tingut la gosadia i la insolència d'acostar-se'm a despertar-me tots els dimonis.

El semàfor es posa en verd. Arrenco amb una pregunta foradant-me el cervell.
Per què has vingut?
Per què has vingut?
Per què has vingut?

diumenge, 18 de gener de 2009

inevitable

Proyecto Cumaco al Harlem Jazz Club, divendres a la nit. Arribem només quinze minuts tard, però el grup ja està al cent per cent damunt de l'escenari, oferint energia a dojo. El públic no, que encara no està al cent per cent. Fa el ronso entre cervesa i cervesa, es belluga poc, tímidament, com si no sabés si.
Impossible, però, no cedir davant la intensitat i la passió d'aquesta formació joveníssima, nascuda el 2007 de la mà de Juan Sánchez, David Italiano i Pau Boïges. Impossible resistir-se a la increïble veu d'Alba Serrano, que sap atreure el públic com un imant. Impossible, sobretot, no omplir-se fins al moll de l'os de la passió de Clara Peya al piano, definitivament impossible resistir-se a la seva energia incombustible, que es va estenent pel Harlem com una pedra llençada en un estany: a onades concèntriques, cada cop més amples, cada cop més profundes. Impossible mirar-la i no entendre què vol dir la passió per la música, per aquest ritme que ens fa tornar a les venes tota l'energia que se'ns havia anat desfent al llarg de la setmana. Clara Peya al piano és un privilegi, un luxe impagable.
Marxem del Harlem així que acaba el concert. Avui no puc allargar la nit, tot i que ho voldria, tinc encara la música recorrent-me pertot, per dins i per fora, i les ganes de ballar i el regust amable de la cervesa compartida i els somriures i la conversa fàcil.
Al vagó de metro, de tornada a casa, apareix, inevitable, l'agraïment.
Gràcies per donar-ho tot.

dijous, 15 de gener de 2009

sense illes


"Y cómo huir cuando no quedan islas para naufragar..."
J. Sabina


No en queda ni una. Som a mar obert i no queda cap illa on ens puguin escopir les onades. Han quedat tallats tots els camins. També els de l'aigua.
El soroll del mar t'ho torna a dir: no t'agafis enlloc. Estigues cada cop més a prop de tu mateixa. Tens por de no saber què serà, i t'oblides que el que serà demà ho estàs construint avui. Sigues tu sempre, sencera. Permet que les onades gegantines t'envoltin, t'eixordin, t'abracin, fins i tot que et colpegin. Sigues tu encara, ben enclavada a la terra, ben endins d'aquesta aigua que et diu que ets viva, ben a prop també del cel, amb la teva llum encesa. Estigues cada cop més a prop de tu mateixa.