divendres, 3 d’agost de 2018

les amants i l'estiu

(article publicat a La Directa l'agost de 2017)


Les bicicletes són per a l'estiu, i l'estiu és per a les famílies. Per als nuclis monògams atomitzats, amb criatures o sense. Per a l'altra. Perquè, des de la visió de l'amant, l'altra no és ella, sinó la-també-estimada-de-la-seva-estimada (o del seu estimat): la legítima, l'oficial, la visible o en tot cas la que ocupa un lloc en principi (i generalment al final) inamovible en un sistema familiar on ella, l'amant no legítima, no oficial, no visible, no té ni espai, ni lloc, ni nom.

Les bicicletes són per a l'estiu però l'estiu no és per a les amants, que s'esborren amb l'esclat enlluernador de la canícula. El que durant el curs escolar es podia disfressar d'anarquia relacional, poliamor entès a conveniència o canita al aire reincident, s'estavella el mes de les vacances contra el mur inapel·lable dels cuernos de tota la vida. De setembre a juny, l'amant posseeix, en el sentit menys capitalista del terme, uns espais i uns temps reduïts però seus, ben seus, que dibuixen una quotidianitat mínimament estable: potser els dimarts al migdia en qualsevol bar de menús de l'Eixample, potser els dimecres al vespre que l'estimada o estimat inventa reunions o feina endarrerida, potser alguns migdies al pis de la cunyada que no pregunta res i ho endevina tot. De setembre a juny, hi ha almenys un lloc, un temps concret, on l'amant pot aguantar l'equilibri, caminar de puntetes, creure's que no li cal res més, suportar els diumenges (que també, com l’estiu, són per a les famílies, per als nuclis monògams atomitzats, amb criatures o sense) perquè l'endemà sempre és dilluns i torna a ser fàcil saltar de pedra en pedra la passera d'aquest riu que potser no té cap altra riba però ja que hi som, almenys que sembli una aventura. 

Les bicicletes són per a l'estiu i l'amant també pedaleja. Perquè, no cal patir, que ella té també una (altra) vida més enllà de l'espai-temps estret i invisible on s'esborra i s'amaga. L'amant té amigues i amics, aficions i dèries, potser feina, potser estudis, potser projectes i lluites i compromisos, probablement un lloc a dins d'una (altra) família, il·lusions i dols, malalties i fortaleses. Potser, fins i tot, fa anys que es treballa el cos i la ment i l'ego i ha après a no demanar res, a acceptar el que hi ha, a responsabilitzar-se de les pròpies decisions (també d'aquesta, la de seguir en equilibri damunt la passera del riu, sempre amb el risc de caure a l'aigua); a gaudir el present i a canalitzar les emocions "negatives" amb meditació, ioga, mindfulness, running, spinning, zumba o el que sigui que li demani el cos en cada moment. No cal patir, que segurament no es quedarà tot l'agost tancada a casa mastegant en solitud l'exclusió forçada, espiant les fotografies del facebook per saber per quins paisatges camina avui la família feliç o esperant ni que sigui un whatsapp que digui alguna cosa més que "bon dia" o "bona nit".

Bé, sí, d'acord, probablement no podrà evitar esperar whatsapps, senyals de fum, alguna pedra plana que li asseguri que aviat, quan acabi l'estiu, retrobarà la passera. Però l'amant també té una (altra) vida, i potser algun agost aconsegueix autoconvènce's que tot està bé, que ho accepta tot, que no se sent exclosa ni esborrada ni invisibilitzada. Potser algun agost fins i tot no l’empeny el desig de saltar-se l’estiu amb un triple mortal (perquè ja direu què es fa amb l’enyor els dies de sol i vermuts i prunes i cinema a la fresca) i plantar-se a la tardor sense ni despentinar-se. I sant tornem-hi, que aquí no ha passat res. 

Però l'estiu és implacable, i de vegades el que disfressem de poliamor es converteix fàcilment en poliardor (el terme no és meu: el vaig caçar al vol en una conversa entre cerveses un dissabte al vespre) perquè no hem sabut gestionar ni la cura ni l’autocura i hem passat per alt la imprescindible lliçó de posar límits. I llavors a l'amant ja no li serveix allò de Val més temps de qualitat encara que sigui poc, perquè som temps, no tenim temps. I som, també, paraula (els límits del llenguatge són els límits del meu món, deia Wittgenstein), i l’amant s’obliga o l’obliguen al silenci, perquè hi ha terceres persones implicades o perquè no vol més judicis ni consells que no ha demanat, i al final (i mentrestant, és clar) el que sent es redueix a una massa amorfa que se li instal·la en algun lloc del cos (el diafragma, el coll, la boca de l’estómac) i que val més ignorar o fer veure que s’ignora. I l'amant, fins i tot si no és feminista ni lesbiana (i fins i tot encara que sigui filòloga), en el fons sap que el que no es diu no existeix, i que el temps i l'espai no dits (el temps i l'espai invisibles, a l'armari de l'armari de l'armari) simplement no existeixen. No són.

L’estiu no és per a les amants, però les bicicletes són per a tothom. I l’amant confia que si es lleva ben d’hora ben d’hora ben d’hora i pedala i pedala i pedala, potser trobarà un espai-temps que no es construeixi des de la mancança, sinó des del reconeixement lliure del desig propi, del voler irrenunciable de cadascú. 


dijous, 2 d’agost de 2018

plenitud

Font: Nació Digital

"(...) Posaríeu a prova la vostra força contra mi? Ni de conya, no s'hi atreviria ningú, a posar a prova la seva força contra mi. Perquè tots sabeu que no hi ha res més fort que una dona trencada que s'ha refet a si mateixa."
Hanna Gadsby, Nanette

Ressaca l'endemà de l'eclipsi. Però no penso maleir el vi, ni els cigarrets, ni la lluna ensangonada. Com vam riure, després! Els nens ja dormien i amb la germana i el cunyat vam començar a mirar fotos de fa temps i a recordar batalletes i a mi se'm va acudir preguntar Com us vau conèixer exactament, i no sé com ni per què, al cap d'una estona estàvem petant-nos de riure mentre la lluna plena acabava, passet a passet, de foragitar l'ombra. Quanta llum, que intensa, la que empeny la fosca amb aire triomfal després de l'eclipsi i mostra la lluna amb més plenitud que mai. És que mai havia vist un eclipsi de lluna sencer i tota jo em sentia com el primer cop d'alguna cosa --el primer cop de volar per damunt dels núvols, el primer cop de beure gin amb llimonada, de nedar nua al mar, de contemplar una rissaga des de la terrassa d'un bar de copes del port. Vam riure, ahir, saps, i el riure va ploure sobre el record de la teva traïció, la que va començar aquell mateix estiu que la germana i el cunyat es van conèixer. Vam riure i ens hi vam pixar damunt, i va quedar tan estovat que feia riure-pena mirar-lo. I només unes hores abans havia tornat a fer mal, un mal petit, gairebé epidèrmic, que més aviat enfadava d'una manera aguda i irritant, com quan et pica un mosquit inesperadament i no ets a temps d'esclafar-lo amb el palmell obert de la mà. I el tabú planava entre la germana i jo perquè ella sabia que jo havia vist les fotos i jo sabia que ella ho sabia i que callava perquè vés-a-saber-potser-encara-li-fa-mal. I sí que en feia, un poc, perquè de la confiança matxucada com una ametlla amargant en un morter no en queda més que una pasta immenjable, i perquè mai no em vaig permetre odiar-te ni que fos una estona per poder, potser, algun dia, estimar-te (i estimar-me). Feia un poc de mal, sí, petit i epidèrmic, irritant, però sobretot feia una pena-sense-riure per la insipidesa de les persones a qui mai no els passa res a la vida, que han patinat sempre amb genolleres pel pati de casa, que no poden mirar l'altre com un cos que sent i no com una pell que rellisca. Que mai no s'han trencat i s'han refet i han estat capaces, qualsevol nit d'estiu, de tornar-se a emocionar amb un eclipsi de lluna com si fos el primer cop, el primeríssim primer cop, d'alguna cosa.

diumenge, 29 de juliol de 2018

volar


(article pulicat a La Directa el 27 de juliol de 2016)

que yo te quiero ver
volando pá arriba con las alas extendidas
y al dolor darle puerta y salida
Lidia Uve, "Yo te quiero ver"


Un dia, de menut, el pare va intentar volar. Amb dues posts i un caixó de fusta de pi, va enllestir il·lusionat un aeroplà ultralleuger. El nen imaginava el trajecte que el petit avió dibuixaria pels breus confins del seu univers infantil: s’elevaria des del pati de la casa, traspassaria el mur blanc que delimitava la finca familiar i solcaria el cel damunt els terrats i les xemeneies de la seva Ciutadella dels anys trenta. Prudent, va provar, primer, un vol curt des del taulell més alt de la impremta de l’avi. El plor inconsolable va alarmar els adults, però no tenia res a veure amb els cops de l’aterratge forçós: “No vola!”, repetia incessantment entre sanglots el menut, mentre l’àvia respirava alleujada en comprovar que el seu primogènit no havia pres gaire mal.
Avui, a vint-i-quatre hores del seu 90è aniversari de vida, el veig xipollejant al safareig de l'hortal amb totes les criatures de la nissaga en el vídeo que m'envia la germana des de Menorca, i em pregunto quants vols més deu haver plorat sense que nosaltres ho sabéssim. La fam roent "en edat de créixer", remarca sempre ell, mai no saciada del tot durant la guerra. La vida segada massa aviat de la germana mitjana. La calma familiar que tant anhelava i una feina motivadora i il·lusionant estroncades de cop per dues dictadures, la de Acá y la de Allá. El fill que nasqué mort. El pis incendiat, els llibres destruïts. Les expectatives, si és que n'hi hagué, sobre nosaltres, els quatre que sí que vam néixer. Els versos encallats al coll, el desig reprimit de caminar per les teulades les nits d'estiu, la tesi i les ambicions professionals frustrades per la tediositat d'una feina absorbent i avorrida. La memòria de la mare esquinçant-se lentament com una tela de cortina exposada durant dècades al sol.
Penso en els vols fallits del pare i aterro estrepitosament i sense traça en les meves avionetes de fullola estavellades contra el terra fred del menjador. La mare a l'altra banda de l'Atlàntic i nosaltres Acá, fills-sense, un poc com ara. El pare a l'altra banda de l'Atlàntic, mesos després, i nosaltres Allá, fills-sense, un poc també com ara, com a estones. Mesos sense terra i sense pàtria. El mar que separa sempre, sempre, sense cap treva, i un anhel no dit d'aprendre algun dia a caminar damunt les aigües. A l'escola, el desig (en)callat, travessat, silenciat, un poc com ara, a estones, un poc com quan la por, un poc com quan no la vull perdre, un poc com quan no en sé més. Les cançons que no compondré, els versos que ja no, l'amor que no sempre pot tombar la truita i campar, incondicional, i fer infinits els breus confins del meu univers.
Xipolleja, el pare, amb un somriure beatífic als llavis, fa una calada i torna a emergir de l'aigua amb cara de nen entremaliat, i penso que ha après a centrar-se en els seus vols assolits, els universos guanyats, els cels acaronats amb la punta de les ales. La mare, els versos, les novel·les, els fills. La tendresa infinita en les mans que han acompanyat a morir. Els seus gairebé 90 anys jugant amb els infants al safareig de l'hortal. Xipolleja, el pare, com nen que ha fet volar el seu avió, i penso en les mares, en els versos, en els cossos que hem estimat i les ànimes que encara estimem, en les parets que habitem, el cos que ens sosté, l'amor que diem, el desig que no callem. Penso en l'amiga que no pot estendre les ales a la seva Turquia natal i que intenta omplir amb música el cel que encara es veu capaç de somiar. En qui em desitja ales esteses i espais infinits. I pujo a les golfes i agafo unes posts i un caixó de fusta i construeixo un aeroplà ultralleuger i m'enfilo a les teulades per on també he somiat sempre caminar quan cau la nit. Imagino noves rutes, nous trajectes, tots els cels que encara queden per solcar. Rescato un pessic de prudència i em prometo no plorar massa si en acabat, malgrat l'intent, el meu artefacte no vola.
(Per molts anys, pare. I bon vol i bona vida a tothom.)

dilluns, 16 de juliol de 2018

aneu lladrant


que si pots lluitar a mort tota la nit contra els malsons i sortir-ne més o menys indemne, què t'importen ja els carrers hostils, les tempestes amb llamps i els insults homòfobs. Que aquesta nit he tret l'espasa, sabeu, i gairebé he aconseguit ofegar amb el coixí el cap d'un fantasma insolent que pretenia ficar-se'm entre els llençols. Era més aviat guapot i es fotia de mi amb una certa displicència, com qui segella impresos en una oficina impersonal i fosca. I la dona rossa que no he conegut mai i que m'era mestra o terapeuta o mentora em feia confidències a la tauleta d'un bistrot. Em deia que havia trobat l'amor de la seva vida, que resulta que era un home de pell bronzejada amb pinta de guru de pa sucat amb oli. Tota la nit algú se'm volia endur i he lluitat com una fera per quedar-me. Perquè no s'hi està tan malament, aquí, o en tot cas ja ho decidiré jo, si un dia vull anar-me'n. Tinc el cos baldat de la batalla però m'han sortit queixals al ventricle esquerre i arrels de baobab just a sota del melic. M'hi quedo, peti qui peti. Aneu lladrant. No aconseguireu mai que deixi de besar-la pels carrers.

dissabte, 19 de maig de 2018

poeta llac


Torno a ser jo. La que diu només el que vol dir, i no el que la gent té ganes que digui. Jo amb els meus versos tallavenes, els meus poemes llac, sempre al voltant del mateix, perquè em nodreix i em diu, perquè m'és i em parla endins, a tocar del misteri. Jo i prou, amb els pits a rebentar de llet inútil, amb la mare morint-se'm encara a estones, de cop i volta, amb l'enyor etern d'un llindar a la cuina des d'on m'escolten sense judicis. Torno a ser jo buscant un (altre) lloc, imaginant altres paisatges, fidel a la terra de les avantpassades i als oceans que me'n separen.

Torno a ser jo i torno a escriure en els marges del full, aquest lloc estret on encara hi cap  (amb lletra ben petita) l'amor sense etiquetes, la vida sense quadrícules.

dissabte, 7 d’abril de 2018

escriu-me

https://juliaherdman.com/2017/07/27/darcys-letter-to-elizabeth/


Un dia et vaig demanar que no deixessis mai d'escriure'm, només pel gust que em diguessis que sí, que m'escriuries sempre, fossis on fossis, passés el que passés. Quina mesquinesa la meva, fer-te prometre un impossible com a prova d'amor. Quina mesquinesa, totes i cadascuna de les proves d'amor que es demanen o s'exigeixen, fins i tot aquelles que neixen del pànic de perdre l'altre, del pànic de perdre's. Sé que en aquell moment et creies les paraules que em deien que sí, que m'escriuries sempre, de la mateixa manera que sé que jo sabia que no podries complir la teva promesa. Que si mai arribava el dia del comiat (que tu volies serè i adult, sense retrets, tal com va ser), empresonaríem els mots al coll i a les costelles fins que ens rebentessin per dins. Que si érem, en part, era perquè ens escrivíem (i perquè fèiem l'amor com ens escrivíem). I totes les cartes que enyoro, totes les lletres de tu que no van arribar mai, no són cap deute ni cap promesa incomplerta: són el mateix buit de tu que he après a dibuixar contra el cel canviant de cada octubre, de cada tardor d'ençà del teu (del nostre) silenci. 

dilluns, 12 de març de 2018

o no perdre-se-la


ni tindré res a veure 
en si ets feliç o no ets feliç 
ni tindré res a veure 
en si ets feliç o no ets feliç  
Manel, "Criticarem les noves modes de pentinats"

Ser-hi o no ser-hi. Perdre's la vida d'algú o no perdre-se-la. Acompanyar-li els dies, les morts, els naixements, les traïcions, o fer mutis darrere les bambolines. Deixar que descansi el cap damunt la teva cama quan la venç el cansament de les hores eternes d'hospital, o haver reculat prou anys llum perquè ni se li acudeixi pensar que podries haver estat tu qui li fes companyia. Sostenir-li els silencis. Celebrar-li els versos, les paraules, els pisos nous, les plantes que no se li moren malgrat les ventades, els racons nous descoberts a les entranyes de l'illa; o mirar simplement cap a un altre lloc, com si hi hagués de debò llocs irreconciliables. Ser feliç només perquè torna a somriure d'aquella manera que. Preguntar-se si dorm tranquil·la, si dorm inquieta, si murmura en somnis. Voler-li bé i fer-li-ho saber. O no tenir res a veure en si és o no feliç, no preguntar- no preguntar-se, no fer-li saber res.

No ser-hi. No preguntar-se. No fer saber res. Perdre-s'ho. I sumar aquest buit a la mort, que va venint des del silenci, sota la pluja.