Entrades

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT
Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa. Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones.
Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’única que apare…

Txume

Imatge
Si tingués el do de profecia 
i penetrés tots els misteris amagats de Déu
i tot el coneixement, si tingués tanta fe 
que fos capaç de moure les muntanyes,
però no estimés,
no seria res.
(Primera carta de sant Pau als corintis)

(...)
on ets? on ets?
on ets? i cap resposta
no s'alci de la terra
llevat d'una flor.
Màrius Sampere


Una pedra al mig de l'estany. Bomba d'amor, de tendresa, de carícia. Això vas ser. Això va ser el teu estar en el món, des de l'inici fins al final. Inevitablement, s'obriren al teu voltant cercles concèntrics, infinits, expandint-te. El primer cercle, el teu nucli dur. La mare i el pare, a qui deies sempre pel nom propi. La germana, fortalesa i somriure, roca i amor. La teva companya, amor que sempre hi és, que hi tornaria a ser fins i tot si sabés el camí del dolor que havia d'estimbar-se en l'absència. I des d'aquí, anar sumant: els qui et vam conèixer a la parròquia, a la catequesi, a l'Esplai. Els amics que van entrar sostenint dam…

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no.
Marilia Samper, L’ombra al meu costat
El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat abans que pati…

Bona Pasqua

Imatge
Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix, a més, sovint, amb l’inici de la nostra primavera,…

L'âme proscrite de ma mère

Imatge
L'âme proscrite de ma mère cogne contre la vitre
Oiseau encagé trop longtemps tout au long de sa vie elle chante mes poèmes aux banquets du diable

Anise Koltz

a les arrels de l'exili

Imatge
Abattez mes branches
sciez-moi en morceaux
les oiseaux continueront à chanter
dans mes racines.
Anise Koltz

febrer desferma torbonades i en suma cada any, implacable i burleta. Emplastre sobre emplastre sobre emplastre. Quanta tenacitat t'ha costat la indiferència perquè vingui ara aquest cop de vent a congelar-te els pulmons. "Volia fer-te mal, volia que em respectessis, volia donar-te una lliçó, dir-te que a la [aquí nom mediàtic] no se la tracta així." Maltractadores del món, moriu-vos. Vaig malentendre l'orgull --no es tractava d'amagar l'estocada, el cop de puny a l'estómac, el projectil encertant de ple la meva línia de flotació. Tampoc avui, ni els febrers que vindran. Perquè, sabeu, sempre canten ocells afònics a les arrels de l'exili. Encara canten.

reconstruccions

Imatge
I ara ve quan hauries de començar a construir de nou la paret         el mur la muralla          la reixa la carcassa           l’armadura la tercera pell d’espines. Quan hauries de deixar de creure en allò de les cases casa la cuina           el recer       la intempèrie lluny (rere els vidres) Deixar de creure-hi simplement seguir passant la vida sense gaire cosa més que l’únic estret tros de terra que et pertany. I després             un dia tornar a fer l’amor sense ser-hi gaire gaudir des de la superfície i arribar a creure que la vida te la pots omplir amb la feina el cinema          els vermuts         el gimnàs les sèries de Nètflix alguna festa esporàdica amb alcohol i fum quan la buidor sigui nàusea. Però no comences. No saps per on. No trobes els maons les eines        els ferros          el llautó          les espines. Ets encara un laberint d’estances buides per on campen impunes       els corrents d’aire.