suïcidi passional

d'ençà de tu
que se m'estimben els mots
-un a un,
per rigorós ordre d'arribada-
en l'abisme impertèrrit
dels versos.

patinet

Sóc incapaç de recordar un acudit. Potser per això m'encanta escoltar-te quan me n'expliques un darrere l'altre, i ja sé que no toca, però no me'n puc estar, encara que haguem baixat a la cafeteria no és un lloc per riure ni per somriure, a pocs metres la gent es desespera esperant i s'acumulen les camilles als passadissos i als boxs claustrofòbics. No és lloc ni moment per riure, encara tenim la tensió de l'espera a les mandíbules, però ens hem donat una treva a la cafeteria i m'expliques acudits i ric, en qualsevol moment vindrà algú a cridar-me l'atenció, com el primer cop que em van castigar a l'escola, també va ser per riure quan no tocava. Ric i et miro i m'adono que em fas falta, quant temps feia que no ens vèiem ara, em fa falta el teu somriure i els teus acudits dolents, el teu humor de batiscafo que viu en el seu món d'aigua i feliç. I mentre et ric l'última anècdota em mires un altre cop amb ulls entremaliats, encara ets el nen petit que feia enfadar la mare i avui has aconseguit que somrigués quan t'ha vist entrar al box, em mires i m'ho dius, "Vols que et dugui al metro amb el patinet?" I et veig, home fet i dret i mudat, que vas encorbatat a la feina, i no t'imagino lliscant passeig de Gràcia avall cada matí cap a l'oficina damunt d'aquest patinet que duus plegat sota el braç. I et dic que sí, és clar, avui tu i jo serem dos nens grans i pujarem dalt del patinet i ens deixarem anar vorera avall, rient i cridant, suspesos en el buit que va unir-nos en l'origen, en aquest espai que només és nostre i on hem de trobar-nos sempre.

entre cartones

l'escala fosca del desig
no té barana
M.Mercè Marçal

no m'importa que el matalàs sigui nou i ja no em destrossi l'esquena.

ni que l'edredó de plomes neutralitzi el fred que s'escola per la finestra que no tanca.

aquesta nit no vull dormir en aquest llit.

(petits ) desastres

Em torna a rebre amb un saltet enrere i un xisclet agut, com si no volgués acostar-se'm, i em quedo quieta i només somric i en acabat s'apropa, com sempre, i comença a articular paraules que no entenc. Avui m'agafa la mà amb la seva, tan petita, i em porta a recórrer la botiga. Va assenyalant ara els brics de llet, ara els paquets d'arròs, ara les galetes, mentre fa oh, oh, oh!, tres vegades seguides, i riu. El germanet naixerà aviat, "en mi país gustan los niños", i se'n tornaran a l'Índia, i vés a saber si la petita conservarà el somriure, si podrà ser qui vulgui ser.

Aquí anem fent. Intentant ser qui volem ser, vull dir. Sé que en cada moment sóc lliure per decidir, deia a la porta d'una nevera, en un paperet enganxat amb un imant. I llegia Teresa Forcades l'altre dia: No renunciaria a la llibertat. A la capacitat d'equivocar-me, que arribi al cel i em diguin: "Això ho has fet tu, aquest desastre?", "Sí, l'he fet jo i aquí te'l porto". El que menys m'agradaria és viure dient que no puc fer el que vull perquè he de fer el que diu un altre.

Ensenyaré la mà plana, doncs, amb tots els encerts i els desencerts, amb la tranquil·litat de saber que tant els uns com els altres no els ha escollit ningú per mi. De tots els desastre que duré, el que no voldré que estigui repetit és justament aquest: haver-me cregut, en algun moment de la vida, que no era lliure per decidir.

cel rogent, pluja... o vent

I et deia que no m’agrada la pluja, que ja sé que és bo que plogui però no m’agrada, i que em fascinen, en canvi, les tempestes sorolloses i terrorífiques si les puc mirar des de dins de casa, i et deia també que el primer fred de tardor m’acovardeix, sobretot als matins, que ja no sé on posar el llit perquè no m’arribi l’aire glaçat que es filtra per l’esvoranc de la finestra, que temo que em mossegui la pell i m’envaeixi els ossos i s’hi quedi. Però no vaig pensar a dir-te que em captiven els dies de vent a la ciutat, dies de novembre de vent i de sol i de cel intens i aire netíssim que besa els pulmons, com a Morella, recordo molt respirar a Morella (respirar-te). M’agrada el vent que no neguiteja l’ànima sinó que l’enjogassa, que esvalota les fulles seques i esvera les branques del passeig marítim i se m’endú als dies que el vent feia canal al carrer de l’ambulatori, a tocar de casa, les tardes després de l’escola, i obríem els braços i ens hi deixàvem caure i ens sostenia, menuts com érem, i ens pujava de molt endins aquesta alegria de què et parlo de vegades, com un volcà, i esclatava en rialles (la risa, la risa...), i l’avi, prim i nerviüt, es fermava la boina amb una mà i l’abric amb l’altra i ens apressava, apúrense, apúrense, i no l’escoltàvem gaire, era tan poderós deixar-se caure en el vent, abandonar-se. Tornen els dies blaus de vent i de novembre a la ciutat, l'aroma de tardor que s'escampa pels carrers del barri, la paperina de castanyes i els cobejats panellets de pinyons sempre inabastables darrere el vidre de l'aparador i el germà que riu mentre s'atreveix també a deixar-se anar en els braços del vent i l'avi que ens renya sense gaire convicció i aquella nostra manera de riure, quan no existia la por de caure.

M'agraden els dies de vent a la ciutat, crec que no t'ho havia dit, i sí, ja ho veus, m'alegro que el cel rogent aquesta vegada no ens hagi dut la pluja.

senzill

I sí que pot ser possible, sí que pot ser probable, estimar altra vegada amb aquell amor despullat de vides passades, amb l'ànima sencera, sense esquerdes, i que sigui senzill. Senzill com respirar vora el mar, com fer esclatar el desig a les roques planes vora el mar, com desitjar nedar en cales adormides a les cinc de la matinada. Tan senzill com recuperar el somriure a l'aeroport, quan el menut de la família apareix per la porta arrapat a les cames de la germana i em busca entre la gent. Senzill com recitar per a tu. Com oblidar la febre quan m'ofereixes nous de macadàmia. Senzill com riure, perquè el querer es reírse a veces, i la por es fa engrunes quan surt l'arc de Sant Martí i espetega una mena de llum que no és d'eixe món, que no és de la ciutat que ens arrecera, i atura el temps i puc perdonar la pluja, la de fora i la de dins, la que entela el que som ara mateix aquí. Que si cau, la deixarem caure. I farem que torni a ser possible, que torni a ser probable, aquest petit miracle que ens reinventa i ens salva.

que no es cremin

Que, ja que us han costat tant, les paraules que digueu a partir d'ara no es cremin. Que ballin valsos eterns, que provoquin somriures involuntaris en el record quan el somni hagi quedat a l'altra banda del riu. Sap algú la passera de còdols que ens ha de retrobar algun dia?


Un regal

Sempre et recordaré ballant un vals,
un vals com una espelma, sense ritme,
arrossegant les notes en veu baixa.
I voldré acaronar-te sense tacte,
sense mesura i sense cap pretext,
com el qui fa servir l’instint de plaure.
De fet, voldria dir-vos que quan marxi
vull dues flames al costat del llit,
resistents i elegants i amb peus de plata,
que les paraules que direu no es cremin
i comparteixin fum i mocador
amb la mateixa olor que fa la cera.

Jordi Roig Pi