dijous, 24 d’abril de 2008

Contra la por

Tot i que les Bene Gesserit representen el control social i la manipulació, em permeto de prescindir del context i em quedo amb la lletania de la por, per recitar-la sempre que el monstre ens paralitzi.

I must not fear.
Fear is the mind-killer.
Fear is the little-death that brings total obliteration.
I will permit it to pass over me and through me.
And when it has gone past,
I will turn the inner eye to see its path.
Where the fear has gone,
there will be nothing.
Only I will remain.

Bene Gesserit. Litany against fear. Dune

No he de tenir por.
La por és l'assassina de la ment.
La por és la petita mort que porta a la desintegració total.
Permetré que la por passi per damunt de mi i a través de mi.
I quan hagi passat de llarg,
giraré l'ull intern per veure el camí que ha seguit.
En el lloc per on la por se n'ha anat,
no hi haurà res.
Només hi seré jo.

Bene Gesserit. Lletania contra la por. Dune

diumenge, 20 d’abril de 2008

Germanes o la tenacitat de viure

Si la mort és inevitable, també ho és la vida. Un Txèjov a la catalana muntat amb la minuciositat i la cura amb què es fan totes les coses que s'estimen.

Imprescindible.

diumenge, 13 d’abril de 2008

Sevigné: embarcada en la vida sense el meu consentiment

Torno a assaborir Sevigné, de Marta Balletbò-Coll, i m'atrapa de nou una esplèndida Anna Azcona que s'atreveix a obrir la caixa de Pandora essencial, la que ha de retrobar-la amb la mare. Una de les frases que resumeix la pel·lícula, "Em sento embarcada en la vida sense el meu consentiment", em retroba amb el sentit d'aquest bloc, però en clau negativa: la vida té vida pròpia i no demana permís.
L'altra cara de la moneda. Inevitable.

dijous, 10 d’abril de 2008

La vida té vida pròpia

M'agraden les cales verges de Menorca a la nit, amb lluna plena.

M'agraden els fars de la Bretanya, engolits per onades gegantines. I els boscos nevats de la Selva Negra. Les muntanyes imponents.

L'olor de terra mullada. L'olor del mar.

L'olor de la mel, l'olor del gessamí, l'olor de cafè i torrades ensumada des del llit mentre faig mandres un diumenge al matí.

M'agrada el gust salat, del que sigui: de l'aigua del mar, del formatge sec i fort, de les arengades i de les anxoves. De les patates fregides de bossa, si cal.

M'agraden les espelmes de colors intensos (taronja viu, verd poma, vermell infern). M'agraden les nines de drap amb cabells de llana rossenca o negríssima i ulls riallers. Les joguines de fusta. Les flors de tarongina, les llibretes acabades de comprar, l'olor dels llibres nous, els llapis de fusta com els d'abans. Els sabatots marrons amb cordons gruixuts.

M'agraden les herbes de tota mena arrenglerades en un prestatge de la cuina. L'olor de les espècies. Del curri i de l'orenga, sobretot. I del coriandre. Els pots de vidre arrodonits on es guarda la pasta i l'arròs. Les ampolles de llet de les d'abans, de vidre, allargades i de coll estret. El color i l'olor i el gust del vi negre, sobretot si té bon cos, regust de fusta i aroma intensa.

M'agrada el pa torrat fregat amb all i regat amb un raig generós d'oli d'oliva, empolsinat de sal.

M'agrada la gent de mirada franca i somriure fàcil. Les dones fortes, femenines. I els nois de pell suau i ulls bondadosos. Alguna noia que m'engoleix la mirada en qualsevol indret quotidià –al metro, a les places del meu barri, al bar on ens trobem els amics–, que m'absorbeix, m'atrapa, se m'endú.

M'agrada la vida, que té vida pròpia i també se m'endú i m'absorbeix i em fascina.



(La il·lustració és Faro y furia, d'Ibar Ricardo Morgado, un pintor xilè també fascinant.)