diumenge, 29 de juny de 2008

bicicletes

Tenia la intenció de comprar-me una bicicleta de segona mà tan bon punt arribés a la ciutat, però les inclemències climatològiques (previsibles, d’altra banda), la paranoia que s’estenia per tota la facultat sobre els violadors i la butxaca migrada me’n van fer desistir. A més, la residència on m’allotjava, com la majoria, només estava a cinc minuts a peu del Humanities Building i del centre. Una col·lega d’en M., una alemanya altíssima d’ulls gebrats i somriure difícil (tot i que segueixi el tòpic, era tal com ho explico), se’n va comprar una i la usava per anar a tot arreu. Crec que no la hi van robar mai. Al campus, pel que sembla, hi havia violadors, però no xoriços.

A mi, ni em van violar ni em van xoriçar res, seguint la tradició de bona sort que sempre, fins al moment (toquem ferro) m’ha acompanyat. Vaig néixer amb una estrella al cul, o al front, tant és. Tinc una llet que no me la mereixo. Tampoc no vaig tenir cap accident, malgrat la tortuositat incomprensible dels carrers, que t’impedia saber d’on venien els cotxes, i la peculiaritat illenca de conduir per l’esquerra, fet que havia provocat més d’un ensurt a alguns dels meus companys del continent. Tampoc no vaig fer-me mal per culpa del gel que cobria la ciutat a l’hivern i que convertia en una expedició perillosíssima el simple fet d’anar a comprar al supermercat. No vaig agafar cap refredat malgrat el contrast que suposava la temperatura del país respecte de la bonança barcelonina, ni cap grip, ni cap virus; no em van estafar mai amb el canvi, no em van enredar pel carrer. Fins i tot vaig tenir la sort que la policia no em fes fora ni em detingués la tarda que, amb la R.M., ens vam posar a tocar la guitarra al bell mig de Queen Street per veure si queien uns quants penics. Van caure gairebé cinc lliures, que es van fondre en dues tasses de xocolata calenta i unes pastes en un dels caríssims cafès de l’esmentat carrer, on, per cert, mai no havia gosat ni posar els peus.
Avorrit. Potser aquesta falta d’incidències i contrarietats van reforçar l’opinió que l’estada a Anglaterra, la gran aventura, havia estat un fracàs rotund, i que tornava sense res a explicar. Tanmateix, avui, pensant-hi, arribo a la conclusió que no calien grans anècdotes per fer interessant un viatge com aquell. Hi va faltar també, és cert, el component mitificador que converteix, per exemple, uns simples campaments d’estiu en una experiència inoblidable i transcendental, o un viatget de fi de curs en una de quasi religiosa. Però, així i tot, Anglaterra va marcar un abans i un després en la meva vida, encara que no fos per la bicicleta que no em vaig arribar a comprar ni per les aventures que no vaig arribar a viure. Això, però, ja són figues d'un altre paner...

3 comentaris:

noviembre ha dit...

Teia, me identifico con estas palabras que has escrito, viví una experiencia similar a la tuya en otro país de habla inglesa. Me causa gracia la sensación de fracaso por no haber ocurrido nada realmente espectacular, o por lo menos, fuera de lo habitual. Tardas un tiempo en masticar lo que has vivido, que por cotidiano que parezca, marca un antes y un después en nuestra vida. Por lo menos en la mía.

Un beso

noviembre ha dit...

Por cierto, me encanta la anécdota de las guitarras.

Teia Rotger ha dit...

Noviembre, ens vam pelar de fred aquella tarda d'un 26 de desembre al bell mig de Queen Street. Vam desplegar tot el repertori de cantautors catalans i castellans de què teníem memòria, i en acabat ens vam polir les lliures recuperant les calories perdudes...
M'agrada que em llegeixis! Jo també et llegeixo, m'encanta com escrius. De fet, va ser el teu blog el que va inspirar aquest. Estic en deute amb el teu art!
Petons