divendres, 16 de febrer de 2018

o no perdre-se-la


ni tindré res a veure
en si ets feliç o no ets feliç
Manel, "Criticarem les noves modes de pentinats"

Ser-hi o no ser-hi. Perdre's la vida d'algú o no perdre-se-la. Acompanyar-li els dies, les morts, els naixements, les traïcions, o fer mutis darrere les bambolines. Deixar que descansi el cap damunt la teva cama quan la venç el cansament de les hores eternes d'hospital o haver reculat prou anys llum perquè ni se li acudeixi pensar que podries haver estat tu qui li fes companyia. Sostenir-li els silencis. Celebrar-li els versos, les paraules, els pisos nous, les plantes que no se li moren malgrat les ventades, els racons nous descoberts a les entranyes de l'illa, o mirar simplement cap a un altre lloc, com si hi hagués de debò llocs irreconciliables. Ser feliç només perquè torna a somriure d'aquella manera que. Preguntar-se si dorm tranquil·la, si dorm inquieta, si murmura en somnis. Voler-li bé i fer-li-ho saber. O no tenir res a veure en si és o no és feliç, no preguntar, no preguntar-se, no fer-li saber res. 
No ser-hi. No preguntar-se. No fer saber res. Perdre-s'ho. I sumar aquest buit a la mort, que va venint des del silenci, sota la pluja.

dimarts, 13 de febrer de 2018

presents i nues

no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé


tot em plou, aquests dies, tret de tu. M'ho vas dir fa temps, que el que més t'agradava de mi era el meu riure, però que si no reia, no deixava d'agradar-te. I jo no et vaig dir que el que m'agrada més de tu és la teva fortalesa, però que si no ets forta, no deixes d'agradar-me. Que no cal que siguis sempre roca, que pots ser flojita, si vols, tenir por i sentir-te a la deriva. Que pots ser, també, amb fang sota els peus i amb arenes movedisses. No hi haurà cap altre febrer com aquest --intempèrie i pluja i vent de decepcions--, però sé que ens guarda el riure i la fortalesa sota el llit, dins d'una capsa. Tot em plou, aquests dies, tret de tu, que m'ets també quan no tens força. Tret de mi, que et sóc també quan no puc riure. I és així, no en dubtis mai, com et vull (com ens vull): presents i despullades, sense impostures. 

dimecres, 31 de gener de 2018

'La clau dicotòmica', d'Elisabet Punset

Tornar a l'arrel



Escriure un poemari és dibuixar un trajecte. Un recorregut de vegades circular, de vegades lineal, de vegades fragmentat, acabat en punxa, en angle cec, obert a l'infinit, que travessa els cossos i reconfigura els paisatges. La paraula poètica recol·loca les peces del desconcert i del naufragi. Ens retorna un "jo" distint, transformat. Ens re-diu i ens re-ubica. Ens re-defineix. A l'altra banda dels versos, cada cop més enfora, s'esmuny l'univers que va ser tan nostre que feia mal, i que encara ens pertany, però que potser podem, ara, començar a deixar anar.

Elisabet Punset ens convida a transitar el seu trajecte per uns camins diàfans, sense opacitats retòriques ni pretensions sobreres. Sabem d'arrels, de miratges i de claus que deslloriguen les cruïlles vitals, i per això sentim, a mesura que recorrem els versos de La clau dicotòmica, que trepitgem terra, que trobarem fites a través del bosc si en algun moment perdem el rumb. La poeta ens arrela des de bon principi ("nedar per primer cop / a l'esguard de la mare"), nuant-nos als orígens, a la infantesa que dóna terra i a arbres genealògics que ens sostenen. Créixer arrelats és l'única manera d'aconseguir que perdre's sigui, gairebé, una benedicció, un regal dels déus, una invitació a l'imprevist i a la creació d'universos inimaginables: "fins i tot quan tremolo com una fulla / sé on tinc les arrels". Com l'herba menuda, que clava arrels però no es queda mai quieta, sinó que s'expandeix, que s'estén arreu, com una catifa, per conèixer paisatges nous i respirar altres vides. De la mà de la poeta, fins i tot ens podem permetre enfilar-nos un temps a la casa de l'arbre i viure en suspens: sabem que retornarem al centre si mai tornem a trencar-nos en mil bocins.

Són aquests bocins els que conformen els miratges de la segona part del llibre. Fuig la fortuna, ens bufeteja la consciència del pas del temps i de cop no sabem què hem de fer de les males herbes. Fingir es converteix de cop i volta en una necessitat inevitable. Les aparences ho són tot i no són res, però ens sostenen, com ens sostenien abans les cases dels arbres quan ens calia fer un alto en el camí. L'univers poètic de l'autora, aquí, es fa més evident i explícit: sentim que entrem en un bosc de fulles seques, males herbes, revolts cecs i canvis de rasant, i fins i tot les imatges urbanes tenen aquest punt d'espessor boscana, de desorientació selvàtica. És un univers orgànic, de vida bategant, terrenal, absolutament arrelada. I en canvi, resseguim ara el trajecte d'un jo perdut, un jo que viu de miratges, un jo que és "titella de fum" que es refugia en somriures fingits i orgasmes simulats.

La clau, ho diu el títol, no permet tornar enrere. No és la clau que obre portes esperançadores, calaixos de secrets, cofres de tresors. És la clau dicotòmica, un camí amb dues opcions excloents ("si ets una monocotiledònia no seràs mai dicotiledònia") que, per si no n'hi hagués prou, duu a la definició de l'ésser, li diu el que és al mateix temps que subratlla el que no és. "Decidir no és el problema, decidir és la solució", deia una amiga. I tenia raó: un cop hem escollit, hem resolt el conflicte del dubte. Aquest darrer tram del trajecte ens enfronta inevitablement al "tu", a la relació amb l'altre, amb l'altra, en un esbós amb elements encara d'aquest univers orgànic i boscà en què ens movem i que ens resistim a abandonar. No hem perdut, tal com se'ns prometia al principi, ni la terra ni el desig de continuar trepitjant-la. L'esquena estimada és "l'anvers d'una fulla" per on llisquem com un tobogan i aprenem a no necessitar, que no sabem ja si és l'antítesi d'estimar o si cal, també, tancar el cor i el cos a l'amor després de sobreviure a aquest naufragi. Potser, al capdavall, ara no importa. El que importa és que hem escollit un viarany que exclou els altres i que ens re-diu, ens re-ubica, ens re-defineix. "Només calia / mirar les arrels", diu la poeta. I respirar-les endins, per caminar el que som sense perdre mai el tacte de la terra.

dijous, 11 de gener de 2018

fulla sola


Fotografia: Damià Coll, Mianorca
Per recordar que no puc donar-te a llum, sagno aquest mes el dia que vas néixer. Sóc òrfena en la sang menstrual que m’hipnotitza mentre et dic el nom, és no-mare la sang menstrual herència teva. Sóc fulla sola a l'extrem de la branca i sagno avui per recordar que no puc donar-te a llum, que no et puc fer present en cos i sang ara i aquí. Sóc fulla sola, filla sola, filla muda, filla atònita. Filla sense. Bufa vent del sud i la ràdio em diu que es mourà aquest vespre el vaixell que em porta a l'illa. Jo dic que sortiré a coberta a beure'm el vent i la sal i la fosca. Que no serà el llebeig qui m'acabarà d'arrencar de la branca, ni el vent del nord que tornarà a venir qualsevol tarda d'hivern i em paralitzarà a la plaça del Born mentre el desig m'espera en un pis arrecerat al carrer de Santa Clara. Que serà l'oblit qui esqueixarà la branca i farà caure la fulla que avui només viu perquè la retalla el cel. Travesso l'aigua un altre cop per tornar-te a la terra i sentir un poc que ets pertot, que ets endins. Mesclo cendres i terra amb les meves pròpies mans i sagno encara per recordar que ja no ets carn, que ja no ets pell, que ja no ets cos. Que no puc ni he pogut mai donar-te a llum. I sagnaré tres dies i tres nits per plorar-te, per enyorar-te, per odiar aquest buit, per sostenir-me malgrat tot —fulla sola, filla muda, fulla atònita— a l'extrem vertiginós de la branca. 

(Text inclòs en el llibre Mianorca, de Damià Coll, un projecte fotogràfic amb més de seixanta col·laboracions literàries. Un llibre absolutament preciós.)

dimarts, 26 de desembre de 2017

Llavors, els peixos



Hi ha una cosa que admiro profundament de la Marta: la capacitat de trobar imatges capaces d'explicar-te el que en aquell moment per a tu només és una bola amorfa al fons de l'estómac. No em refereixo només a les imatges poètiques que s'escampen amb certesa i força en els seus poemaris. Em refereixo també a les estones que som a la cuina de casa seva, davant d'un cafè, i jo li conto coses que em passen i que no entenc, que no sé posar-hi nom, que m'angoixen; i llavors ella es treu del seu barret de maga virtuosa dos o tres elements quotidians (una rentadora, una tetera, una tassa amb la nansa trencada, un mocador, una pinça d'estendre la roba), pronuncia un conjur inaudible i els uneix de manera que en mil·lèsimes de segons t'ha dibuixat amb paraules una imatge que fa encaixar la peça que t'havia quedat torta, sense esquerdes. I tot, de cop i volta, torna a tenir sentit.

Això, justament i amb plena potència, és el que fa la Marta en el seu últim llibre, Llavors, els peixos. Un poemari que diu l'enyor i la joia amb imatges quotidianes que la poeta-maga enllaça amb girs inesperats i propis, que defugen els llocs comuns i fan passar la paraula per la individualitat única completa (el cos físic, l'emocional, el transcendent). Imatges que creen universos poètics personals i alhora universals i que aconsegueixen dibuixar quadres impressionistes directes, delicats, capaços de fer que tot s'entengui, que tot torni a tenir sentit. I dic entendre en el sentit de besllumar el misteri sense veure'l del tot, acaronar-lo sense arribar a tocar-lo, sentir-ne el gust sense arribar a paladejar-lo. Perquè el misteri, ho dèiem no fa gaire, no es pot atènyer, no es pot aprehendre, no es pot tenir ni retenir. Entendre, deia, doncs, en el sentit de generar davant dels nostres ulls la meravella de la revelació.

Recordo haver llegit el poemari per primera vegada i després, al cap d'uns dies, com quan veus una pel·lícula que t'impacta, anar recordant-ne fragments que duien la marca de l'enyor o de la joia: el cor com la porta d'un armari vell, el gust de vi que raja quan la poeta fa punta al llapis, la pista de sorra d'un circ, un pati d'escola sense nens... El tren, sobretot. Una butaca de vagó de tren abandonada en una andana i el tren dels llacs travessant Suïssa. La poeta adormida a les vies abandonades.


I enmig de l'enyor i la joia (per aquest ordre), les imatges sense paraules del pintor Jordi Vila i Llàcer, que no acompanyen el text, sinó que hi penetren, s'hi fonen, el diuen. Llavors, els peixos no és un llibre il·lustrat: és un llibre d'artista, una confluència de text i paraula, una obra nova. Com la paraula composta, que de dos mots en fa un amb significat nou sense que cap dels dos perdi la seva essència, així aquest llibre de poemes-píndola en prosa, com capsetes de mistos que contenen tota la potència del foc que crema en l'enyor, que balla en la joia, que dóna llum al misteri. Us convido a encendre el foc-llum de la paraula poètica que ens brinda un cop més Marta Pérez Sierra.

dimarts, 19 de desembre de 2017

Història del bonsai

Foto: Dake

Aquesta setmana hem celebrat un llibre d'aquells que voldrem tenir sempre a la tauleta de nit, per llegir-lo, rellegir-lo, assaborir-lo, agrair-lo. Un llibre delicat, profund i compromès. Història del bonsai (Walrus Edicions), de Dani Rius, és una mapa d'històries sense coordenades explícites d'espai i temps, però amb prou elements perquè puguem endevinar sovint l'on, el quan, el com, el qui, el perquè. És una cartografia lúcida, a estones juganera, a estones tendra, a estones punyent, de l'ànima humana i dels vincles i les societats que construeix o destrueix.

El llibre comença amb la Vida, i acaba amb els intents de fer lloc a la Mort dins de la Vida. La primera frase de totes és "Hi ha un vespre i un matí", mirall d'aquell "hi hagué un vespre i un matí" amb què se'ns van introduint els diferents moments de la creació al Gènesi. L'autor reactualitza el relat bíblic per donar pas a l'origen de la vida humana en el ventre de LA mare, que són totes les mares. Ja en aquest primer conte Dani Rius ens mostra de quina manera hem d'entrar en el seu univers narratiu: amb l'esperit obert i la ment atenta, perquè no se'ns escapi ni la delicadesa emocional amb què ens parla de la vida i de la mort, del desig i de l'absència, ni les referències implícites a universos coneguts o heretats, tant els de la cultura en què hem crescut (com en aquest cas), com el rerefons social que perpetua injustícies i desigualtats tant a casa nostra com en països llunyans.

No vull fer spoilers dels relats perquè anar-los descobrint és com obrir regals el dia de l'aniversari. Però deixeu-me dir que hi trobareu des de faules filosòfiques narrades amb una musicalitat interna que de seguida reconeixereu com a timbre personalíssim de l'autor, un deix poètic delicat i subtil que amara la prosa de tots els relats del llibre, fins a contes populars reinventats sense renunciar al to de les rondalles explicades vora el foc. Hi trobareu tempos narratius en crescendos delicats i intensos, enfilats a base de repeticions que recorden el tic-tac d'un rellotge. I hi trobareu, també, la crueltat de la guerra, el dolor del desarrelament dels refugiats, les intrigues i les lluites de poder d'imperis en eclosió i hecatombe. Hi trobareu les ombres del patriarcat, el dolor de l'absència, la recerca espiritual i els perills de l'integrisme, la necessitat de llum, l'anhel de llibertat. Hi trobareu, al costat de l'al·legoria, la faula i el conte popular, algun relat realista amb ressons de Salter o Carver, amb quotidianitats familiars que es vinclen davant del pas del temps i dels dols més profunds, inserits en el dia a dia d'uns personatges que intenten de totes totes, com he dit abans, fer lloc a la mort dins de la vida.

Als meus alumnes de català, quan els demano que em facin una ressenya dels llibres que han llegit, els proposo que hi escriguin, al final, el que Marta Orriols anomena "la cirereta": una frase que subratllaríem, que ens fem nostra. La meva, sens dubte, és aquesta: "Si plantéssim una llavor d'un bonsai al bosc, naixeria un altre bonsai, o un arbre lliure?".


dilluns, 9 d’octubre de 2017

com les arrels d'un exili


setembre torna a ensorrar el castell de cartes, i octubre les remata quan ja han caigut a terra, com els préssecs malversats que trepitjàvem al camí de les vinyes. No saps si fan més mal les que cauen cara amunt o les que amaguen qui són contra les rajoles fredes de la casa. El dentista diu que el queixal infectat sota la funda és un queixal de llet, que mai no en va créixer cap altre que l'empenyés des de dins, que té unes arrels molt dèbils, Veus?, gairebé ni es noten. A la radiografia és una peça minúscula, blanca i indefensa. Atrofiada, enfredorida, xopa de tempestes i oceans, com les arrels d'un exili. En comptes d'un castell, potser val més aixecar una tenda amb només tres cartes (una en terra, dues en pic), amb les cares endins. I encendre-hi un foc per escalfar novembre.