Entrades

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún

Txume

Imatge
Si tingués el do de profecia  i penetrés tots els misteris amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe  que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. (Primera carta de sant Pau als corintis) (...) on ets? on ets? on ets? i cap resposta no s'alci de la terra llevat d'una flor. Màrius Sampere Una pedra al mig de l'estany. Bomba d'amor, de tendresa, de carícia. Això vas ser. Això va ser el teu estar en el món, des de l'inici fins al final. Inevitablement, s'obriren al teu voltant cercles concèntrics, infinits, expandint-te. El primer cercle, el teu nucli dur. La mare i el pare, a qui deies sempre pel nom propi. La germana, fortalesa i somriure, roca i amor. La teva companya, amor que sempre hi és, que hi tornaria a ser fins i tot si sabés el camí del dolor que havia d'estimbar-se en l'absència. I des d'aquí, anar sumant: els qui et vam conèixer a la parròquia, a la catequesi, a l'Esplai. Els ami

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix

L'âme proscrite de ma mère

Imatge
L'âme proscrite de ma mère cogne contre la vitre Oiseau encagé trop longtemps tout au long de sa vie elle chante mes poèmes aux banquets du diable Anise Koltz

Anhels del vol

Imatge
Dia de Nadal. Mentre esperem que arribi la família per dinar, el pare (92 anys) em demana que li passi a l'ordinador un text que va escriure ahir en una llibreta. És aquest, fidel paraula per paraula al seu dictat. ANHELS DE VOL A casa, de vuit germans, jo era el gran. Penso que el desig de volar em venia del fet que el pare sovint em deia: “T'has de portar bé, que si no, vindrà en Pistraus!” El pare em portava a coll sovint i jo pensava: “Aquí vaig segur! En Pistraus no hi arriba!”. Més endavant va néixer en mi el desig de volar. Pensant que me'n sortiria, vaig provar de fer un avió amb un caixó i uns posts que vaig trobar dins el pati de casa. Quin disgust i quins plors quan vaig veure que l'avió no volava! Anys després, el 1935, ens vam canviar de casa. La casa nova era gran i el canvi anà acompanyat de la bona sort: per Nadal vam treure la grossa! Semblava que el món era nostre. Compràrem una màquina d'imprimir automàtica de fabricació alemanya, u

les amants i l'estiu

Imatge
(article publicat a La Directa l'agost de 2017) Les bicicletes són per a l'estiu, i l'estiu és per a les famílies. Per als nuclis monògams atomitzats, amb criatures o sense. Per a l'altra. Perquè, des de la visió de l'amant, l'altra no és ella, sinó la-també-estimada-de-la-seva-estimada (o del seu estimat): la legítima, l'oficial, la visible o en tot cas la que ocupa un lloc en principi (i generalment al final) inamovible en un sistema familiar on ella, l'amant no legítima, no oficial, no visible, no té ni espai, ni lloc, ni nom. Les bicicletes són per a l'estiu però l'estiu no és per a les amants, que s'esborren amb l'esclat enlluernador de la canícula. El que durant el curs escolar es podia disfressar d'anarquia relacional, poliamor entès a conveniència o canita al aire reincident, s'estavella el mes de les vacances contra el mur inapel·lable dels cuernos de tota la vida. De setembre a juny, l'amant posseei