divendres, 27 de juny de 2008

gavines i tempestes

Juraria que han començat de matinada. Com la pluja. Imprevisibles, també, com la pluja. Cridava una, responia l'altra. Sense parar. Diàlegs infinits que he imaginat dinàmics, un vol en cercles vertiginosos i provocadors. Odio les gavines, suposo que perquè em fan por (Pájaros tenia dos rombes i no vaig fer cas dels pares...), perquè són tan insolents com les rates, perquè planten cara i són agressives. Què hi feien, al meu barri, les gavines? Ahir al vespre ja les vaig sentir cridar, i ho vaig pensar, gavines aquí?, i em va fer gràcia; però és que aquesta nit semblava que la meva habitació donés al mar, al principi m'ha semblat que ho somiava, què hi fan, aquí, les gavines, tot això no té cap sentit...
I què hi fa la pluja, també, què hi fa ara aquesta tempesta de cop i volta, no entenia res. Al matí el carrer feia olor de tardor.

4 comentaris:

Marta ha dit...

El vent era tan fort que he pensat en la gent que ha de suportar tot sovint el seu malefici.
Potser les gavines han pagat la seva penyora al vent i aquest les ha arrossegat terres endins fins el teu barri, però no pateixis tornen a ser vora el mar, t'ho assegur.

Judit ha dit...

Doncs a mi el seu crit m'estremeix, m'emociona, em recorda un àtic prop de l'església del Pi, en un llit d'estiu amb ressaca de festa, calor i sexe. Sempre més m'ha transportat a aquell moment. I la tempesta era dins meu.

Judit ha dit...

Per cert, per ami és el sò de l'inici d'una gran llibertat.
Algún dia en podem xerrar...

Teia Rotger ha dit...

M'encantarà que en xerrem :)
Em parlaràs també d'aquestes tempestes d'interior?