cel rogent, pluja... o vent

I et deia que no m’agrada la pluja, que ja sé que és bo que plogui però no m’agrada, i que em fascinen, en canvi, les tempestes sorolloses i terrorífiques si les puc mirar des de dins de casa, i et deia també que el primer fred de tardor m’acovardeix, sobretot als matins, que ja no sé on posar el llit perquè no m’arribi l’aire glaçat que es filtra per l’esvoranc de la finestra, que temo que em mossegui la pell i m’envaeixi els ossos i s’hi quedi. Però no vaig pensar a dir-te que em captiven els dies de vent a la ciutat, dies de novembre de vent i de sol i de cel intens i aire netíssim que besa els pulmons, com a Morella, recordo molt respirar a Morella (respirar-te). M’agrada el vent que no neguiteja l’ànima sinó que l’enjogassa, que esvalota les fulles seques i esvera les branques del passeig marítim i se m’endú als dies que el vent feia canal al carrer de l’ambulatori, a tocar de casa, les tardes després de l’escola, i obríem els braços i ens hi deixàvem caure i ens sostenia, menuts com érem, i ens pujava de molt endins aquesta alegria de què et parlo de vegades, com un volcà, i esclatava en rialles (la risa, la risa...), i l’avi, prim i nerviüt, es fermava la boina amb una mà i l’abric amb l’altra i ens apressava, apúrense, apúrense, i no l’escoltàvem gaire, era tan poderós deixar-se caure en el vent, abandonar-se. Tornen els dies blaus de vent i de novembre a la ciutat, l'aroma de tardor que s'escampa pels carrers del barri, la paperina de castanyes i els cobejats panellets de pinyons sempre inabastables darrere el vidre de l'aparador i el germà que riu mentre s'atreveix també a deixar-se anar en els braços del vent i l'avi que ens renya sense gaire convicció i aquella nostra manera de riure, quan no existia la por de caure.

M'agraden els dies de vent a la ciutat, crec que no t'ho havia dit, i sí, ja ho veus, m'alegro que el cel rogent aquesta vegada no ens hagi dut la pluja.

senzill

I sí que pot ser possible, sí que pot ser probable, estimar altra vegada amb aquell amor despullat de vides passades, amb l'ànima sencera, sense esquerdes, i que sigui senzill. Senzill com respirar vora el mar, com fer esclatar el desig a les roques planes vora el mar, com desitjar nedar en cales adormides a les cinc de la matinada. Tan senzill com recuperar el somriure a l'aeroport, quan el menut de la família apareix per la porta arrapat a les cames de la germana i em busca entre la gent. Senzill com recitar per a tu. Com oblidar la febre quan m'ofereixes nous de macadàmia. Senzill com riure, perquè el querer es reírse a veces, i la por es fa engrunes quan surt l'arc de Sant Martí i espetega una mena de llum que no és d'eixe món, que no és de la ciutat que ens arrecera, i atura el temps i puc perdonar la pluja, la de fora i la de dins, la que entela el que som ara mateix aquí. Que si cau, la deixarem caure. I farem que torni a ser possible, que torni a ser probable, aquest petit miracle que ens reinventa i ens salva.

que no es cremin

Que, ja que us han costat tant, les paraules que digueu a partir d'ara no es cremin. Que ballin valsos eterns, que provoquin somriures involuntaris en el record quan el somni hagi quedat a l'altra banda del riu. Sap algú la passera de còdols que ens ha de retrobar algun dia?


Un regal

Sempre et recordaré ballant un vals,
un vals com una espelma, sense ritme,
arrossegant les notes en veu baixa.
I voldré acaronar-te sense tacte,
sense mesura i sense cap pretext,
com el qui fa servir l’instint de plaure.
De fet, voldria dir-vos que quan marxi
vull dues flames al costat del llit,
resistents i elegants i amb peus de plata,
que les paraules que direu no es cremin
i comparteixin fum i mocador
amb la mateixa olor que fa la cera.

Jordi Roig Pi

s'estan besant!!!!!!!!!!!!!

Eren cinc, tots amb samarreta blava d'algun equip de futbol sala, de pocs anys, 7 o 8, no més, tots tapant-se el riure nerviós amb la mà plana i movent-se d'un cantó a l'altre del passeig volent acostar-se però sense atrevir-s'hi gaire a la parella que, dreta a la vora del semàfor, es besava llargament. Semblaven un estol de papallones blaves embriagades per l'esclat de llum d'una bombeta. Les mares, més enrere, aturades al semàfor vermell, els cridaven perquè les esperessin, perquè no travessessin el carrer. Però ells no les sentien. Ni se n'adonaven. Continuaven, entre divertits i esverats, mirant de reüll la parella, que no eren adolescents, no, rondaven almenys la quarantena, i s'han adonat de l'esvalotament dels petits i han rigut, ella ha rigut amb un riure clar i fort, que li sortia d'alguna arrel profunda, i ell l'ha abraçada encara més i s'han tornat a besar i en aquest punt els nens han començat a córrer amunt i avall del passeig, esveradíssims. I un dels bessons, perquè eren clavats, ben rossos, prims i nerviüts, àgils i tímids, que se'ls enrojolaven les galtes blanquíssimes quan miraven les besades, un dels bessons, dic, ho ha anunciat ben alt, s'estan besant!!!!!, i hi havia mil signes d'exclamació en la notícia escampada a tots els vents. I ja no l'han sentit, crec, els que es besaven, i han arribat les mares amb la por que els nens travessessin el carrer en vermell i quan s'ha posat verd tots cinc han avançat la meva bicicleta corrent al galop. I he pensat en les besades. I en els riures. En tu.

a Girona, tancant el cercle

i que bé que hi fóssiu, acompanyant-me a tancar el cercle. que bé els riures i la llum de girona un capaltard de setembre i els poemes i la bellesa pertot. i al fons del riu ja només hi ha carpes, i un bocí d'ànima que em mira llargament quan m'entretinc en les aigües des de dalt del pont de pedra i que em somriu, sempre em somriu, i m'acull, igual que la casa de la façana granat, igual que els carrerons del call i el carrer de santa clara i la plaça del cine i el pont de ferro i les escales de la catedral. i hi éreu també els qui no hi éreu, els qui us vau quedar durant la hivernada, el còmplice que em va deixar gust de cigarretes índies i vi negre i formatge de cabra assaborits al setè cel, i hi eres tu, inti, petons de pastanaga, i el tinet i el batiscafo i el grandíssim tros de cronopi que va estimar-me amb hac, i l'amic que ja no em pot ser amic i tu, que em recordes des del sud amb un missatge al mòbil (si fossis aquí t'estimaria igual).

Pont de Pedra
Així doncs,
la vida era això:
retrobar Girona
un capaltard de primavera,
teranyines de pluja
esgarrinxant les pedres del pont,
i la meva meitat al fons del riu,
trencada.

Era només això,
aturar-se davant la façana granat
que em coneix la pell antiga
-la pell nua,
dolorosament verge-
i creure que em somriu;
creure, potser,
que em diu que recorda
-primer amor de pell blanquíssima
i mirada trista,
la cuina és un passadís d'absències teves
i et veig recolzada a la terrissa dels fogons
quan poso la cafetera a bullir,
em va robar el cor amb les paraules
i me'l va embrutar també amb les paraules-.

Era això i prou,
constatar el desànim,
el profund cansament que se m'endú
pels carrerons del Call
en un vagareig hipnòtic.
Les cases de l'Onyar
tenen tots els colors de la seva ànima,
i aquesta que em somriu,
abocada al pont de Pedra,
em guarda la tristesa darrere els porticons
i em convida a tancar el cercle.

Potser només era això:
retrobar Girona a l'hora de la posta,
enfilar Sant Domènec amb els peus descalços
i les sabates a la mà,
amb la meitat de l'ànima enfonsada al riu
i la resta a les butxaques,
feta engrunes.

I voler tornar a néixer.

riures

A quarts de nou, la petita del badulaque anava amb pijama per la botiga mentre jugava amb unes monedes i feia curses tota sola entre els prestatges de queviures. I reia, avui més que mai, fins i tot barbotejava alguna paraula en català, això, aquesta, no vull pensar que se n'anirà a l'Índia d'aquí uns mesos, quan neixi el seu germà, no hi vull pensar però hi penso i per això em quedo encara més atrapada en el seu riure, en la llum que vull desitjar que no perdi mai, i ja sé que és un desig ingenu, naïf, infantil si vols, però ho vull molt, des que va néixer que ho vull moltíssim. Farà dos anys aviat i no tinc ganes d'acomiadar-me'n. M'he begut el seu riure per no oblidar-lo, per si algun cop perdo el meu i no en trobo ni el record entre la paperassa que no aconsegueixo acabar d'endreçar o sota la muntanya d'objectes inútils del pis de casa els pares o rere les escales de cargol del pati de l'escola de les monges. Li he fet una foto a l'ànima que se li escapa en el riure i l'he guardada al calaix de la tauleta de nit, a la vora del teu poema i dels versos del capitán i de la cançó de Chaouen, en el meu santuari particular.

incident

Escolto Catalunya Informació mentre intento fer-me espassar la son amb un cafè carregat. He d'anar a mercat i sembla que estigui a punt de ploure. La veu de la locutora em cansa, connecto i desconnecto l'atenció com un intermitent. I llavors encalço al vol la notícia de la massacre de l'OTAN a Qonduz, al nord de l'Afganistan, almenys 90 morts, molts civils, és clar. Em ve al cap Malalai Joya, valenta, forta, lluitadora, denunciant el govern dels senyors de la guerra a la tarima d'una sala de l'Ateneu Barcelonès, fa cosa d'un any. La veu clara i sense la més mínima tremolor. I torno a sentir, com de fons, la veu de la notícia, l'oficina del president afganès ha iniciat una investigació de l'incident.

Incident.

90 morts, incident.

Em demano què hauria passat si de la massacre de l'11-M algú n'hagués dit "incident".

I no entenc absolutament res.