dissabte, 20 d’abril de 2019

Bona Pasqua

(Fotografia: Queralt jqmj (CC BY-SA 2.0)



Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix, a més, sovint, amb l’inici de la nostra primavera, una promesa de desglaç, de dies llargs i nits a la fresca, de maduixes amb nata, cireres sucoses i roselles valentes als marges dels camins.

Aquest any, doncs, rebo un “bona Pasqua” després de molt temps, i passen coses. Passa que se m'obre un espai de reconeixement d'una vivència espiritual que no per íntima necessita menys ser compartida. Passa que arriba, justament, en un moment en què l'esclat primaveral se solapa amb la recuperació física després de moltes setmanes d'aturar màquines, i que en aquest procés, lent i esquitxat sovint de desànim, m'ha sostingut la cura i el compromís de persones estimables que s'afegeixen a aquest "bona Pasqua" des de la seva pròpia i distinta posició respecte de l'espiritualitat i les creences. No sé, de fet, si són atees, budistes, musulmanes, panteistes o de la pachamama, i només m'importa en la mesura que per a elles sigui també important compartir-ho; però sí sé que ens fem lloc, les unes a les altres, des del que som i mirant el que l'altra és, no el que voldríem que fos; el que l'altra sent, pensa i creu, i no el que voldríem que sentís, pensés i cregués. I és que acomiadar-se desitjant un “bona Pasqua a les que la celebreu” en un grup de persones heterogeni pel que fa a les creences i l'espiritualitat supera de llarg qualsevol teoria sobre el respecte a la diversitat religiosa: és un gest real de compromís i de pràctica d'aquest respecte, un acte verbal que aconsegueix fer espai a una dimensió importantíssima per a les persones creients (en aquest cas cristianes) sense negar en absolut l'espai a les persones no creients o que tenen altres creences. Encara més: les posa en relació, com una rotllana que s'eixampla per fer lloc a qui acaba d'arribar i permetre-li que sigui qui és, en plenitud.

Acullo, doncs, el "bona Pasqua a les que la celebreu" amb la gratitud de qui se sap reconeguda (no tolerada, ni acceptada, ni admesa) en una part d'ella que la travessa i la significa. Una mà oberta ja no solament al diàleg, sinó a l'acte amorós de fer espai a la vivència de l'altra persona, tant si ens ressona en l'experiència pròpia com si ens resulta totalment aliena. No cal gaire més per posar en pràctica el teoritzat respecte a la diversitat religiosa: simplement celebrar amb, compartir amb, ser amb. I no perdre mai de vista que aquest reconeixement absolut i incondicional de l'altre és justament l'arrel que dóna sentit a les lluites i els compromisos dels moviments socials en què ens vinculem: la lluita radical contra l'opressió, el rebuig i l'odi exercits contra qualsevol ésser humà.

Text publicat a La Directa (20-04-2017)







dijous, 11 d’abril de 2019

L'âme proscrite de ma mère



L'âme proscrite de ma mère
cogne contre la vitre

Oiseau encagé trop longtemps
tout au long de sa vie
elle chante mes poèmes
aux banquets du diable


Anise Koltz

dissabte, 9 de febrer de 2019

a les arrels de l'exili


Abattez mes branches
sciez-moi en morceaux
les oiseaux continueront à chanter
dans mes racines.
Anise Koltz

febrer desferma torbonades i en suma cada any, implacable i burleta. Emplastre sobre emplastre sobre emplastre. Quanta tenacitat t'ha costat la indiferència perquè vingui ara aquest cop de vent a congelar-te els pulmons. "Volia fer-te mal, volia que em respectessis, volia donar-te una lliçó, dir-te que a la [aquí nom mediàtic] no se la tracta així." Maltractadores del món, moriu-vos. Vaig malentendre l'orgull --no es tractava d'amagar l'estocada, el cop de puny a l'estómac, el projectil encertant de ple la meva línia de flotació. Tampoc avui, ni els febrers que vindran. Perquè, sabeu, sempre canten ocells afònics a les arrels de l'exili. Encara canten.


divendres, 4 de gener de 2019

reconstruccions

I ara ve quan hauries de començar
a construir de nou la paret        
el mur
la muralla          la reixa
la carcassa           l’armadura
la tercera pell d’espines.
Quan hauries de deixar de creure
en allò de les cases casa
la cuina           el recer      
la intempèrie lluny (rere els vidres)
Deixar de creure-hi
simplement
seguir passant la vida sense gaire cosa més
que l’únic estret tros de terra que et pertany.
I després             un dia
tornar a fer l’amor sense ser-hi gaire
gaudir des de la superfície
i arribar a creure que la vida
te la pots omplir amb la feina
el cinema          els vermuts         el gimnàs
les sèries de Nètflix
alguna festa esporàdica amb alcohol i fum
quan la buidor sigui nàusea.
Però no comences. No saps per on. No trobes els maons
les eines        els ferros          el llautó          les espines.
Ets encara un laberint d’estances buides
per on campen impunes       els corrents d’aire.


dimecres, 2 de gener de 2019

ni les boges


Encara em passa, de tant en tant. Veure't a les fotos i plorar-te. No a les d'abans, quan jugaves amb les criatures i pujaves a la muntanya i et feies passar la calor d'agost remullant-te de dalt a baix amb la manguera del pati. A les altres. Les dels ulls extraviats, la mandíbula inferior caiguda, les bruses tacades d'oli i restes de menjar ressec a les mànigues dels jerseis. Les fotos de la teva ment feta de nusos. Les de la boja. Eres la boja de casa i no ens ho podíem dir ni podíem dir-ho, quin mal endins les paraules que són bufetada. Tampoc no ens dèiem la por que ens feia que t'escarnissin quan sorties sola a vagarejar pels carrers buscant una estació de tren o un port per agafar un vaixell o el funicular de Valpo que duia fins al teu barri. Que si t'escarnien, com escarnien la senyora Maria que sortia de casa amb sabatilles roses i pidolava cigarros amb aquell plany mig de plor mig de lletania, no hauríem sabut com rebentar la ignomínia si no era a còpia de mossegades i insults de tribu, de clan rabiós. Perquè de casa, no es toca ningú --ni els perduts      ni les desencaixades          ni les boges       ni els  borratxos. 

dimarts, 25 de desembre de 2018

Anhels del vol


Dia de Nadal. Mentre esperem que arribi la família per dinar, el pare (92 anys) em demana que li passi a l'ordinador un text que va escriure ahir en una llibreta. És aquest, fidel paraula per paraula al seu dictat.


ANHELS DE VOL

A casa, de vuit germans, jo era el gran. Penso que el desig de volar em venia del fet que el pare sovint em deia: “T'has de portar bé, que si no, vindrà en Pistraus!” El pare em portava a coll sovint i jo pensava: “Aquí vaig segur! En Pistraus no hi arriba!”. Més endavant va néixer en mi el desig de volar. Pensant que me'n sortiria, vaig provar de fer un avió amb un caixó i uns posts que vaig trobar dins el pati de casa. Quin disgust i quins plors quan vaig veure que l'avió no volava! Anys després, el 1935, ens vam canviar de casa. La casa nova era gran i el canvi anà acompanyat de la bona sort: per Nadal vam treure la grossa! Semblava que el món era nostre. Compràrem una màquina d'imprimir automàtica de fabricació alemanya, una Minerva, es deia. Tanmateix, la sort va ser de poca durada perquè l'any 1936 va venir la Guerra Civil i el general Franco devaluar la moneda de la República. Malgrat tot, jo sempre he guardat un bon record d'aquella casa gran, i vaig escriure'n un sonet:

Dalt el terrat guaitava l'horitzó
lluny, les muntanyes i la mar propera
amb un intens desig d'evasió
mon cor, igual que ahir, avui s'adelera
de la clara blavor sentint la crida
que cel amunt el vol ardit convida.
(...)


Temps enrere, jo era vicari de Sant Cristòfol de Migjorn Gran. El dissabte a la tarda, amb una bicicleta amb motor, em posava en camí des de Ciutadella. En un salm que recitava cada vespre, deia: “El senyor enviarà el seu àngel perquè no ensopeguis amb les pedres”. Jo pensava que d'àngel no en necessitava cap perquè la meva bicicleta funcionava prou bé. Però vet aquí que un dia un branquilló es fica en la roda de davant. La bici queda aturada i dreta, amb el manillar i el seient en terra. Jo vaig sortir-ne disparat. Aquest va ser el vol més llarg que he fet en la meva vida i també el més segur. Vaig caure d'esquena ben lluny, a la carretera, i em vaig trobar sense un cop blau ni una esgarrinxada. Ben sa. Es va complir el salm dels vespres. I vaig complir el meu desig de fer una volada llarga.

dissabte, 24 de novembre de 2018

torna la vida


Això és el que fem les dones taure quan te n'has sortit i has agafat un avió per tornar a casa amb la vida bategant entre els teus braços després de tants dies de convalescència: ens comprem pernil del bo, obrim una ampolla de vi negre i brindem en el silenci de fora mentre endins es desfermen tsunamis d'enyorança, de gratitud, de forats negres en què la pregària era un crit que foragitava el pànic i demanava que et quedessis, que et quedessis, que et quedessis --queda't-aquí-amb nosaltres-amb els petits-amb les figueres i el roser-amb el safareig i l'hibiscus-amb les parets de pedra seca i les barreres de fusta de l'entrada-queda't com vulguis però queda't. Brindem un mes després amb la mateixa lluna, rodona i sèpia, tancant el cercle, i estimem estranyament el vertigen d'aquella nit, el sobresalt, el perill i la sang teva escolant-se com un aiguat per la riera i el terror innombrable de perdre't, perquè a tocar de la mort, la vida era encara més vida i l'amor era encara més amor. Celebrem la vida que va escollir quedar-se mentre plorem tota la por i ens esclaten en cada fibra dels músculs els minuts d'espera tensa, les hores guanyades a l'amenaça del no-res, el desig dels teus peus descalços mig enfonsats en la terra de l'hort i les teves mans acaronant les tomaqueres. Tot és ara i aquí, l'enyor i la gratitud, el silenci i els riures dels nens, l'esperança i l'angoixa, la cicatriu i la pell suau del nadó. Tot és ara i aquí, en aquest brindis, en aquest cuidar-se a soles, com a soles es viu el terror de sentir com te n'anaves i la fe absoluta que finalment voldries quedar-te. El pis, aquest cop, no és buit. Hi respires tu, que et vas quedar, i hi respiren les criatures i el company incondicional i les amigues que no ens han deixat caure. Hi respira la vida tota, que aquesta vegada ha decidit no abandonar-nos.