diumenge, 1 de juny de 2008

El fred

(He ensopegat amb un blog anaymia, en què noies joveníssimes defensen l'anorèxia i la bulímia com un estil de vida. En el blog, s'hi acumulen fotos "thin inspiration", com la que mostro, per animar les noies a no menjar. També inclouen frases com aquesta: "La comida es como el arte: existe sólo para mirarla." En un post, una noia parlava del fred:
Sabias que al tomar 1 vaso de agua fria estas quemando calorias??
El hecho de que tomar agua fría incrementa el consumo calórico del cuerpo, puesto que se necesita de más calor (calorías) para balancear la temperatura del agua fría que tomamos (aproximadamente 5°C) a la temperatura normal del cuerpo (que es de aproximadamente 37° celsius).
Eso sí, no son tantas calorías como para darte rienda suelta en un banquete!! Se estima que se consumen de 60 a 70 kcal. con esta práctica a diario. Si lo contemplas en una dieta de 2,200 kcal…. no es la gran cosa, pero ayuda...
Cuando sientas mucho frio en la noche y quieras cobijarte piensalo dos veces, por que tu cuerpo consume calorias tratando de calentarse a si mismo!
Y cuando te bañes hazlo con agua fria, ademas de quemar calorias tonifica la piel!!
Jo només conec el fred de l'Anna. És de l'únic que puc parlar.)

L'Anna té més fred que mai, més fred que ningú. El fred li mossega la pell i l’ànima. La xucla. No li deixa res viu.

Quan ve el fred, sovint es desespera. Sap que sortirà vençuda de la batalla, que lluitar no té cap sentit. S’arrauleix a dins del llit com un fetus, frega amb ràbia els llençols glaçats i aixopluga les mans sota les aixelles. Tremola. (Cal tremolar per arreplegar un poc d’energia, una mínima escalfor.) Serra les dents amb força, però no hi ha res a fer: el fred sempre és més fort que ella. De vegades plora, extenuada. És la rendició, la derrota total.

Aquest hivern li han sortit penellons, un al peu i dos a les orelles. Piquen com una mala cosa. Li recorden que no es pot desempallegar del fred. La desesperació li talla l’aire, que també és glaçat, i a vegades li provoca palpitacions. Beu el te bullint, s’escalda la llengua i es crema les mans aferrades a la tassa, però és en va, sempre és en va. El fred es riu d’ella i li enverina la sang sense ni una engruna de pietat.





4 comentaris:

pep ha dit...

ALÍCIA I EL MIRALL

Hi ha un parany en el mirall,
un diable en el teu cap,
un verí en els teus ulls plens de foscor,

un combat sense enemic.
No és veritat el que t'han dit:
ets preciosa tal com ets, creu-me, tresor.

I m'espanta sentir dir-te
que voldries pesar res
per confondre't amb la pluja
i la molsa dels torrents,
ser lleugera com la ploma, pesar res.
Però jugar a morir-se als setze...
no hi tens dret.

Aigua, núvol, pluja, vent...
És poètica la imatge.
Tu ho ets més.
Aigua, núvol, pesar res.
Però jugar a morir-se als setze...
no hi tens dret.

I l'Alícia aquesta nit
plora nua en el seu llit
perquè avui ha descobert més flors al pit.

I somnia que és un jonc,
una espiga al camp de blat.
Digue’m com puc ajudar-te, dóna'm la mà.

Qui ha gosat entrar en el temple
del teu cos sense permís?,
qui t'enganya amb les mesures?,
qui et fereix?, qui et fa embogir?
Ser lleugera com la lluna, pesar res.
Però jugar a morir-se als setze...
no hi tens dret.

Joan Isaac

Teia Rotger ha dit...

Ets un sapo ;-) Em posaràs la cançó?

Ana ha dit...

me ha dado un escalofrío...
me ha gustado tu blog, un saludo

Marta ha dit...

M'ha fet plorar el que has escrit i malgrat la calor que fa sentir el cos gelat i el front enfebrit.