dimecres, 3 de juliol de 2019

Txume


Si tingués el do de profecia 
i penetrés tots els misteris amagats de Déu
i tot el coneixement, si tingués tanta fe 
que fos capaç de moure les muntanyes,
però no estimés,
no seria res.
(Primera carta de sant Pau als corintis)

(...)
on ets? on ets?
on ets? i cap resposta
no s'alci de la terra
llevat d'una flor.
Màrius Sampere


Una pedra al mig de l'estany. Bomba d'amor, de tendresa, de carícia. Això vas ser. Això va ser el teu estar en el món, des de l'inici fins al final. Inevitablement, s'obriren al teu voltant cercles concèntrics, infinits, expandint-te. El primer cercle, el teu nucli dur. La mare i el pare, a qui deies sempre pel nom propi. La germana, fortalesa i somriure, roca i amor. La teva companya, amor que sempre hi és, que hi tornaria a ser fins i tot si sabés el camí del dolor que havia d'estimbar-se en l'absència. I des d'aquí, anar sumant: els qui et vam conèixer a la parròquia, a la catequesi, a l'Esplai. Els amics que van entrar sostenint damunt de les espatlles el teu fèretre i la seva pena insondable. Els companys de feina, de música, de trajectes. En cada cercle, persones que han viscut, perquè tu has existit, el veritable sentit de l'agraïment profund, la necessitat absoluta de donar a conèixer al món l'amor que ens batega i que és el teu llegat, la teva sembra.

I és que, Txume, te'ns has mort. A totes, a tots. Des de la gent més propera fins a la persona que només va ensopegar amb tu un o dos dies. Te'ns has mort. Aquest espai cec que ens deixes és un esvoranc que fa saltar pels aires els fonaments de tota una comunitat. Per això el dol no pot ser individual, per això més que mai udolem com llobes i ens reconeixem les unes a les altres només mirant-nos als ulls. "Tu també", ens diem en el silenci del sepulcre, "tu també l'has conegut". I no, no hem ressuscitat al tercer dia, ni ressuscitarem al quart. Ens sostenim i ens sostindrem encara, pels dies dels dies, tots els qui t'acomiadem avui. I ja no ens preguntem on deus ser ara, on deus haver anat. Seguim amb tu, havent rebut tant, que a partir d'ara només volem estimar així: bomba d'amor, de tendresa, de carícia. El teu llegat, la teva sembra.



dilluns, 27 de maig de 2019

SOBRETOT AMB EL QUE NO



Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no.
Marilia Samper, L’ombra al meu costat

El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat abans que patir angoixa tancat al soterrani. El nen petit mort de por que després va ser el meu pare, mentre tremolava tot sol en la foscor i es tapava les orelles per no sentir els avions i les bombes, va prometre a Déu que si en sortia viu es faria capellà. I quan va haver acabat la guerra, tres anys després, va complir la seva promesa i va entrar al seminari.
M’ho explica amb perplexitat, amb neguit, amb un deix de culpa. El trasbalsa haver construït una de les decisions més importants de la seva vida sobre les aigües d’una por tanmateix inevitable, profundament humana, i haver-la estintolat en el mur d’una lleialtat a prova de foc que avui no sap si tenia gaire sentit. Intento alleujar-li la inquietud recordant totes les decisions que va prendre després amb una valentia inqüestionable: desobeir els seus superiors eclesiàstics i negar-se a rebre Franco a la Catedral de Ciutadella el 1960; deixar la parròquia des Migjorn, la família, la comunitat, l’illa, el que avui alguns anomenarien la seva zona de confort, i anar-se’n a l’altra punta de món, entre altres coses, “perquè llavors, si eres capellà, tothom creia que eres addicte al règim”; abandonar el sacerdoci i quedar-se al carrer, sense feina, sense sostre i sense un duro, perquè s’havia enamorat d’una mestra de Viña del Mar; cansar-se d’esperar la dispensa del Vaticà i casar-se igualment, a casa de la futura sogra, amb dos altres capellans amics oficiant la cerimònia; i també, ara que hi penso, tenir quatre fills amb un sou migrat de corrector de proves d’impremta.
Em diu, llavors, que això no és el pitjor. Que el que més greu li sap és no haver entès la vertadera naturalesa del déu en qui creu i que no té res a veure amb el déu castigador i jutge de l’Antic Testament i d’alguns sectors de l’Església catòlica: “Déu no és un comerciant que et fa un favor si tu li’n tornes un altre. Déu és amor incondicional. I en canvi jo he estat convençut tota la vida que li devia un favor. No vaig entendre res. Ell m’hauria estimat igual si jo no hagués complert la meva promesa.”
Callo. M’adono que encara que els actes valents ens rescabalin dels que fem impulsats per la por, la covardia no és raó per des-estimar ningú. Que l’amor, digue-li déu digue-li com vulguis, porta en si, de manera inherent, el respecte absolut pel que l’altre és i pel que pot arribar a ser, però també, i sobretot, pel que l’altre no pot, ni podrà mai, arribar a ser. Que sí, que ja sabem que la por ens paralitza el viure, ens desconnecta del desig real i el torna a tapar quan alguna espurna inoportuna, una esperança, un anhel, una carícia imprevista, ens el revifa. Que ens esclafa l’esperança quan veu que treu el cap tímidament entre les boires de l’amenaça, de l’habitud, de la nostra parcel·la coneguda i abastable. Ho sabem. Però també sabem, o hauríem de saber, que en cada moment fem el que podem. I que els discursos culpabilitzadors que ens dicten la quotidianitat, siguin judeocristians, de la nova era o del nou imperi de la felicitat obligada i a tothora, sovint fan més nosa que servei.
Parla, el pare, de les bombes, de les promeses, del mestre al terrat que es mirava els avions; parlo, jo, dels armaris, dels quaderns cremats, dels ara-no-puc i dels potser-demà. I concloem que tanmateix la vida dóna per viure moltes vides. Que a la guerra no era estrany que les criatures tinguessin por de les bombes i fessin promeses mortes de por en la foscor d’un soterrani. Que l’amor, o déu, o digue-li com vulguis, no entén de transaccions ni de favors ni deutes. I que qui mai no hagi elegit en algun moment salvar-se, quedar-se immòbil a la vora del camí, recular sense intenció d’agafar impuls, aguantar la respiració fins que passi el núvol, que llanci la primera pedra. Al buit, si pot ser. I que s’assegui a escoltar-ne l’eco.

(Article publicat a La Directa i recollit en el llibre Beneïda sigui la serp)



dissabte, 20 d’abril de 2019

Bona Pasqua

(Fotografia: Queralt jqmj (CC BY-SA 2.0)



Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix, a més, sovint, amb l’inici de la nostra primavera, una promesa de desglaç, de dies llargs i nits a la fresca, de maduixes amb nata, cireres sucoses i roselles valentes als marges dels camins.

Aquest any, doncs, rebo un “bona Pasqua” després de molt temps, i passen coses. Passa que se m'obre un espai de reconeixement d'una vivència espiritual que no per íntima necessita menys ser compartida. Passa que arriba, justament, en un moment en què l'esclat primaveral se solapa amb la recuperació física després de moltes setmanes d'aturar màquines, i que en aquest procés, lent i esquitxat sovint de desànim, m'ha sostingut la cura i el compromís de persones estimables que s'afegeixen a aquest "bona Pasqua" des de la seva pròpia i distinta posició respecte de l'espiritualitat i les creences. No sé, de fet, si són atees, budistes, musulmanes, panteistes o de la pachamama, i només m'importa en la mesura que per a elles sigui també important compartir-ho; però sí sé que ens fem lloc, les unes a les altres, des del que som i mirant el que l'altra és, no el que voldríem que fos; el que l'altra sent, pensa i creu, i no el que voldríem que sentís, pensés i cregués. I és que acomiadar-se desitjant un “bona Pasqua a les que la celebreu” en un grup de persones heterogeni pel que fa a les creences i l'espiritualitat supera de llarg qualsevol teoria sobre el respecte a la diversitat religiosa: és un gest real de compromís i de pràctica d'aquest respecte, un acte verbal que aconsegueix fer espai a una dimensió importantíssima per a les persones creients (en aquest cas cristianes) sense negar en absolut l'espai a les persones no creients o que tenen altres creences. Encara més: les posa en relació, com una rotllana que s'eixampla per fer lloc a qui acaba d'arribar i permetre-li que sigui qui és, en plenitud.

Acullo, doncs, el "bona Pasqua a les que la celebreu" amb la gratitud de qui se sap reconeguda (no tolerada, ni acceptada, ni admesa) en una part d'ella que la travessa i la significa. Una mà oberta ja no solament al diàleg, sinó a l'acte amorós de fer espai a la vivència de l'altra persona, tant si ens ressona en l'experiència pròpia com si ens resulta totalment aliena. No cal gaire més per posar en pràctica el teoritzat respecte a la diversitat religiosa: simplement celebrar amb, compartir amb, ser amb. I no perdre mai de vista que aquest reconeixement absolut i incondicional de l'altre és justament l'arrel que dóna sentit a les lluites i els compromisos dels moviments socials en què ens vinculem: la lluita radical contra l'opressió, el rebuig i l'odi exercits contra qualsevol ésser humà.

Text publicat a La Directa (20-04-2017)







dijous, 11 d’abril de 2019

L'âme proscrite de ma mère



L'âme proscrite de ma mère
cogne contre la vitre

Oiseau encagé trop longtemps
tout au long de sa vie
elle chante mes poèmes
aux banquets du diable


Anise Koltz

dissabte, 9 de febrer de 2019

a les arrels de l'exili


Abattez mes branches
sciez-moi en morceaux
les oiseaux continueront à chanter
dans mes racines.
Anise Koltz

febrer desferma torbonades i en suma cada any, implacable i burleta. Emplastre sobre emplastre sobre emplastre. Quanta tenacitat t'ha costat la indiferència perquè vingui ara aquest cop de vent a congelar-te els pulmons. "Volia fer-te mal, volia que em respectessis, volia donar-te una lliçó, dir-te que a la [aquí nom mediàtic] no se la tracta així." Maltractadores del món, moriu-vos. Vaig malentendre l'orgull --no es tractava d'amagar l'estocada, el cop de puny a l'estómac, el projectil encertant de ple la meva línia de flotació. Tampoc avui, ni els febrers que vindran. Perquè, sabeu, sempre canten ocells afònics a les arrels de l'exili. Encara canten.


divendres, 4 de gener de 2019

reconstruccions

I ara ve quan hauries de començar
a construir de nou la paret        
el mur
la muralla          la reixa
la carcassa           l’armadura
la tercera pell d’espines.
Quan hauries de deixar de creure
en allò de les cases casa
la cuina           el recer      
la intempèrie lluny (rere els vidres)
Deixar de creure-hi
simplement
seguir passant la vida sense gaire cosa més
que l’únic estret tros de terra que et pertany.
I després             un dia
tornar a fer l’amor sense ser-hi gaire
gaudir des de la superfície
i arribar a creure que la vida
te la pots omplir amb la feina
el cinema          els vermuts         el gimnàs
les sèries de Nètflix
alguna festa esporàdica amb alcohol i fum
quan la buidor sigui nàusea.
Però no comences. No saps per on. No trobes els maons
les eines        els ferros          el llautó          les espines.
Ets encara un laberint d’estances buides
per on campen impunes       els corrents d’aire.


dimecres, 2 de gener de 2019

ni les boges


Encara em passa, de tant en tant. Veure't a les fotos i plorar-te. No a les d'abans, quan jugaves amb les criatures i pujaves a la muntanya i et feies passar la calor d'agost remullant-te de dalt a baix amb la manguera del pati. A les altres. Les dels ulls extraviats, la mandíbula inferior caiguda, les bruses tacades d'oli i restes de menjar ressec a les mànigues dels jerseis. Les fotos de la teva ment feta de nusos. Les de la boja. Eres la boja de casa i no ens ho podíem dir ni podíem dir-ho, quin mal endins les paraules que són bufetada. Tampoc no ens dèiem la por que ens feia que t'escarnissin quan sorties sola a vagarejar pels carrers buscant una estació de tren o un port per agafar un vaixell o el funicular de Valpo que duia fins al teu barri. Que si t'escarnien, com escarnien la senyora Maria que sortia de casa amb sabatilles roses i pidolava cigarros amb aquell plany mig de plor mig de lletania, no hauríem sabut com rebentar la ignomínia si no era a còpia de mossegades i insults de tribu, de clan rabiós. Perquè de casa, no es toca ningú --ni els perduts      ni les desencaixades          ni les boges       ni els  borratxos.